La polèmica mou els fils d'aquest món dels mitjans i de l'esport. Sovint, però, els motius de rebombori acostumen a ser ridículs i inoportuns. Però sembla ser que, tot i la banalitat, això agrada i això ven. Igual que venen les curiosistats, casualitats, coincidències. Com que hi ha un cognom que últimament va envoltat de polèmics canvis de colors de samarreta: Rubio.

Avui al migdia, al TN, escoltava la notícia sobre en Ricky Rubio, nou base fitxat pel Regal Barça de bàsquet. Feia referència a la suposada incompatibilitat entre ser jugador blaugrana i alhora seguidor, aficionat i soci del RCD Espanyol. Tothom coneix des de fa temps els sentiments pericos de la nova estrella culé. Això, en el seu moment, no va ser impediment per a què la secretaria blaugrana fes el major esforç econòmic del bàsquet europeu per fer-se amb els seus serveis. I ara, de cop i volta, els mitjans semblen sí trobar-hi algun inconvenient i fan bullir l'olla amb un rumor sobre el fet que l'entitat barcelonista li hagués demanat al jugador rescindir el seu carnet com a soci perico mentre estigués al Barça. Busquen al president espanyolista perquè comenti la jugada, mentre a Can Culé neguen haver fet tal petició al jugador. Declaracions van, declaracions venen. Ja la tenim liada.

No us recorda això a res? A un altre conflicte a l'inversa: sentiments culers i contracte perico? A un altre cas Rubio? A una altra Rubio, en aquest cas? Però on volem anar a parar? No en vam tenir prou amb el bombardeig a la Noemí?

El més divertit de tot plegat -dic divertit per dir alguna cosa-, és com canvien els discursos ara. Quan amb la Noe tot eren "faltes de respecte molt greus", "preses de pèl al club" i "ferides a la sensibilitat dels socis", ara tot són reflexions existencials sobre el fet que els sentiments mai no canvien, es vagi allà on es vagi i sobre la diferència entre el que es sent i per qui es treballa.

És evident que en un cas i en l'altre, el fet d'estar parlant de dues entitats "rivals" de la pròpia ciutat, complica les coses, la racionalitat de l'anàlisi de les coses. Però, no oblidem, que estem parlant, en un cas, d'un jugador de bàsquet, seguidor d'un altre de futbol; i d'una jugadora de futbol FEMENÍ, aficionada d'un de diferent de futbol MASCULÍ. Si els sentiments, en això, poden interferir en el seu exercici de la professió, malament anem...

El que està clar i ha de quedar clar és que si un professional compleix amb el seu deure com a tal i representa al seu club a la pista, al camp, fa punts, és MVP d'una final, marca gols, els cel·lebra, etc., quina necessitat tenim de ficar-nos en els colors del seu cor? Jo no puc ser de negres, i vestir-me de verd per anar a treballar? Doncs aquí, igual. Deixem que els esportistes juguin allà on millor rendiment puguin donar, i deixem-nos de tonteries, home!

No per més anunciat, és menys penós el que està passant a la màxima categoria del futbol femení estatal. La nova Superlliga estava avisant, a crits, i a través dels seus clubs, entrenadors, plantilles i aficionats de tota la vida, que era una equivocació passar d'una tacada de 16 a 24 equips, ignorar la feina feta pels clubs modestos i privilegiar a uns quants aprofitats amb nom professional. El temps i els fets, els està donant la raó.

No han passat ni dos dies des de la disputa de la primera jornada de la nova Superlliga i els ànims ja comencen a fer pudor a cremat. Si abans de començar-la, ja generava dubtes, les sensacions ara són d'estar jugant, per pura inèrcia, una competició ridícula, caòtica i sense motivació a llarg termini.

Si tot plegat passa al primer nivell masculí, no em vull ni imaginar el rebombori informatiu que es crearia. Però com aquest desastre de la Federació està implicant a unes quantes -poques i insignificants, creuen ells- noies que juguen a futbol, aquí no passa res. Doncs sí passa, i és una vergonya. Una llista de deu vergonyes.

