Leo Messi és gran. No pels 234 gols que ha marcat amb poc més de 24 anys. No. És gran perquè és l'únic futbolista, i repeteixo, l'únic futbolista, que realment decideix quan es juga al que ell vol.

Sovint diem que és Xavi qui porta el rellotge, la brúixola, el ritme de joc del Barça. I és cert. Ell és la pausa, l'acceleració, la direcció, l'ordre. Ell és tot això. I de vegades una miqueta més i tot. Però, tot i fregar la perfecció, no sempre pot decidir quan sí i quan no.

Però Messi sí. En la seva dictadura futbolística, en aquesta obsessió per sortir-se sempre amb la seva, Messi gestiona el temps de joc amb una facilitat espectacular. Un sol jugador, condicionant el ritme de joc de 22 futbolistes. També condiciona els qui, els on. Però, sobretot, mana i dirigeix els quan a conveniència.

Aquesta és la seva grandesa. Aquesta habilitat per dir "ara corro", "ara camino", "ara faig una diagonal", "ara m'espero aquí", "ara trenco a l'espai", "ara vinc al peu". Sempre ara. Mai després. I gairebé sempre aconseguint triar bé, escollir la millor opció. Encara s'encalla amb algun camí bloquejat per la defensa rival, encara s'excedeix amb alguna conducció que hagués pogut deixar lloc a una passada, però són decisions poc trascendents en la dinàmica general del joc. O, si més no, són decisions "incorrectes" que corregeix poc després, amb decisions justes, precises, incontestables.

Per dir-ho d'alguna manera, es permet el luxe d'equivocar-se abans o després d'haver decidit un partit.

Ho va explicar Guardiola en l'última resposta, en anglès, en la roda de premsa després del Barça 5-3 Granada. "Quan anem guanyant, de vegades s'agafa el seu temps. Llavors el Granada es posa 2-2. Ok. Cap problema. Perquè ell apareix. Els seus companys i jo mateix sabem que hi és per resoldre els petits problemes que puguem tenir. Per això és gran, per aquesta mentalitat".

Per aquest quan. Sobretot, quan el quan és una emergència. I surt bé.

[ Acostumo a dir que a mi Messi em desespera quan camina, quan "desconnecta". I ho dic perquè li recrimino que tenint com té aquest do per decidir QUAN, no sempre digui ARA ]

Fotos de @ProtagonistasDJ

Ara no se'ns acudiria transmetre una genial idea per carta. En tot cas, ho faríem per e-mail. Però els inicis de la Copa Algarve, aquest torneig que ha reunit durant una setmana a algunes de les millors seleccions del món a Portugal, van certificats, amb segell i ens porten gairebé 20 anys enrere.

A finals de juny del 1993, a Itàlia, va disputar-se la fase final de la 5a edició de l'Eurocopa femenina que, a principis de juliol, guanyaria Noruega 1-0 davant la selecció amfitriona a l'estadi Dino Manuzzi de Cesena davant poc més de 7.000 persones. Mentre això passava, l'Associació Sueca de Futbol (SvFF) i la Federació Portuguesa (FPF) començaven a donar forma a un torneig mundial que havia de tenir lloc a la zona sur de Portugal, a l'Algarve.

La idea s'havia plantejat a través d'una carta de la SvFF, que volia tornar a situar la seva selecció en primera línia mundial, després de quedar-se fora de les semifinals de l'Europeu '93. La proposta va rebre el suport de les federacions de Noruega i Dinamarca, i la troika nòrdica, després d'examinar el terreny, les instal·lacions i resoldre els aspectes organitzatius, va animar-se a presentar, ja al març del 1994, la primera edició de la Copa Algarve, que, a més dels tres països organitzadors, va convidar també els Estats Units, Finlàndia i Portugal.

Ara ja portem 19 edicions. El torneig ha passat de comptar amb només sis equips a reunir-ne dotze i de primeríssim nivell. I, any rere any, ha anat guanyant pes estratègic enmig de grans competicions com el Mundial, els Jocs Olímpics o l'Europeu. El pas per l'Algarve suposa una prova magnífica per a les grans seleccions, una excel·lent forma de testejar, sense gaire pressió, les tàctiques per batre els rivals del futur. Dilluns, sense anar més lluny, els Estats Units i el Japó van reviure la final d'Alemanya i van anticipar la final olímpica de Londres que molts ja somien. I Alemanya, immersa en una profunda renovació, tira d'orgull, joventut i coratge per demostrar al món que és injust que, per una derrota a la pròrroga als quarts de final contra el combinat japonès, es quedin fora dels JJOO. Van golejar sense pietat Suècia, bronze al seu Mundial, i amenacen amb revenjar l'eliminació contra el Japó aquest dimecres en la final de l'Algarve Cup.

La Copa Algarve no omple estadis i amb prou feines atrapa l'atenció dels pocs turistes nòrdics que, a aquestes alçades d'any, busquen sol al sur de Portugal. Desapercebuda, silenciosa i familiar, com aquella senzilla carta del 1993, però, aquesta competició és tot un referent del futbol femení mundial. Com ho vol ser també la Copa de Xipre, que enguany suma la seva cinquena edició i que està organitzada per les federacions de futbol d'Escòcia, Anglaterra i Holanda, que busquen el seu paper protagonista a l'ombra de l'esdeveniment, més veterà, de l'Algarve.

En cap d'aquestes dues competicions, marcades amb vermell en les planificacions de les principals potències i on també conviden a seleccions humils, hi ha jugat Espanya. La nostra lliga ni tan sols contempla la possibilitat d'aturar-se una jornada per respectar aquesta data reservada per la  FIFA i treballar per rebre la invitació que, per exemple, sí han rebut seleccions com Polònia, Xile, Illes Feroe, Romania, Gal·les, Irlanda del Nord o, aquest any, Hongria. És un torneig amistós, sí. Però li'n diuen "Mundialet de futbol femení". Em temo que ser invisibles a l'Algarve i a Xipre explica per què, encara avui, Espanya és tan invisible, també, als autèntics Mundials.

Article publicat a esportfemeni.com