I així, esgotats abans d'hora aterràvem a Mumbai. Eren les 6.00 hores del matí. I un cop a terra, milers de papers per omplir, segellar, contrastar amb aduanes i policia local. Superats els tràmits, l'enorme ciutat índia ens esperava amb els braços oberts, plena d'excés de generositat per un mòdic preu, de contrasts, d'olors intenses, d'aire i cel gris, de contradiccions, de rickshaw.
Mentiria si digués que la primera impressió ha sigut bona. Però tampoc diria la veritat si digués que no m'ho esperava. Les fotos, els reportatges de la tele difícilment t'estalvien la dura impressió de veure corbs devorant escombraries a la vora d'uns infants descalçats, però sí t'adverteixen que això pot ser habitual. I preparada amb aquesta cuirassa mediàtica, he recorregut el trajecte fins a l'hotel, amb l'ànima receptiva a qualsevol cosa.
Mica en mica t'acostumes a la densitat de l'aire que respires, l'olor a curri, i la poca distància que deixen peatons i cotxes al passar pel teu costat, a la brossa sense recollir, a la suor dels teus veïns, a les seves mirades descarades, a la seva súplica per una almoïna. Aviat et sents un més, encara que no deixin de mirar-te com a un estrany, amb la teva càmera de fotos i buscant la millor estampa al què vas descobrint. A més, per molt que ho intentis, els clàxons dels milers de vehicles no es plasmen a les fotos.
Curiositats a part, durant el matí hem voltat per la ciutat, tractant d'empapar-nos de la personalitat d'aquesta gran urbe, d'aquest inmens país. I, en gran mesura, ho hem aconseguit. Condueixen per l'esquerra i amb el volant a la dreta, bojament, equilibrats en un ordre que als meus ulls només sembla caos, però que acaba per integrar-se en tu i fer-te gaudir. No hi ha res com viatjar en tren amb el vagó a rebentar, amb la porta oberta i mig cos lliurant-se a l'aire i haver de baixar-se gairebé abans de frenar.
La tarda també ha servit per apropar-nos al camp on entrenarem amb les noies a partir de demà. Una explanada de sorra que una decena d'operaris s'ha preocupat de netejar i acondicionar per fer-la vàlida com a camp de futbol. Estaven ultimant els detalls quan hem arribat: acabant de clavar la porteria, aplanant el terreny, retirant les darreres pedres, marcant on es pintaran les línies i decorant l'entrada amb motius nadalencs molt acollidors. De ben segur que no és, ni de bon tros, el millor terreny de joc del món, però ha implicat a un bon grapat de persones, els ha il·lusionat, els ha posat en marxa. Això és més que suficient. La recompensa vindrà demà, quan la pilota ja comenci a rodar...
La jornada s'ha tancat amb un sopar de germanor amb els companys de Sonrisas de Bombay, encapçalats pel Jaume Sanllorente. Recolzats pels seus consells, hem gaudit d'un àpat fantàstic i autòcton, amb racions picants i molt picants, i uns extres molt autèntics: anissets com a "postres" i un platet d'aigua calenta amb llimona per netejar-nos les mans. I tot a un preu de vergonya: 1700 rupies entre 11, ni 30 euros.
En definitiva, un primer dia doble que ens ha descarregat les piles de l'energia, perquè ens ha esgotat profundament amb tanta anada i tornada, però que ens ha