Que no ens confongui la dada que tant Espanyol com Barça ja estan classificats i que no necessiten els punts abans del proper derbi. No ens pensem que serà un partit insuls on, sense res en joc, a unes i altres tant els sigui guanyar o perdre. Possiblement la falta de pressió a nivell urgència de sumar, ens posi més en safata un matx d'alt voltatge. Perquè, sense punts en joc, es posa en lluita l'orgull. I això és molt més perillós i apassionant que 3 punts, o 1 , o cap.

Ja en la primera volta es va deixar insinuar un canvi de cicle en l'entorn del derbi, i això va escalfar els ànims pericos. Es negaven a acceptar que el seu Espanyol estigués perdent hegemonia de res. Potser sigui cert que l'equip està aguantant el creixement d'altres rivals d'una manera força admirable, malgrat els inacabables canvis de jugadores, tècnics, i directius responsables i tot el d'altabaix que això sempre comporta; potser sigui cert que el rendiment a nivell resultats, de moment, no deixa prous motius per ser catastròfics amb la situació del femení, líder i encara amb opcions a guanyar-ho tot. Però, probablement, sigui un error tancar-se en banda i no voler veure que alguna cosa ha canviat des d'aquell equip que va ser campió de tot. No hi ha res de dolent en reconèixer aquesta modificació i entendre-la com un procés natural de reciclatge del club.

Per la seva banda, el Barça va fregant-se les mans amb tant de rebombori a casa del veí. Elles, xino xano, van reforçant l'equip, escalant posicions, augmentant objectius i assolint nous reptes, cada vegada menys de víctima i més de campió. Però saben que, sense voler, han assolit un grau d'exigència que ja les obliga a guanyar al, fins fa poc, totpoderós Espanyol. Ara ja no val allò de "hem fet un bon paper" si es perd de menys de 7 gols. Ara ja no val sortir a defensar. Això un Barça creixent no s'ho pot permetre. Ara toca anar a pel partit, sortir a guanyar-lo i generar, des del camp, més motius per confirmar el canvi de tendència als camps de futbol catalans entre Barça i Espanyol. Si no s'aconsegueix, comença a sentir-se la paraula "decepció", i això li ve de nou al conjunt blaugrana. També s'ha de saber conviure amb aquesta nova pressió.

Sigui com sigui, el proper derbi tornarà a posar de manifest que, afortunadament, comptem amb dos grans equips a la ciutat de Barcelona. Dos equips que rivalitzen a nivell esportiu més enllà de les graderies i els colors i que, quan ja tenen la feina feta i no han de sumar, també volen ser millors, i endur-se la victòria. No per tenir 29 o 26 punts, sinó per uns valors molt més profunds, molt més emocionals, molt més de dins. Potser no caldrà, per classificar-se, ser líders o no. Però tothom ha de tenir clar que diumenge, les 22 que surtin d'inici, sortiran amb una idea clara, claríssima: no ens juguem res, però ens ho juguem tot. Perquè un derbi sempre és un derbi. I aquest, revisant els darrers, encara carrega amb més ingredients.

L'últim dia ha sigut l'encarregat de posar la cirereta a aquest pastís fascinant que hem anat endolcint durant aquesta setmana a Mumbai. És la jornada de comiat de les nenes, aquell moment que tots sabíem que havia d'arribar però que hem intentat postposar el màxim possible... Avui ens esperaven al camp d'entrenament més de 200 persones, entre diferents autoritats, Jaume Sanllorente i algunes companyes de Sonrisas de Bombay, i tot l'alumnat de primària i secundària del Yashodhan School.

Tothom ens esperava per gaudir plegats de la gran final, d'una sèrie de partits on les noies havien de ser les protagonistes de la cloenda vestint les diferents samarretes d'Estartit, Espanyol, Atlètic de Madrid i Barça. S'han creat un munt de colors al voltant del camp...