1. Un senyor i els seus amics, de cop i volta s'inventen una remodelació de Lliga contra la voluntat de més del 75% de les futbolistes participants -i l'altre 25% no poden opinar per amenaces dels seus clubs-, les quals presenten més de 220 signatures en contra del projecte de reforma.

2. Es destrueix una estructura en clara progressió ascendent, ja consolidada i cada temporada més competitiva, carregant-se la feina d'anys i anys de molts clubs.

3. S'estableix un sistema d'ascensos i descensos congelats fins d'aquí a dues o tres temporades, limitant les aspiracions de molts clubs humils que somiaven amb arribar a la màxima categoria per mèrits esportius i no burocràtics.

4. Es premia amb l'accés directe al primer nivell estatal a aquells clubs que crein un femení, pel simple fet de ser professionals en la seva categoria masculina.

5. Es distribueix la competició en un nou sistema complex i enrevessat, amb 24 equips dividits geogràficament en 3 grups de vuit i dues fases, preliminar i final. Dóna opcions a títols -Lliga i Copa- als millors i abandona en l'avorriment i la marginació als "pitjors", que no es jugaran res des de desembre i hauran d'allargar l'agonia esportiva i econòmica fins al 30 de juny.

6. No es recapacita malgrat la constatació de la poca acceptació de la reforma per parts dels grans clubs professionals, principalment el Madrid, els quals deixen com a únics implicats, conjunts més modestos com ara l'Eibar, el Valladolid, Jaén, Múrcia o Nàstic.

7. No s'escolten les protestes dels clubs, personalitats, institucions i organismes estatals en reunions prèvies. La decisió està presa, sense sentit comú ni lògica.

8. S'ignora la cadena de problemes que ja comença a detectar-se des del primer moment: els nous equips no tenen jugadores de nivell ni experiència; es destrossen equips menors de la zona, que veuen com les seves futbolistes aprofiten l'ocasió i proven sort a Superlliga; desapareixen alguns clubs, sense motivació d'ascens i sense garantia de continuïtat.

9. Dos equips es retiren. Un d'ells, el Múrcia, ho fa dos dies abans de començar la primera jornada. De 24 es passa a 22 equips i el calendari i la normativa de competició s'ha de modificar sobre la marxa, quadrant els coeficients i puntuacions  entre els grups amb 7 equips i el grup de 8, de cara a la segona fase.

10. Es desvia l'atenció amb una promesa de major repercussió mediàtica, implicació publicitària i altres, i ni arriba sponsor que dongui nom a la competició, ni s'estableixen ajust econòmics o acords amb mitjans de comunicació.

Ningú dóna la cara. No s'aclareixen els interrogants. No hi ha comunicats oficials. El que dic: una vergonya. Els clubs, lligats de mans i peus- o no tant- opten per seguir jugant, il·lusionar-se amb les seves opcions a victòria, i no embolicar més la troca. Suposo que si arriba desembre i algun dels grans està despenjat, algú aixecarà la veu.

I potser sigui aquesta la salvació. Que tot funcioni malament, molt, a poder ser. Que es retirin un parell d'equips més, que entre fase i fase es perdi algun dels 'grans' i tinguem una lliga descafeïnada, avorrida, incompetent, i amb golejades. Que sigui un any horrible, per tornar un pas enrere, assumir l'error, i recuperar l'antic format de lliga única.

Però clar, vés tu i diga-li a una jugadora que entrena com una boja, entre hores de feina i estudis, que viatja i sua la samarreta, que surt al camp volent jugar a futbol, només volent jugar a futbol i sentir-se futbolista... diga-li tu que tiri un any de la seva vida esportiva per un caprici d'un Sr. que no en té ni idea, que s'arrisqui a una lesió en una lliga de pas, que aposti pel futbol femení pensant que, amb sort, l'any que ve tornarem a estar bé. Si ets capaç de dir-li, ja m'ho explicaràs.