A la vida hi ha una màxima que ens han frustrat a molts en certes ocasions: qui paga, mana. No s'hi pot fer res, o gairebé res. Per desgràcia, aquesta filosofia i manera de fer les coses fa segles que s'ha apoderat del futbol i hi intervé tant sí com no.

Això del 'qui paga, mana' determina, doncs, que els futbolistes, per joves o desconeguts que siguin, vagin a l'equip que més pagui per ells. O bé perquè el propi jugador vol anar allà on cobri més, o bé perquè el club vol que vagi allà on desembutxaquin més calers per l'esportista. Fins aquí, tot té certa lògica. Qui paga més, mana. D'acord.

Totes aquestes gestions són maniobres de despatx, de gent amb corbata i ben vestits, de Montblancs signant contractes amb més lletra petita que gran. Des de fora s'ho miren els entrenadors, somiant que arribi el dia en què algú els pregunti si hi estan d'acord o no.

Sí, perdoneu-me l'escepticisme, però desconfio dels secretaris tècnics. No hi crec. No els ubico en el meu ordre lògic de les coses. Si qui signa i paga és el president, i qui diu el nom -o ho hauria de fer- és el cos tècnic, què hi pinta aquest intermediari? Què vol dir que els titulars dels diaris s'omplin la boca citant noms i alternatives a propostes d'un entrenador? Qui entrena, qui dirigeix als jugadors, qui sap quins reforços calen? No em val que em respongueu que cal una persona enllaç entre club i entrenador, per conèixer els recursos econòmics disponibles i certes estratègies mediàtiques o comercials de l'entitat. Tothom sap a quina casa viu, amb quins diners i quins plans de futur.

Portem un estiu boig amb les peticions de Guardiola i les alternatives de Txiki, per més mediàtiques, més barates, o més vés a saber. Des de Madrid, Pellegrini hagués volgut retenir uns holandesos que necessitava en plantilla, i el Sr. Valdano se'ls ha tret de sobre en plan rabieta del president. En el segon cas, qui paga, mana i no hi ha res a dir. En el primer, qui paga calla perquè manen els tricampions.

Llavors, miro a Anglaterra buscant l'esperança en aquells managers totals estil Rafa Benítez, Ferguson o Arsène Wenger. Els envejo una mica, pel seu control de la gestió esportiva i de fitxatges del seu club. Però després vec que sempre, sempre, se'ls acaba escapant alguna cosa sense poder-la evitar. Qui paga, siguin petrodòlars o no, segueix manant allà també.

Se m'acut tornar la mirada al nostre futbol femení desitjant que no l'hagin corromput. El busco petit, just, lliure, net, verge encara. I em topo de cara amb figures fosques que tornen a portar el pes d'una decisió, d'abaix a la gespa a dalt a oficines. Però aquí no és fitxant, és despatxant. I aquí no hi ha raons econòmiques i rarament esportives, sinó d'una altra dimensió.

Perquè aquí no hi ha mil·lions, ni televisions, ni contractes publicitaris, ni secretaris amb afany de protagonisme. Aquí la lluita també busca ser el millor però sota mà, i des de l'ombra. Ja saben, allò del 'qui mama, triomfa' que automàticament ens porta al 'qui no mama, pringa'.
 
El meu cinisme em juga una mala passada i transformo la màxima en axioma, resseguint el camí del 'qui paga mana' pels tèrbols i bruts camins del 'qui mama triomfa'. Perquè si allà qui paga, mana; aquí qui mana, mama i qui mama, calla; i qui calla, juga; i qui juga segueix mamant, i callant i deixant que manin els que paguen. Tot penós, tan allà com aquí. Realment vergonyós. Autènticament fastigós. Amb el que podríem gaudir amb aquest esport...

Preferiria no haver de ser tan radical i evitar caure en un reduccionisme excessiu, però la història no m'ho permet. La Copa Catalunya fa masses anys que no té color. Bé, sí que en té, i un de molt clar: blanc-i-blau. De les quatre edicions que s'han disputat amb el format actual, totes quatre se les ha endut l'Espanyol, sense que cap rival l'inquietés massa.

Quatre de quatre, doncs, i si no em fallen els comptes, fan un 100%. I la resta? Estan massa lluny del nivell perico? No la valoren prou i no la preparen bé? No puc respondre. La meva religió periodística no m'ho permet. Cadascú que reflexioni en privat.

Però senyores, senyors, aquesta edició 2009 de la Copa Catalunya té una altra cara. Serà diferent. Tinc aquest pressentiment. Ja vaig dir ara fa uns dies que les plantilles havien canviat bastant, i que tant Barça com Estartit s'havien reforçat suficientment -o més- com per intentar tractar de tu a tu a l'Espanyol. Als Històrics, la xafugor de l'agost va fondre un partit d'anada i tornada amb dos equips equilibrats. Unes van ser superiors una part; les altres, l'altra meitat. La copa va tornar a tenyir-se de blanc i blau.

Hi ha qui sospita d'un sorteig que sempre enquadra a culers i periques de manera que, si s'han de trobar, ho facin a la final i mai abans. Aquest any torna a ser així. Si se'm permet, la semifinal fàcil la té el Barça, que no hauria de tenir problemes, a priori, per superar a un rival de Nacional com Les Preses. Però mai se sap.