Hi havia moltes coses preparades, per part d'uns i dels altres. Per la nostra part, havien de disputar els partits: primera semifinal entre FC Barcelona i Estartit, i segona entre Espanyol i Atlètic de Madrid. El primer matx ha acabat amb 1 a 2, donant el passe a l'equip que entrenava Carles Bret, un dels membres de la comitiva IWC; l'altre finalista havia de ser l'Espanyol, que he "dirigit", després d'un 1 a 0.

Qui es pensés que aquestes nenes jugaven i prou, sense competició, sense acabar de valorar el què suposa el futbol, guanyar o perdre, alegries o tristeses... hauria d'haver vist les reaccions dels dos equips al final de cada partit... Era com si s'hagués acabat el món per les derrotades i com si tot fos meravellós per a les victorioses... La feina ha sigut nostra per consolar a algunes jugadores. En minuts així, el discurs de "totes sou guanyadores avui", no les convencia.

Però és que realment totes han guanyat aquí. Hi ha una final, perquè tota competició esportiva comporta això, però és molt més que secundari en aquesta Mumbai School IWC. Sigui com sigui, s'ha jugat un partit final per decidir "les campiones". I les noies que vestien de l'Estartit han sigut les més efectives, guanyant l'últim partit per 1 a 0. I novament unes saltant i cel·lebrant-ho, i unes altres que quedaven arraconades, tristes, ensopides, decepcionades...

El protocol seguia i gràcies a això hem pogut saltar de la frustració a l'alegria de nou. La IWC els tenia muntats uns obsequis que les ha hipnotitzat. Ara sí que totes s'han vist i cregut guanyadores!!

La paraula més repetida del dia ha sigut gràcies, i l'han pronunciada tant els professors com les persones implicades des del gimnàs Gymkhana, com des de tots nosaltres, de les nenes, de Sonrisas... Qui està més agraït a qui? Les nenes no m'entenien quan els deia que el plaer era meu, que jo em sentia orgullosa d'haver conviscut amb elles, i no al revés... La Kajal m'ha parlat del meu "developed world" com si fos el paradís; i la Vanita em volia besar els peus per agraïr-me tota la tasca feta... M'he sentit malament... Fins on arriba l'agraïment d'aquestes nenes? No veuen que no és caritat sinó passió pels seus somriues, per la seva vitalitat, per la seva inocència... No veuen que és egoisme el nostre, de voler exprimir la seva màgia, la seva energia, la seva gratitut??

Tot ha continuat en el mateix to del gràcies gràcies gràcies amb les autoritats. Un dels millors moments ha sigut el programa cultural que han exhibit per nosaltres: formacions gairebé militars, balls populars, una representació amb el Déu Ganesh, unes demostracions de gimnàstica rítima, i uns timbals sonant amb ritme. Fabulós talent de fer festes tan senzilles i emotives.

I entre entrega de diplomes, premis, medalles, plaques... s'ha anat allargant el moment d'acomiadar-nos de les noies, de marxar cadascú per un camí: el de l'escola i el de l'hotel... Després d'un pica-pica (literal) ha sigut l'hora. Formació de les noies en fila i esperar a l'autobús. Elles cridant-nos, nosaltres saludant-les a totes, prometent que intentaríem tornar-hi aviat, estudieu molt, cuideu-vos, practiqueu futbol, disfruteu, seguiu somrient, no ploreu, somrieu... que us vull recordar sempre amb aquest somriure blanc inmaculat perseguint una pilota de futbol, un premi a l'esforç, un somni...

La Kajal em torna a dir que el seu somni és visitar Barcelona, i el "món ric", em diu. Jo li dic que el meu desig seria tornar a Mumbai i fer una paxanga amb totes elles. I ella no ho entèn, però em mira fixament, em fa la salutació que hem fet ritual i marxa en la fila, amb somriure que viatja amb mi de Mumbai a Barcelona i espero que torni aviat.

Recull d'algunes fotografies del camp d'entrenament, amb les nenes de Yashodan School. Més imatges les podreu trobar al blog de la International Women's Cup: blog.womenscup.es.

