El futbol femení és, com la vida, un etern contrast. Res t'assegura que darrere l'eufòria no s'amagui alguna amarga decepció, esperant agafar-te amb els braços alçats, il·lusionats, alegres, per clavar-te una bona clatellada. Benvingut a la realitat.

Tot d'una, els Estats Units han hagut d'oblidar la felicitat per guanyar el torneig preolímpic contra Canadà (4-0) amb una exhibició magistral del seu soccer vertical i atractiu, per assumir que es queden sense competició domèstica el 2012 per "assumptes legals i logístics". Han passat de veure com Alex Morgan, o la Baby Horse, era trending topic de matinada a llegir un comunicat de comiat de la WPS.

Si les xarxes socials fossin el termòmetre del futbol femení, l'empenta post-Mundial d'Alemanya, l'efecte Boquete o el boom nadeshiko podrien ser la base sòlida de projectes de futur rigorosos, sobris i, per què no, també ambiciosos.

Però malauradament, la indignació al Twitter no mobilitza, no omple estadis. Mentre inventem hashtags, obrim debats i revolucionem els blogs, unes noies s'entrenen de nit sense cobrar, viatgen en bus i, cada diumenge juguen davant de ningú. Mentre algun club gran aprofita que, ara sí, comença a fer-se gran, algun altre club a l'altra banda del mapa agonitza per acabar la temporada i evitar desaparèixer.

Les estadístiques diuen que entre set i vuit milions de noies juguen a futbol als Estats Units. A la pràctica, però, la WPS no aconsegueix ni configurar una lliga amb més de cinc clubs, que amb prou feines són cent futbolistes (i moltes d'elles, estrangeres). Amb poc més de 25.000 llicències, Espanya presumeix de 18 equips a la màxima categoria. I dijous la Homare Sawa, Millor Jugadora FIFA 2011, trepitjarà la gespa del Miniestadi en un amistós contra el Barça i, tot i ser una estrella al seu país, dubto que congregui a molt més d'un miler de persones a Barcelona. Cruel ironia. Cruel realitat.

Il·lusionat amb el Mundial d'Alemanya, Joseph Blatter, president de la FIFA va tornar a repetir al juliol aquella idea que ja havia expressat algun cop abans: "el futur del futbol és femení". Dilluns a Zuric, però, la seva bona voluntat -vull seguir pensant que la té- va quedar desacreditada amb el gest, potser no pensat per ell, però sí executat, de fer que la cantant Shakira entregués el premi a millor jugadora del món.

James Blunt, que va cantar durant la cerimònia, no va donar la Pilota d'Or a Leo Messi. Ho va fer Ronaldo.  L'equivalent en femení havia de ser Birgit Prinz, habitual d'aquestes gales FIFA i retirada aquest 2011. No té cap sentit que la colombiana -pintés el que pintés en aquella gala- fos qui dongués el merescut guardó a Homare Sawa. La japonesa, elegant i màgica vestint un florit kimono, va reunir el 28,51% dels vots per destronar la fins ara monopolitzadora d'aquest premi, Marta Vieira, que va rebre el 17,28%. La jugadora brasilera l'havia guanyat en totes les edicions des del 2006. Tercera va ser la nord-americana Abby Wambach (13,26%). Totes tres van estar impecables. Però aquest detall em va indignar tant, que em va destrossar el moment.

El que més em va agradar de la cerimònia van ser les rodes de premsa del migdia. En el seu torn, els sis representants femenins (les tres jugadores, Sawa, Marta i Wambach, i els tres tècnics, Sasaki, Bini i Sundhage), van aprofitar per reclamar l'espai mediàtic que el bon nivell de futbol exhibit a l'últim Mundial d'Alemanya va demostrar que mereix el futbol femení. La seleccionadora nord-americana, amb to alegre i segur, va deixar a l'aire un missatge d'esperança: "Això només és el començament. Alguna cosa especial està naixent".

Jo hi confio. Hi continuo confiant malgrat que la gala d'ahir va tenir un detall televisiu que, si hagués passat en l'apartat masculí del premi, hagués indignat a tot el personal. Sabent com se sabia que els guanyadors serien els japonesos Sawa i Sasaki, com és que no va haver ni un sol intèrpret que traduís les reaccions dels guanyadors durant la gala? Ni un de sol. Si més no, al directe que se seguia des de la web de la FIFA. Sí va treballar al migdia durant els parlaments de presentació, però es va descuidar de ser al moment clau, quan l'emoció ens havia de reservar els agraïments i les paraules amb veu trencada dels millors del 2011. Imagino què passaria si això es fa amb Messi o Guardiola... no, per desgràcia, això no m'ho imagino. Perquè això mai passarà.