Escric en calent i això sempre és perillós. Però em ve de gust escriure-ho. I crec que així, sense deixar-ho refredar, és quan toca dir-ho: el futbol és i ha de ser, en primer lloc, pràctic. Útil. Efectiu. I després, si hi ha marge (no dic un resultat ampli, dic una situació de joc adequada), li fem lloc a l'estètica. Fa temps que estem aplaudint un futbol de ruletes gratuïtes, de trepitjar la pilota i perdre una opció de contraatac, del 'canyo' pel 'canyo'. Un futbol guarnit equivocadament.
Compro que el futbol hagi de ser un espectacle [com més atractiu millor], però no compro qualsevol elogi. Perquè al darrere de cada paraula bonica que regalem a un/a jugador/a, construïm una mirada equivocada en el/la nen/a que busca referents. Els més petits no saben diferenciar quan s'han de fer certs gestos tècnics i si l'únic que escolten són "oh" i "ah" als regats miraculosos, i mai s'aplaudeix una passada necessària, una recuperació de pilota puntual, un moviment per arrossegar o un senzill trobar sempre el lloc adequat, acabarem tenint només projectes de jugadors-filigrana. Passa el mateix amb l'estil de toc, mal entès des de fa anys.
Una meravella d'Alexia Putellas (considerada MVP de la final de Copa), amb un retall màgic entre dues defenses i una definició elegant davant la portera, va provocar que la blaugrana fos 'trending topic' en la final de la Copa de la Reina de diumenge contra el Prainsa Saragossa i que els analistes de Marca TV li dediquessin –ja estaven predisposats a fer-ho des del començament– tot tipus de lloances. Quedi clara la meva admiració cap a la jove jugadora, d'esquerra exquisida, tècnica fantàstica i potència brutal. Va marcar un golàs.
I està bé que les nenes que pugen se la mirin i intentin aprendre d'ella, que tantes coses està guanyant. Però la nostra responsabilitat –la dels entrenadors sobretot, però també de les companyes, dels periodistes i dels adults en general–, és no reduir-ho tot a això. Fins i tot d'Alexia s'haurien d'aplaudir altres accions: les que fa sense pilota, les que fa quan juga només a un o dos tocs, les que fa traient de zona una lateral. I se li haurien de criticar altres. Com que faci servir poc la seva cama no hàbil (la dreta) o que alterni poc l'anar per dins i per fora.
Potser és difícil veure-ho tot, en el futbol. Però estaria bé que no sempre es veiés el mateix, com deia "un dels meus" pel Twitter. Perquè la impressionant final que van fer ahir Virginia Torrecilla, Miriam Diéguez o Marta Unzúe, va quedar eclipsada per quatre detalls brillants de les més capaces tècnicament. Vicky Losada (una de les millors en aquest aspecte) sovint queda en segon terme perquè, en el seu procés de madurar futbolísticament, ha substituït molts dels seus gestos brillants per accions més efectives que l'ajuden a sobreviure al mig del camp.
Elles són necessàries. I molt. Però compte: estem adornant els referents i amagant a l'ombra les que les fan brillar.
Compro que el futbol hagi de ser un espectacle [com més atractiu millor], però no compro qualsevol elogi. Perquè al darrere de cada paraula bonica que regalem a un/a jugador/a, construïm una mirada equivocada en el/la nen/a que busca referents. Els més petits no saben diferenciar quan s'han de fer certs gestos tècnics i si l'únic que escolten són "oh" i "ah" als regats miraculosos, i mai s'aplaudeix una passada necessària, una recuperació de pilota puntual, un moviment per arrossegar o un senzill trobar sempre el lloc adequat, acabarem tenint només projectes de jugadors-filigrana. Passa el mateix amb l'estil de toc, mal entès des de fa anys.
Una meravella d'Alexia Putellas (considerada MVP de la final de Copa), amb un retall màgic entre dues defenses i una definició elegant davant la portera, va provocar que la blaugrana fos 'trending topic' en la final de la Copa de la Reina de diumenge contra el Prainsa Saragossa i que els analistes de Marca TV li dediquessin –ja estaven predisposats a fer-ho des del començament– tot tipus de lloances. Quedi clara la meva admiració cap a la jove jugadora, d'esquerra exquisida, tècnica fantàstica i potència brutal. Va marcar un golàs.
I està bé que les nenes que pugen se la mirin i intentin aprendre d'ella, que tantes coses està guanyant. Però la nostra responsabilitat –la dels entrenadors sobretot, però també de les companyes, dels periodistes i dels adults en general–, és no reduir-ho tot a això. Fins i tot d'Alexia s'haurien d'aplaudir altres accions: les que fa sense pilota, les que fa quan juga només a un o dos tocs, les que fa traient de zona una lateral. I se li haurien de criticar altres. Com que faci servir poc la seva cama no hàbil (la dreta) o que alterni poc l'anar per dins i per fora.
Potser és difícil veure-ho tot, en el futbol. Però estaria bé que no sempre es veiés el mateix, com deia "un dels meus" pel Twitter. Perquè la impressionant final que van fer ahir Virginia Torrecilla, Miriam Diéguez o Marta Unzúe, va quedar eclipsada per quatre detalls brillants de les més capaces tècnicament. Vicky Losada (una de les millors en aquest aspecte) sovint queda en segon terme perquè, en el seu procés de madurar futbolísticament, ha substituït molts dels seus gestos brillants per accions més efectives que l'ajuden a sobreviure al mig del camp.
Elles són necessàries. I molt. Però compte: estem adornant els referents i amagant a l'ombra les que les fan brillar.
RSS Feed