Probablement avui sigui el dia més especial de tots. Per fi el trànsit i els diferents retards ens han permès visitar l'escola abans d'anar al camp d'entrenament. Hem pogut conèixer de prop Yashodan School, el lloc on estudien les nenes dins de l'slum on viuen totes elles.

Ja a l'entrada del col·legi ens esperaven alguns nens, mirant-nos encuriosits. Què faran, aquests, per aquí?, deurien pensar. Tot i que Sonrisas de Bombai, qui financia l'escola, acostuma a fer visites allà, molts nens han començat a rodejar-nos, volent sortir a les nostres fotos, volent-nos ensenyar les aules, el pati i, sobretot, els seus somriures. Era l'hora del pati i estaven tots esmorzant, una mica esberats. Els encanta fixar-se en la pantalla de la càmera, seguir com busques l'enquadrament i veure la seva imatge projectada.

Mentre estàvem engrescants als alumnes, han aparegut les "nostres" nenes i ens han vingut a rebre al pati, totes equipades ja, preparades per anar a la seva tercera jornada de futbol. Ha sigut emocionant veure-les sortir dels passadissos amb les seves samarretes esportives, ressaltant per sobre dels uniformes marrons de tota la resta d'alumnes.

Mentre acabem de reunir-nos tots, hem fet un deliciós té al pati de l'escola, on uns quants nois i noies competien a diferents carreres, animats per tots els companys. S'ha creat un ambient molt màgic allà, amb gairebé un centenar de nens cridant noms, animant als seus favorits mentre aquests corrien pels seus carrils. Són dies de festivitat de l'esport a la ciutat, i tocava educació física per aquests cursos.

Finalment hem sortit de l'escola i ens hem muntat a l'autocar de les nenes per traslladar-nos al camp d'entrenament. Ha sigut una de les experiències més divertides del viatge: les nenes han estat cantant i ballant els més de 20 minuts de trajecte, seguint gairebé totes unes perfectes coreografies, diferents a cada cançó. M'han ensenyat un llistat de més de 160 cançons populars, festives, de pel·lícules de Bollywood, i que anaven fent sonar una rere l'altra.

No necessiten CD. La festa i la música la porten elles incorporades als seus gens. Era espectacular veure com anaven encadenant cançó rere cançó, enllaçant una primera estrofa d'una nova melodia amb les últimes notes de l'anterior. No s'acabava mai el repertori, en tenien per hores! I mentre cantaven a ple pulmó anaven fent balls dretes als seients de l'autocar: gesticulant amb els braços, movent les espatlles, picant de mans... Un autèntic festival.

Així, tots motivats i contents hem entrat al camp. Ens hem acabat de calçar les botes -això els monitors; les nenes ja les duien posades-, i hem començat la sessió amb més exercicis per seguir millorant i passant-ho bé.

Al final de la jornada hem repartit les equipacions per demà, que serà l'última sessió que farem. Les sensacions encara no són del tot tristes, perquè encara no toca pensar en el comiat, però la simple idea d'assumir que demà s'acaba tota aquesta dolça rutina m'inquieta. Direm adéu i ja està? Buf, què difícil només de pensar-ho...

Però be, de moment em quedo amb com de contentes han marxat amb la seva roba nova: equipacions completes del RCD Espanyol, FC Barcelona, Euromat l'Estartit i Atlético de Madrid. Demà es vestiran novament de curt per disputar un mini-campionat entre elles. Serà una jornada festiva i de diversió, amb premis, regals, i moltes moltes emocions... les darreres.

Perquè ja s'acaba l'estada a Mumbai. Ja s'acaba el futbol amb la Vanita, Lalina, Shuati, Kushboo, Pooja i companyia. S'acaba el dia a dia amb aquestes nenes meravelloses i agraïdes que corren, contentes i desordenades darrere d'una pilota per marcar, cada dia, el gol més feliç de les seves vides. 

Si dimarts ja vam sortir convençuts que sí, que aquest projecte podia i seria un èxit, que tenia sentit, molt sentit, després de l'entrenament d'avui estem encara més segurs d'això.