A priori, també, serà l'Espanyol qui haurà de suar per vèncer a les altres gironines de L'Estartit. Les primeres tenen al seu favor que porten més dies d'entrenaments; les segones, juguen a casa i no tenen res a perdre. Les primeres tenen la responsabilitat, pressió i, suposo, motivació de voler repetir títol i mantenir l'hegemonia. Les segones volen trencar-la, cridar ben fort que elles també hi són entre tant Barça i Espanyol, i dibuixar la primera de les grans gestes que, segur, volen portar a terme aquesta temporada.

És una llàstima que encara no aparegui un quart gran equip català. A molts els falta poc per graduar-se i guanyar-se aquesta etiqueta, però encara no han aprovat la prova de maduresa. Suposo que haurem de donar-li un marge d'un o dos o quatre anys al Nàstic -per divisió, el millor posicionat- per ser L'Estartit o el Barça de fa uns anys, un equip que comença mica en mica, de forma humil i treballadora, i somia en fer-se gran, enorme, a l'ombra del gegant.

L'Espanyol és el favorit; l'aspirant, el Barça; el tapat, L'Estartit i Les Preses, el premiat. La cinquena Copa Catalunya podria ser l'edició que consolidi l'excel·lent nivell del futbol català, i seria bonic que ho fés, després de veure com les joves jugadores omplen les convocatories inferiors de l'Espanyola. La 4a Copa Catalunya ja va avisar durant 40 minuts, amb un 0 a 0 a Vic entre culers i periques que va fer pensar en la sorpresa. A partir de dijous 28 a les 17.00 hores, a L'Estartit, la pilota es posarà en joc, i ella, només ella, decidirà. Sense pronòstics El futbol és tan capritxós i radical i reduccionista, que amb un gol pot fer que tota aquesta parrafada acabi per ser absurda.

Demà dissabte tindrà lloc el primer gran amistós de la temporada en el futbol femení català: el II Torneig dels Històrics, al Camp del Sant Andreu, que enfrontarà al vigent campió, el RCD Espanyol, contra el FC Barcelona. Hi anirem, a veure què, que hi ha ganes de futbol al mes d'agost.

Sé que molts em diran que no importa el resultat. Que estem en fase de preparació física, que importen els minuts que puguin anar acumulant les jugadores, que es vagin adaptant al grup i al sistema les noves incorporacions, i tot això. Estic d'acord. Però en un derbi, fins i tot un d'amistós, importa, sempre, alguna cosa més.

I potser aquest derbi pugui voler dir moltes coses. Potser exagero. Podria ser. Però tinc la sensació que aquest amistós pot ser el primer dels grans partits que veurem, entre ambdós conjunts, aquesta temporada. Perquè des d'aquell dia que el Barça se li va revelar a l'Espanyol a casa, tinc la sensació que alguna cosa ha canviat. En la mentalitat d'unes i altres, sobretot. I en la sensació, dels no iniciats en futbol femení, que allò de "però en noies el bo és l'Espanyol, no?" cada vegada està menys clar i és menys rotund. L'Espanyol és molt bo. Sí. Però no és l'únic equip potent de Catalunya i això s'ha d'anar demostrant en les properes temporades on, tant de bo, més equips puguin acompanyar l'Espanyol en els llocs capdavanters.

Que les periques continuaran sent fortes i un referent. Segur. Les avalen anys i anys de resultats i de saber fer. Però, compte. Que venen forts des de darrere. El Barça ha tingut paciència, i amb temps, deixant madurar les coses, s'ha plantat entre els 'grans' amb un equip de garanties, i alguna cosa més. Potser li ha arribat el seu moment, a les culers. Potser aquell complex d'inferioritat que la glòria "de l'etern rival" -i més d'una golejada dolorosa- li va anar inculcant sense voler, es converteixi en desig insurgent. En il·lusió per donar un cop fort sobre la taula i fer canviar el discurs dels no entesos en un "el Barça deu ni do, també, no?".

No voldria, però, -que em perdonin els companys de l'Estartit i el Nàstic- caure en una previsió bipolar dels èxits dels equips catalans a la màxima categoria. I no voldria perquè seria un error deixar al marge a l'Estartit. Aquesta temporada no. Les gironines s'han reforçat bé i estan recollint, amb al·legria, els fruits d'un treball fosc, humil, i que, engruna a engruna, els pot donar el salt de qualitat que mereixen. Qui sap si, en mig de la lluita de dos -Espanyol i Barça-, es colen elles. Plantilla tenen per fer coses grans, després dels fitxatges i el retorn de futbolistes de primer nivell. El major marge d'entrada a la Copa obre per elles una interessant opció als títols. Aquest any sí.

L'incògnita serà el Nàstic, del qual se sap ben poca cosa. Entre vestidors, el que es comenta és que s'ha format, principalment, per jugadores del CE Tortosa -que estava a Nacional-, puntejat amb futbolistes de la UE Lleida i del Reus. Per tant, està per veure com serà capaç de defensar-se en un grup tan potent com és el B de la nova Superlliga, al qual hi hem d'afegir el Llevant, el València, el Collerense mallorquí i el Múrcia.

Sigui com sigui, l'espectacle està assegurat. L'invent de lliga que s'ha creat ens depara uns vibrants duels fins al desembre, en format intensiu. A partir d'aquí, caldrà veure com es reagrupen de nou tots els equips. Esperem trobar-nos a la màxima representació catalana en el grup dels favorits. Qualitat, n'hi ha per donar i per vendre. I la primera prova per constatar-ho, confio que serà la de demà als Històrics de Sant Andreu.