Sempre és un bon moment per reprendre el camí de la reivindicació justificada, de l'inconformisme, d'aixecar la veu i fer-se sentir. El futbol femení enceta aquesta setmana uns dies que haurien de determinar el futur a seguir: d'una banda, per l'esperit que el documental "Cuestión de pelotas" emès dissabte al programa Documentos TV de RTVE, ha recuperat entre les futbolistes i implicats directes; de l'altra, per la important cita que tindrà lloc a Madrid dimecres, amb la cel·lebració de la 1a Trobada de Futbol Femení amb la presència d'alts càrrecs gubernamentals i institucionals.

No. No és una queixa com qualsevol altra. És la defensa d'un dret essencial de la dona i futbolista. I, ara, més que mai, empeses totes per la confiança que aquestes dues fites ens donen, hem de caminar plegades, sense mirar enrere, sense fre, amb pas ferm. Que el no rotund dels qui "manen", sigui el nostre sí contundent.

Estic convençuda que s'aconseguirà fer reaccionar a aquells que han d'obrir els ulls d'una vegada per totes. Els testimonis del Real Jaén posen la pell de gallina a qui tingui sentiments. Entrenadors, presidents, coordinadors de clubs parlen alt i clar i defensen una proposta que faci anar endavant el futbol femení. Que el faci evolucionar, i no involucionar. I la RFEF… no queda precisament ben parada. Encara li deu coure el documental -i si, en un afany d'unir-se a la modernitat, coneguéssin les xarxes socials, s'escandalitzarien encara més pel rebombori que s'ha aixecat per les seves declaracions-.

El problema, senyors, no és si es va dir 50.000 o 100.000 fitxes en un reportatge en una revista. El problema és no admetre quan les coses es fan malament i no voler escoltar un col·lectiu, el de les jugadores, que volen donar el pas definitiu.

No, no volem limitar-nos a haver de ser metges, advocades o arquitectes per tenir un sou i cotitzar. No, la Primera Divisió Nacional no pot ser una competició jugada des de la diversió i el hobby. No, la llicència "P" no implica sous milionaris i sí una seguretat laboral. Que estem al segle XXI i la nota optimista per una futbolista no és casar-se i "caviar el joc per una bateria de cuina".

M'encanta que el futbol femení també vagi d'scouting. I que el revestim tàcticament. És senyal inequívoca de la nostra evolució. Però no vull que es converteixi en partits entre dos que no volen perdre. Els resultats, en euros, no valen tant com la responsabilitat d'agradar i crear afició. I un derbi televisat és la millor ocasió, i sovint la única, de demostrar que el futbol femení és guanyador. I això no és sinònim de no ser perdedor.
 
El derbi va ser un partit fluix, des del punt de vista de l'espectador que volia un partit amb gols, sense complexos, obert, distret. No va ser un partit vistós. El Barça va densificar certes zones de perill periques per ofegar l'Espanyol i aquest va naufragar entre pilotades sense sentit i canvis posicionals constants. El resultat: un partit intermitent i poc atractiu. No és dolent reconèixer-ho.

És evident, però, que el futbol és molt més que espectacle i hi ha altres punts de vista des d'on es poden i s'han d'analitzar els partits.

El derbi va ser excel·lent en clau d'organització defensiva. Sobretot el Barça podrà presumir de rigor posicional durant 90 minuts, de solidaritat i solidesa. de saber què fer sense pilota. No és una tasca gens fàcil. Garanteixo que no ho és i d'aquí l'enhorabona a les blaugranes.

El derbi va ser una mostra magistral de com adaptar-se en funció del rival. L'Espanyol va considerar que no li calia, i l'excés de confiança el va matar. Convençut que dominaria, va jugar com sempre. Un Barça més humil, en canvi, va entendre que el seu potencial passava per frenar el del seu adversari: eternes cobertures per a qui defengués a Boquete, tapar la sortida de Gimbert des de darrere, obligar a Vilanova i Meseguer a rebre mirant la seva pròpia porteria, controlar les passades a l'esquena de les centrals fent jugar molt avançada a la portera...

La capacitat camaleònica de les de Llorens va ser, mirat des d'un prisma estratègic, una lliçó de futbol. Jugar a no deixar jugar pot ser un estil de joc. Jugar un partit a la pissarra, dies abans, imaginar-lo, preveure'l, i forçar que es jugui com tu vols, és fer futbol de laboratori. És la única forma de victòria d'un entrenador. I la més satisfactòria.

Però superada l'admiració de tota aquesta feinada i de reconèixer-hi el mèrit d'haver-la dut a terme amb l'èxit dels 3 punts, mantinc la convicció que es pot experimentar amb la proveta i la llibreta en clau ofensiva. Ha de ser el proper pas. Contrarrestar un rival a l'atac. Anar-lo a buscar i no esperar-lo. canviar l'estudi de com ens poden fer mal, per com fer-los-hi. Perquè avui estic convençuda que guanyar és i ha de ser molt més que no perdre.