Era la segona sessió al camp de futbol, segona jornada per seguir aprenent coses, jugant, passant-nos-ho bé amb una pilota de futbol i les nenes han posat tot -i més- de la seva part per gaudir al màxim. S'han deixat anar, era la conclusió més repetida entre nosaltres. I això ha ajudat a donar fluidesa als exercicis, a l'estona de diversió. És com si ens haguéssim agafat mútuament, de cop, el to dels respectius accents d'anglès i tot fos un únic idioma entre nosaltres. Idílic, sí, però cert. Segueixen fent falta explicacions per començar les pràctiques, aclarint l'ordre, l'objectiu i d'altres aspectes que els sonen estranys. Clar: no han vist mai un partit de futbol!

El més curiós de tot és que cada vegada que estan d'acord, fan que no amb el cap. Ara ja no ens sorprèn, perquè ens van explicar el significat. Però imagina't: tu allà, exprimint al màxim el cervell per explicar-te en anglès, fer fàcil el futbol, rebaixar a només allò més essencial els conceptes... i anar veient caps fent que no. Entesos? No? Com que no? Repetim? I resulta que quan fan que no, volen dir sí!! Costa de processar, però al final t'hi acostumes.

Anècdotes a part, avui han jugat més lliures, menys tensionades, obertes a correccions, atentes per seguir millorant, amb moltes més ganes de gresca, de càntics, de saltirons per cel·lebrar els gols, o crits entre elles per animar-se en una tanda de penalts o per festejar la victòria. Són un grup fantàstic. Alegre, fresc, espontani, il·lusionat.

És bonic haver contagiat això i haver-nos entusiasmats, tots plegats, amb aquest gran esport universal. A mi em queda un detall com a prova "del delicte": quan hem acabat, quan ja havíem de marxar, les nenes, lliurement, s'han quedat amb les pilotes per fer xuts al seu aire, passar-se-la entre elles, pilotejar una mica amb algun monitor, jugar a fer de porteres... Si no els estés agradant això no crec que es quedessin fent extres. I per si quedés cap dubte, de seguida et responen "oh, yes" a la pregunta de si els agrada el futbol.

I és maco. Molt més, si cal, quan a la tarda et porten de visita a un slum enorme, a Dharabi, i veus com viu més d'un mil·lió de gent en la misèria, ocupant vivendes de poc més de cinc metres, administrant-se entre tots només tres hores d'aigua al dia, treballant en habitacles mínims, i convivint amb escombraries i cablejat elèctric. Ens deia el guia que és tot ben normal, que la gent allà és feliç i que, qui vol i pot, pot mirar de buscar-se una sortida millor estudiant i formant-se pel futur. Tant de bo.

Després de dos dies de situar-nos a la ciutat, a l'ambient, al grup de noies i professors amb els que treballarem, per fi ha arribat l'hora de la veritat. El primer entrenament. La primera sessió de curt. Literalment de curt, amb el que això suposa per elles a nivell cultural.

Tot ha començat amb un pèl de retard, esperant al conductor de la furgoneta que ens ha de traslladar fins al camp d'entrenament, que està a una mitja hora de l'hotel i l'oficina de Sonrisas. A més, entre les 8 i les 9 del matí és hora punta. I el trànsit en aquesta gran urbe, en pick hour, és bestial. Molt més exagerat -si es pot- que en hores normals, vull dir. Aglomeracions per tot arreu, clàxons, obres... però hem arribat, amb moltíssima energia i amb moltes ganes de fer la primera ronda de treball. Estàvem expectants, pensant en com reaccionarien les nenes als exercicis plantejats.

Cap a les 10.00 ja estaven totes canviades i llestes per començar, equipades amb les samarretes que els havíem entregat ahir i els pantalons. Gràcies a Sonrisas, a més, tenen botes i canyelleres. Full equip. Abans de moure'ns ha tocat presentacions de monitors i divisió d'equips de treball, i una breu introducció del què és el futbol, de quatre normes bàsiques i de com estructurarem els matins. A quatre veus ens hem aclarit, traduccions aquí i allà. Ha sigut simpàtic. Elles fent una rotllana al cercle central, rodejant-nos i seguint l'atenta mirada dels seus professors. Recordo pocs noms -són impossibles!!-, però sí recordo les seves cares, els seus ulls, barreja de por, entusiasme, vergonya i energia.

