Publicat a Esportfemeni.com

"Fins que no hi hagi un Barça-Madrid al futbol femení no hi haurà seguiment". Aquesta afirmació fa anys que corre pels camps de futbol els diumenges al matí, com si la fórmula màgica per fer el salt mediàtic definitiu la tingués la còpia amb sostenidors dels clàssics masculins. "Un Torrejón-Prainsa (per dir dos noms qualsevol) no ven", argumenten els que mantenen que el camí de la consolidació del futbol femení passa per imitar els models professionals de les competicions masculines i plagiar-los, també, les grans rivalitats enlloc d'acceptar-ne les pròpies.

És cert que un Barça ven més que un Llevant les Planes. Obvi, per les inèrcies comercials i socials que arrossega l'un i que no té l'altre. Però al campió de la Primera Divisió femenina amb prou feines el van acompanyar dues-centes persones per celebrar diumenge el títol de lliga davant l'Sporting de Huelva i, a pocs quilòmetres de distància i matinant una miqueta més, el Municipal Les Planes estava ple a vessar per empènyer l'equip de Sant Joan Despí a l'ascens de categoria contra el Tacuense canari. Un centenar llarg d'aficionats amb el "gran" i prop d'un miler amb el "petit".

Necessitem els clubs de renom per fer créixer això? No sóc capaç de respondre la pregunta amb un simple sí o no, però sé segur que, en cap cas, s'ha de forçar les grans entitats a crear seccions femenines si no tenen ganes de potenciar-les. I ho hem fet. Encaparrats en imaginar derbis i clàssics televisivament atractius (basant-nos en referents d'homes), hem intentat que els grans xuclessin equips de nom de barri, només per fer bonic. El Nàstic es va menjar el Tortosa, com s'insinuava que podia passar amb el Girona i l'Estartit, l'Osasuna i el Lagunak o el Saragossa i el Prainsa. Cal, recórrer això? No tots els casos són com la magistral absorció del Leioa EFT per part de l'Athletic Club l'any 2002. Ho hem de començar a assumir.

Per exemple: durant pràcticament tot l'any, un partit a l'atzar del Sant Gabriel ha mobilitzat més gent que tres, sumats, de l'Espanyol. I a Alemanya, el Turbine Potsdam, el Frankfurt o el Duisburg multipliquen per quatre l'afició de "grans" com el Bayern Munic o el Bayer Leverkusen.

Un gran club ajuda per instal·lacions, recursos o plataformes de comunicació. Però sempre i quan les destini al femení. Amagat durant anys per falta de resultats i d'interès, ara apreciarem un canvi amb el Barça femení i el seu salt a la Champions. Qüestió d'escut? No. Perquè l'afició no la fan les samarretes sinó l'esforç, ni la generen les banderes sinó la identificació. Si trobem la manera natural de conjugar totes dues coses, excel·lent, però no cometem l'error d'enfonsar projectes fets amb il·lusió, suor i hores només perquè no tinguin nom glamourós.

Publicat a Esportfemeni.com

L'any 1970 un empresari de la fundació Berliet, una important empresa del sector automobilístic de França, va crear el Lió FC, un club exclusivament de futbol femení. "M'havia adonat que les noies jugaven a futbol, però se n'amagaven", va dir Paul Piemontese, actual president de l'Olympique de Lió femení. "Jo només volia donar-los un espai on jugar sense avergonyir-se".

Aquesta era la missió. Tan humil, tan senzilla, tan clara. I tan difícil. Piemontese, com tots els emprenedors, va viure una època de desplaçaments en cotxes particulars, reciclatge de roba de temporades antigues i malabars per quadrar els horaris d'entrenament amb unes jugadores purament aficionades. La lluita per no desistir, l'immens esforç va acabar tenint la seva recompensa. El seu familiar Lió va ser el motor per engegar el projecte més ambiciós del futbol femení, un projecte que el 2004 va rebre el suport d'un club professional masculí, l'OL, que el va integrar sota el seu paraigües institucional i va acabar donant-li l'impuls definitiu perquè les dones franceses trobessin el lloc ideal per jugar sense complexos. I per guanyar sense fre.

Vuit anys més tard i amb un pressupost que ronda els 3'5 milions d'euros (una autèntica bogeria en el món femení!), l'Olympique de Lió és a les portes de la seva tercera final de Champions femenina consecutiva i depèn de si mateix per tornar a guanyar la Division 1, una Lliga que domina des de fa sis temporades. "Les filles de l'OL" són l'enveja del futbol femení internacional.

La nostra lliga, la Primera Divisió femenina, busca les seves noves filles. Busca campió. El podia haver tingut la setmana passada, però un Athletic valent i afortunat va allargar l'emoció de la competició i va privar el Barça d'endur-se un títol que no ha alçat en els seus prop de 30 anys d'història. Discret, prudent, el club blaugrana, com el Lió i com tants altres, va absorbir un equip no oficial que utilitzava des dels anys 80 el seu escut amb permís de l'entitat, el Club Femení Barcelona, en un intent de catapultar la secció l'any 2001.

Deu anys més tard i amb una recent i solitària Copa de la Reina a les vitrines, el Barça és a les portes del seu primer gran èxit. Del seu petit moment de glòria. La Champions és a l'horitzó. Les jugadores se la miren amb il·lusió, però se la miren amb prudència. Queden 270 minuts per finalitzar la campanya. Els primers 90, es juguen en un derbi perillós, difícil, enverinat. El Barça voldria ser com el Lió. Voldria fer el salt a Europa. I dominar-la. I guanyar-la. El seu camí té un passat similar al del Lió; fa pujada com el de l'OL; però té les butxaques més buides, molt més buides. I això l'obliga a pujar els esglaons més lentament. I amb molt més patiment.

Publicat a EsportFemení.com