Abans del Mundial d'Alemanya, tot conversant a la redacció de l'ARA sobre la Fatmire Bajramaj -Pilota de Bronze, subcampiona de la Champions amb el Turbine Potsdam i imatge de Nike- vaig arribar a la conclusió que el futbol femení necessitava un referent que, a més de jugar a futbol de meravella, tingués una "imatge molt femenina". No era una valoració d'entrenadora, tampoc d'exjugadora; ho era una mica de periodista, una mica també d'espectadora, i molt de publicista frustrada. Pensava que, ens agradi més o menys, hi ha un immens espai comercial en el futbol destinat a gent no experta que només veu un "piqué regálame la camiseta" o "cristiano, qué guapo eres".

Reconec que sempre he ignorat aquesta part més superficial, indignada amb els prejudicis masclistes que encara ens persegueixen, però cada dia tinc més clar que bona part del creixement -o estancament- que tindrà el futfem en els propers anys anirà molt vinculat a la capacitat que tinguin clubs, mitjans i marques publicitàries de construir noves heroïnes a qui seguir, una imatge. I no val qualsevol futbolista. No n'hi haurà prou si aquestes noves estrelles només juguen bé o molt bé a futbol, perquè les graderies dels estadis, les televisions i els pares i mares les volen, a més, joves, presumides -maquillades si pot ser-, estilitzades -altes, primes, amb múscul però sense exagerar- i més elegants que potents.

Tenia molta confiança en què l'amfitriona Lira Bajramaj, que entra dins aquest perfil però tenia la dificultat de no ser una de les titulars de Silvia Neid, marqués el camí a Alemanya i liderés la revolució com havia fet dotze anys abans Mia Hamm al Mundial dels Estats Units del 1999. Però l'eliminació i el discret paper de la crac nascuda a Kosovo, no ho van fer possible.

Recordo l'impacte que em va causar, fa dos anys, la primera final de Champions entre el Lió i el Potsdam quan vaig alertar que gairebé totes les jugadores franceses anaven maquillades, ungles llargues i pintades, i pentinats de perruqueria. Importava el seu joc, el seu talent, però estèticament la televisió les estimava, les feia lluir més. I si enganxem a l'audiència, TAMBÉ -que vol dir no només- per aquí?, em pregunto.

Des d'aleshores, lluito internament per resoldre el debat. Cal, aquesta feminitat? La necessita el futbol femení? No hauríem de pensar només en la millora tecnico-tàctica de les jugadores? M'agradaria poder respondre que sí, que això és l'únic que és important, però crec que ens tancaríem portes si penséssim així. El futbol femení avançarà més ràpid si ens guia Alex Morgan que si ho fa Tasha Kai; més si marca el ritme Alexandra Popp que la retirada Birgit Prinz. Elles són el nou perfil. Ara cal que les explotin comercialment i, a través d'elles, s'obri un mercat vàlid per a la resta. El futur ja ha començat.

Em temo que aquest juliol estic vivint enganyada. Il·lusionada. Esperançada, una mica. He vist com el Mundial femení d'Alemanya, a base de gols impressionants, d'errades incomprensibles, d'estadis plens, de passió a la xarxa i d'audiències espectaculars, arrossegava a molts incrèduls a mirar-se uns minuts de futbol femení. I diumenge, ja a l'agost, les sub-17 tornaven a proclamar-se campiones d'Europa, ocupant petits espais mediàtics. En paral·lel, les tres espanyoles que juguen a la WPS, Laura del Río, Vero Boquete i Adriana Martín, van fent gols decisius i acumulant elogis, demostrant que, les bones, tenen talent de sobres per lluitar contra altres països amb més tradició de #futfem.

Aquest juliol em té enganyada, dic, perquè els equips de Superlliga estan ja de pretemporada. La Lliga comença en un mes. I voldria creure que hi haurà continuïtat i tothom –és un dir– seguirà engrescat amb aquestes noies que, de cop i volta, la saben tocar i juguen decentment. De cop i volta, per a la majoria. Però em temo que no n'hi haurà, de continuïtat, i que pocs faran seguiment de la competició. O serà tan poc, venint de "tant", que serà insuficient. Insuficient, sí, com ha de ser tot sempre.

Però, permeteu-me una proposta de futur. Sí, una d'aquelles propostes/objectius/somnis que, segons m'aconsellen, no s'haurien de fer des de l'eufòria, una eufòria que encara m'acompanya des del Mundial i de l'Euro sub-17. Però la necessito fer, encara que aquesta sigui, molt probablement, la temporada més fotuda del futbol femení dels últims anys, per problemes econòmics. De fet, els dos finalistes de la Superlliga, Rayo Vallecano i Espanyol, estan retallant pressupost i confeccionant una plantilla a base de les bones intencions i compromís de les jugadores de club. I la resta d'equips es reforcen com poden, mentre fan números per quadrar el pressupost i poder pagar l'autocar en el penúltim desplaçament de la temporada, quan ja no s'hi juguin res.

Permeteu-me una proposta. Una missió. Una autoexigència: seguir parlant de futbol femení com si, cada cap de setmana, es jugués un agònic Japó-Estats Units que es decideix als penals. Amb naturalitat. Amb rigor. Amb passió. Amb entusiasme. Perquè em nego a deixar passar l'oportunitat d'aquesta empenta que és Alemanya 2011, que són els més de 26.000 espectadors de mitjana a l'estadi. Perquè encara em brillen els ulls d'haver viscut en directe un parell de partits a Leverkusen i Mönchengladbach. I no. Això no ho penso deixar refredar. No vull saber res del buit. No, no un altre cop. Tot l'any serà juliol.