Fets els grups, ha començat l'acció. Per fi. Per fi per elles, per fi per tots nosaltres. El meu equip ha estat en tot moment molt receptiu, encara que a uns i altres ens ha costat una mica adaptar-nos als accents d'anglès, però les més avançades m'han pogut donar un cop de mà amb aquelles nenes que només parlen marati, un dialecte de Bombai. Així, hem fet un lleuger i bàsic escalfament per entrar en temperatura. Anaven rient, primer tímides, després deixant-se anar, mica en mica. Braços endavant, carrera lateral, genolls amunt, salts de cap, etc. Tota una prova de coordinació que han aprovat amb nota.

A partir d'aquí, la dinàmica col·lectiva ha sigut fàcil de dur a terme. Cadascun dels monitors tenia assignat un exercici i els hem desplegat de la millor manera possible, tractant d'apropar a les estrenades futbolistes conceptes bàsics de passada, controls i conducció. Per ser la primera vegada que veien una pilota de futbol, la cosa ha anat força bé. Del primer contacte al darrer del matí s'ha apreciat una important evolució: buscaven interiors del peu, evitaven els controls amb la sola de la bota i els xuts amb la puntera, i anaven guanyant en direcció del xut, força i posició del cos.

És curiós perquè el millor moment ha vingut després del refrigeri. Feia molta calor. El termòmetre marcava més de 33 graus, i hidratar-nos ha sigut un bàlsam i una font d'energia pel tret final. A la represa, hem organitzat dos mini-partidets entre elles i han gaudit com mai. Les veies riure, córrer totes (literalment totes) darrere la pilota, sense acabar d'ubicar on estaven les línies de banda o fons, sense acabar de posicionar-se al camp (no parlo de tàctiques ni d'estratègies), parlo de mantenir un ordre.

El primer gol del meu equip ha sigut un moment fantàstic. La jugada venia precedida d'un centenar de cames barallant-se per una pilota, una acció que no semblava dur enlloc, però que ha acabat amb un xut que la portera no ha arribat a aturar i s'ha colat a la xarxa. "Goool!" han cridat elles i hem fet pinya, xocant les mans i cel·lebrant-ho. Com a defensa, haig de reconèixer que el gol és, sovint, l'única cosa que interessa al futbol...

En fi, en general són un grup molt disciplinat, molt educat, molt disposat a l'aprenentatge, obert a noves experiències, i això és amb el que em quedo. No saben res de futbol, no n'han sentit a parlar gairebé mai, però allà estaven elles, il·lusionades, rialleres, motivades, lluitant per controlar una pilota que se'ls apropa de sobte. No sé si entenen de què va tot això, si ubiquen on estan i què estan fent... però tinc molt clar que s'ho han passat d'allò més bé i que, qui sap, potser en un o dos anys les hem aficionat i munten un equip.

Ja ens hem aclimatat a la ciutat, al seu soroll, als seus àpats picants, al seu encant, a la seva gent, al seu espés trànsit. I arribats a aquest punt, toca començar la tasca per la que estem aquí i conéixer les nenes, les 40 noies que entrenaran amb nosaltres durant aquests dies i que són la raó principal de tota aquesta aventura.

Tinc ganes que arribi el moment. Veure com serà tot això que fa setmanes que m'imagino. Veure com es prenen que uns estranys els parlin d'un esport desconegut, tractin amb elles, les facin córrer, xutar a una pilota i compartir plegats una setmana intensa de futbol i convivència. Ens han avisat que són tímides i que potser els costa obrir-se a nosaltres.

