Ja ens hem aclimatat a la ciutat, al seu soroll, als seus àpats picants, al seu encant, a la seva gent, al seu espés trànsit. I arribats a aquest punt, toca començar la tasca per la que estem aquí i conéixer les nenes, les 40 noies que entrenaran amb nosaltres durant aquests dies i que són la raó principal de tota aquesta aventura.
Tinc ganes que arribi el moment. Veure com serà tot això que fa setmanes que m'imagino. Veure com es prenen que uns estranys els parlin d'un esport desconegut, tractin amb elles, les facin córrer, xutar a una pilota i compartir plegats una setmana intensa de futbol i convivència. Ens han avisat que són tímides i que potser els costa obrir-se a nosaltres.
I només arribar, ens trobem dues fileres de nenes esperant-nos a la porta, dibuixant un passadís. Uns nens toquen enèrgicament el tambor i tothom aplaudeix per rebre'ns. És espectacular. Una professora ens dóna la benvinguda amb un penjoll de flors i ens fa una marca vermella al front. Això, sembla ser, és una mostra d'acollida i de voler ser els millors amfitrions possibles. Tot per nosaltres... què contradictori: nosaltres hem vingut aquí per donar-ho tot per ells...
És increïble. Les noies, disciplinades i militarment ordenades pels seus professors, s'asseuen davant nostre mentre la música segueix sonant. A través de la càmera de viure puc captar petits somriures, mirades que fugen de l'objectiu però alhora el busquen, que volen i no volen. No sé, suposo que poques vegades s'han sentit tant al centre de res, concentrant l'atenció i esforços de tanta gent, pensant en elles, en el seu benestar. O potser no pensen res de tot això, però estan intrigades. Com qualsevol de nosaltres, al cap i a la fi.
El protocol segueix amb una sèrie d'actes simbòlics essencials a l'Índia. Tots a cor es posen a cantar l'himne nacional. Al terra, d'entrada al camp, han pintat un cercle amb colors per espantar qualsevol mala vibració que pogués alterar la bona progressió de l'activitat. A més, inauguren el terreny de joc amb un gest molt curiós: fan trencar al Xavi -cap del projecte- un coco a terra, d'un cop sec.
Com a tot acte, no han faltat els discursos institucionals, però de seguida hem pogut anar a moments més personals amb les noies. Ens han servit un esmorzar que ens ha permès entrar en contacte amb elles i destensar l'ambient. Mica en mica s'han anat deixant anar. Els hem fet entrega de la seva primera equipació i elles les han recollit entusiasmades i curioses. No la faran servir fins demà, que serà quan comencem els entrenaments, i elles, molt curoses, de seguida la guarden a la seva motxilla.
Potser sí que hi ha una mica -o molta- vergonya, però no serà per tant. Aviat la trencarem. Només és qüestió de ser nosaltres mateixos en tot moment i expressar el nostre entusiasme pel futbol, per l'esport en general, pel projecte, per poder estar amb elles aquests cinc dies i fer d'aquesta setmana uns dies inoblidables per tots. Només amb això n'hi haurà prou.
Tinc ganes que arribi el moment. Veure com serà tot això que fa setmanes que m'imagino. Veure com es prenen que uns estranys els parlin d'un esport desconegut, tractin amb elles, les facin córrer, xutar a una pilota i compartir plegats una setmana intensa de futbol i convivència. Ens han avisat que són tímides i que potser els costa obrir-se a nosaltres.
I només arribar, ens trobem dues fileres de nenes esperant-nos a la porta, dibuixant un passadís. Uns nens toquen enèrgicament el tambor i tothom aplaudeix per rebre'ns. És espectacular. Una professora ens dóna la benvinguda amb un penjoll de flors i ens fa una marca vermella al front. Això, sembla ser, és una mostra d'acollida i de voler ser els millors amfitrions possibles. Tot per nosaltres... què contradictori: nosaltres hem vingut aquí per donar-ho tot per ells...
És increïble. Les noies, disciplinades i militarment ordenades pels seus professors, s'asseuen davant nostre mentre la música segueix sonant. A través de la càmera de viure puc captar petits somriures, mirades que fugen de l'objectiu però alhora el busquen, que volen i no volen. No sé, suposo que poques vegades s'han sentit tant al centre de res, concentrant l'atenció i esforços de tanta gent, pensant en elles, en el seu benestar. O potser no pensen res de tot això, però estan intrigades. Com qualsevol de nosaltres, al cap i a la fi.
El protocol segueix amb una sèrie d'actes simbòlics essencials a l'Índia. Tots a cor es posen a cantar l'himne nacional. Al terra, d'entrada al camp, han pintat un cercle amb colors per espantar qualsevol mala vibració que pogués alterar la bona progressió de l'activitat. A més, inauguren el terreny de joc amb un gest molt curiós: fan trencar al Xavi -cap del projecte- un coco a terra, d'un cop sec.
Com a tot acte, no han faltat els discursos institucionals, però de seguida hem pogut anar a moments més personals amb les noies. Ens han servit un esmorzar que ens ha permès entrar en contacte amb elles i destensar l'ambient. Mica en mica s'han anat deixant anar. Els hem fet entrega de la seva primera equipació i elles les han recollit entusiasmades i curioses. No la faran servir fins demà, que serà quan comencem els entrenaments, i elles, molt curoses, de seguida la guarden a la seva motxilla.
Potser sí que hi ha una mica -o molta- vergonya, però no serà per tant. Aviat la trencarem. Només és qüestió de ser nosaltres mateixos en tot moment i expressar el nostre entusiasme pel futbol, per l'esport en general, pel projecte, per poder estar amb elles aquests cinc dies i fer d'aquesta setmana uns dies inoblidables per tots. Només amb això n'hi haurà prou.
RSS Feed
