Tothom ens esperava per gaudir plegats de la gran final, d'una sèrie de partits on les noies havien de ser les protagonistes de la cloenda vestint les diferents samarretes d'Estartit, Espanyol, Atlètic de Madrid i Barça. S'han creat un munt de colors al voltant del camp...
Hi havia moltes coses preparades, per part d'uns i dels altres. Per la nostra part, havien de disputar els partits: primera semifinal entre FC Barcelona i Estartit, i segona entre Espanyol i Atlètic de Madrid. El primer matx ha acabat amb 1 a 2, donant el passe a l'equip que entrenava Carles Bret, un dels membres de la comitiva IWC; l'altre finalista havia de ser l'Espanyol, que he "dirigit", després d'un 1 a 0.
Qui es pensés que aquestes nenes jugaven i prou, sense competició, sense acabar de valorar el què suposa el futbol, guanyar o perdre, alegries o tristeses... hauria d'haver vist les reaccions dels dos equips al final de cada partit... Era com si s'hagués acabat el món per les derrotades i com si tot fos meravellós per a les victorioses... La feina ha sigut nostra per consolar a algunes jugadores. En minuts així, el discurs de "totes sou guanyadores avui", no les convencia.
Però és que realment totes han guanyat aquí. Hi ha una final, perquè tota competició esportiva comporta això, però és molt més que secundari en aquesta Mumbai School IWC. Sigui com sigui, s'ha jugat un partit final per decidir "les campiones". I les noies que vestien de l'Estartit han sigut les més efectives, guanyant l'últim partit per 1 a 0. I novament unes saltant i cel·lebrant-ho, i unes altres que quedaven arraconades, tristes, ensopides, decepcionades...
El protocol seguia i gràcies a això hem pogut saltar de la frustració a l'alegria de nou. La IWC els tenia muntats uns obsequis que les ha hipnotitzat. Ara sí que totes s'han vist i cregut guanyadores!!
La paraula més repetida del dia ha sigut gràcies, i l'han pronunciada tant els professors com les persones implicades des del gimnàs Gymkhana, com des de tots nosaltres, de les nenes, de Sonrisas... Qui està més agraït a qui? Les nenes no m'entenien quan els deia que el plaer era meu, que jo em sentia orgullosa d'haver conviscut amb elles, i no al revés... La Kajal m'ha parlat del meu "developed world" com si fos el paradís; i la Vanita em volia besar els peus per agraïr-me tota la tasca feta... M'he sentit malament... Fins on arriba l'agraïment d'aquestes nenes? No veuen que no és caritat sinó passió pels seus somriues, per la seva vitalitat, per la seva inocència... No veuen que és egoisme el nostre, de voler exprimir la seva màgia, la seva energia, la seva gratitut??
Tot ha continuat en el mateix to del gràcies gràcies gràcies amb les autoritats. Un dels millors moments ha sigut el programa cultural que han exhibit per nosaltres: formacions gairebé militars, balls populars, una representació amb el Déu Ganesh, unes demostracions de gimnàstica rítima, i uns timbals sonant amb ritme. Fabulós talent de fer festes tan senzilles i emotives.
I entre entrega de diplomes, premis, medalles, plaques... s'ha anat allargant el moment d'acomiadar-nos de les noies, de marxar cadascú per un camí: el de l'escola i el de l'hotel... Després d'un pica-pica (literal) ha sigut l'hora. Formació de les noies en fila i esperar a l'autobús. Elles cridant-nos, nosaltres saludant-les a totes, prometent que intentaríem tornar-hi aviat, estudieu molt, cuideu-vos, practiqueu futbol, disfruteu, seguiu somrient, no ploreu, somrieu... que us vull recordar sempre amb aquest somriure blanc inmaculat perseguint una pilota de futbol, un premi a l'esforç, un somni...
La Kajal em torna a dir que el seu somni és visitar Barcelona, i el "món ric", em diu. Jo li dic que el meu desig seria tornar a Mumbai i fer una paxanga amb totes elles. I ella no ho entèn, però em mira fixament, em fa la salutació que hem fet ritual i marxa en la fila, amb somriure que viatja amb mi de Mumbai a Barcelona i espero que torni aviat.