I només arribar, ens trobem dues fileres de nenes esperant-nos a la porta, dibuixant un passadís. Uns nens toquen enèrgicament el tambor i tothom aplaudeix per rebre'ns. És espectacular. Una professora ens dóna la benvinguda amb un penjoll de flors i ens fa una marca vermella al front. Això, sembla ser, és una mostra d'acollida i de voler ser els millors amfitrions possibles. Tot per nosaltres... què contradictori: nosaltres hem vingut aquí per donar-ho tot per ells...

És increïble. Les noies, disciplinades i militarment ordenades pels seus professors, s'asseuen davant nostre mentre la música segueix sonant. A través de la càmera de viure puc captar petits somriures, mirades que fugen de l'objectiu però alhora el busquen, que volen i no volen. No sé, suposo que poques vegades s'han sentit tant al centre de res, concentrant l'atenció i esforços de tanta gent, pensant en elles, en el seu benestar. O potser no pensen res de tot això, però estan intrigades. Com qualsevol de nosaltres, al cap i a la fi.

El protocol segueix amb una sèrie d'actes simbòlics essencials a l'Índia. Tots a cor es posen a cantar l'himne nacional. Al terra, d'entrada al camp, han pintat un cercle amb colors per espantar qualsevol mala vibració que pogués alterar la bona progressió de l'activitat. A més, inauguren el terreny de joc amb un gest molt curiós: fan trencar al Xavi -cap del projecte- un coco a terra, d'un cop sec.

Com a tot acte, no han faltat els discursos institucionals, però de seguida hem pogut anar a moments més personals amb les noies. Ens han servit un esmorzar que ens ha permès entrar en contacte amb elles i destensar l'ambient. Mica en mica s'han anat deixant anar. Els hem fet entrega de la seva primera equipació i elles les han recollit entusiasmades i curioses. No la faran servir fins demà, que serà quan comencem els entrenaments, i elles, molt curoses, de seguida la guarden a la seva motxilla.

Potser sí que hi ha una mica -o molta- vergonya, però no serà per tant. Aviat la trencarem. Només és qüestió de ser nosaltres mateixos en tot moment i expressar el nostre entusiasme pel futbol, per l'esport en general, pel projecte, per poder estar amb elles aquests cinc dies i fer d'aquesta setmana uns dies inoblidables per tots. Només amb això n'hi haurà prou.

En realitat, el full de ruta marca ja la segona jornada de viatge, però a tota l'expedició ens ha semblat un únic dia d'aventures i experiències, des de la sortida de Barcelona fins a l'Índia. Volàvem de Barcelona a Mumbai, via Estambul, i la cosa s'ha allargat una mica en tots dos vols, sumant en total més de 13 hores i mitja d'avions i aeroports. Masses retards i massa cansament acumulant-se als nostres cossos, ja que gairebé no hem tingut estona per dormir i descansar.

I així, esgotats abans d'hora aterràvem a Mumbai. Eren les 6.00 hores del matí. I un cop a terra, milers de papers per omplir, segellar, contrastar amb aduanes i policia local. Superats els tràmits, l'enorme ciutat índia ens esperava amb els braços oberts, plena d'excés de generositat per un mòdic preu, de contrasts, d'olors intenses, d'aire i cel gris, de contradiccions, de rickshaw.

Mentiria si digués que la primera impressió ha sigut bona. Però tampoc diria la veritat si digués que no m'ho esperava. Les fotos, els reportatges de la tele difícilment t'estalvien la dura impressió de veure corbs devorant escombraries a la vora d'uns infants descalçats, però sí t'adverteixen que això pot ser habitual. I preparada amb aquesta cuirassa mediàtica, he recorregut el trajecte fins a l'hotel, amb l'ànima receptiva a qualsevol cosa.

Mica en mica t'acostumes a la densitat de l'aire que respires, l'olor a curri, i la poca distància que deixen peatons i cotxes al passar pel teu costat, a la brossa sense recollir, a la suor dels teus veïns, a les seves mirades descarades, a la seva súplica per una almoïna. Aviat et sents un més, encara que no deixin de mirar-te com a un estrany, amb la teva càmera de fotos i buscant la millor estampa al què vas descobrint. A més, per molt que ho intentis, els clàxons dels milers de vehicles no es plasmen a les fotos.

