Què trist. Ara sembla que tothom conegui a la Noemí Rubio, a l'Espanyol femení, o el futbol femení en general. I quan dic tothom, dic, aquesta vegada sí, autènticament tothom. Per desvinculat del futbol femení que sigui, coneix el cas; per desinteressat de l'esport que sigui, n'ha sentit a parlar; per masclista que sigui, n'opina.

Quin munt de coses importants hem fet, han passat, hem aconseguit, i ningú se n'ha enterat. I ara ve això i el convertim en el gran boom mediàtic. Riu-te'n del cas 'Marigol'. Això ha anat molt més enllà. Se'ls ha anat de les mans, a qui sigui que ho hagués de controlar.

I dic què trist, perquè els mitjans de comunicació porten dies i dies parlant-ne, especulant, opinant, debatent. Omplint, en definitiva, minuts i hores del seu temps amb un tema de futbol femení. Però fixa't quin tema. Un tema negatiu, conflictiu, absurd, si se'm permet. Un tema que fa de tot menys bé al futbol femení, a la Noemí Rubio o a l'Espanyol.

No és una qüestió de qui té raó, quina ha de ser la sanció, si n'hi ha d'haver, ni com s'ha de retornar a la normalitat. És una qüestió que transcendeix el fet en sí i els colors del fet en sí. Perquè mentre dura la lluita entre culers i pericos per veure a qui s'està ferint més, el futbol femení segueix avançant i ningú s'atura a contextualitzar la polèmica i aprofitar l'avinentesa per donar una empenta mediàtica a aquest esport.

I jo em pregunto: per què no li dediquem una reduïda part d'aquest temps que estem cobrint ara amb el 'cas Noe' per fer promoció i no sang? Per què, si quan no interessa, el femení és una mala ombra del masculí i no té lloc als mitjans, i ara, de sobte, carreguem de responsabilitats i repercussions masculines aquest futbol femení?

Em sap greu veure com ho fem de malament, de vegades. Em sap especialment greu per la pròpia implicada, la Noemí Rubio, a qui s'està linxant sense opció a defensar-se. I em sap encara més greu perquè, amb tot plegat, desviem la mirada als autèntics problemes d'una mala gestió, i assenyalem a la persona equivocada amb els arguments equivocats, mentre els que van començar la farsa s'amaguen i no donen la cara. Quina gran decepció, tot. Què trist.

La Copa del Rei d'ahir dimecres entre Athletic de Bilbao ha donat molts titulars. Molts detalls van poder-se destacar de la gran final viscuda ahir a València. Però en destacaré tres. Tres comentaris, tres fets, que assenyalen directament als entrenadors.

Un es refereix a l'actitut de Guardiola, solitari al mig del camp, "cedint protagonisme als seus homes", com s'acostuma a dir. Entenc que és el que toca en aquests casos, de cara a la galeria, per lògica, per educació. Les gestes, al cap i a la fi, són cosa dels jugadors. Però ells, conscients de quin era l'artífex de tot plegat, van trigar poc en anar-lo a buscar per mantejar-lo, per abraçar-lo, per donar-li les gràcies, en definitiva. Si estaven allà, a la final, i celebrant-la, era, en gran part, per la seva bona feina des de la direcció del vestuari.

Abans, durant el partit, a l'inici i mentre el Barça perdia, descrivien l'estat de l'entrenador blaugrana com "d'impotència", perquè la cridòria de les aficions, dèien, impedia que els seus homes sentissin les seves instruccions, correccions, indicacions. Ell gesticulava, cridava, però era incapaç de fer-se escoltar per sobre dels càntics del públic. Va desistir i, es va donar a la mímica. Probablement va pensar que si havia fet veritablement bé les coses durant l'any i durant les hores prèvies al partit, els seus jugadors sabrien què fer en cada situació, trobarien les solucions als dubtes tàctics que sorgissin per la pressió rival, farien el que ell volia, sense que ell ho hagués de teledirigir des de la banda. Li va sortir genial. Però, curiosament, especialment genial després del descans. Després d'haver exposat amb claredat, i silenci, les seves instruccions al vestidor.

La última de les pinzellades que em crida l'atenció parafraseja al porter Gorka Iraizoz, el qual demanava "disculpes" a Joaquín Caparrós, el seu míster, després de la derrota. Em pregunto per què. Potser no van fer tot el que ell va demanar? Potser van acabar fent tot el que ell havia avisat que no podien fer? És probable. Perquè, a partir del gol, els homes de Caparrós van deixar de pressionar igual, van deixar respirar als culés, van abaixar els braços. Perquè després del descans, van caure rendits al domini blaugrana, com en absolut voldria Caparrós.

De tot plegat en trec una cosa clara, un argument contradictori: els entrenadors són i no són determinants. Influeixen durant una temporada, durant un any, durant cadascun dels dies, un rere l'altre. Però ells, pobres, no juguen i, algun dia, perden el seu poder d'influència i ho deixen tot en mans dels futbolistes. De vegades surt bé, i de vegades malament. Part de l'art d'un entrenador, suposo, deu estar en fer caure aquesta al·leatòria balança més cops cap al bé. Uns li'n diran sort. Jo prefereixo pensar que és art, estil, classe, maneres de fer. I és que Pep, com tots els altres bons entrenadors que fan les coses bé, ens està demostrant a molts incrèduls -com jo, el primer dia- que "és impressionant", com resumeix Eto'o a peu de gespa.