Curiositats a part, durant el matí hem voltat per la ciutat, tractant d'empapar-nos de la personalitat d'aquesta gran urbe, d'aquest inmens país. I, en gran mesura, ho hem aconseguit. Condueixen per l'esquerra i amb el volant a la dreta, bojament, equilibrats en un ordre que als meus ulls només sembla caos, però que acaba per integrar-se en tu i fer-te gaudir. No hi ha res com viatjar en tren amb el vagó a rebentar, amb la porta oberta i mig cos lliurant-se a l'aire i haver de baixar-se gairebé abans de frenar.

La tarda també ha servit per apropar-nos al camp on entrenarem amb les noies a partir de demà. Una explanada de sorra que una decena d'operaris s'ha preocupat de netejar i acondicionar per fer-la vàlida com a camp de futbol. Estaven ultimant els detalls quan hem arribat: acabant de clavar la porteria, aplanant el terreny, retirant les darreres pedres, marcant on es pintaran les línies i decorant l'entrada amb motius nadalencs molt acollidors. De ben segur que no és, ni de bon tros, el millor terreny de joc del món, però ha implicat a un bon grapat de persones, els ha il·lusionat, els ha posat en marxa. Això és més que suficient. La recompensa vindrà demà, quan la pilota ja comenci a rodar...

La jornada s'ha tancat amb un sopar de germanor amb els companys de Sonrisas de Bombay, encapçalats pel Jaume Sanllorente. Recolzats pels seus consells, hem gaudit d'un àpat fantàstic i autòcton, amb racions picants i molt picants, i uns extres molt autèntics: anissets com a "postres" i un platet d'aigua calenta amb llimona per netejar-nos les mans. I tot a un preu de vergonya: 1700 rupies entre 11, ni 30 euros.

En definitiva, un primer dia doble que ens ha descarregat les piles de l'energia, perquè ens ha esgotat profundament amb tanta anada i tornada, però que ens ha

Ja està aquí. Només queden 3 dies. La data arrodonida al calendari ja s'apropa i arriba el dia de marxar a l'Índia i posar en marxa el projecte més especial que s'està promovent avui dia en l'entorn del futbol femení: el Mumbai School International Women's Cup.

Com recita el cartell, és un projecte solidari que neix de l'aliança entre IWC i Sonrisas de Bombay i que ha de fomentar l'esport i l'ensenyament a l'escola Yashodhan School per a nenes d'entre 10 i 14 anys, en un context de marginació, pobresa i oblit d'un dels barris de casta més baixa de Mumbai, a l'Índia. Però, més enllà de la definició, és molt més que això.

És la oportunitat de viure una experiència única i irrepetible. Conèixer una altra realitat social, esportiva, cultural. Trepitjar un país diferent, peculiar, de contrastos. I, confio, en què és l'ocasió de treure-li un somriure a una nena oblidada a casa seva, donar-li la opció d'un present i un futur millors, a través del futbol femení, dels estudis, de l'esforç.

Tinc molt clar que res serà igual quan tornem. Que hi haurà un abans i un després. No em vull obsessionar amb això, ara, i donar-li massa espiritualitat i existencialisme al viatge. Si l'ha de tenir, el tindrà. N'estic convençuda. Només sé que des d'avui sóc una mica més conscient del què ens ve per endavant i la il·lusió em desborda. Vull que sigui ja dissabte i pujar-me a l'avió amb les maletes carregades d'energia, de ganes, de fantasia.

No sè què ens espera allà però el compte enrere ja no s'atura. Avança ràpid. Per fi.  I la simple perspectiva de visualitzar-nos allà a tots em fa posar la pell de gallina. I em sento forta, viva, feliç, afortunada. I des d'ara i fins al final de l'aventura tinc clar que no deixaré de donar les gràcies i somriure. Som-hi!