Fa una setmana em vaig omplir la boca amb una resposta que creia realment sincera. "Hem d'aspirar a oferir una lliga prou potent a Espanya com perquè les nostres millors jugadores no hagin de fer les maletes per triomfar".

Ho vaig dir perquè em suggerien que perquè no hi havia més casos com els de la Laura del Río o la Vero Boquete, que si això seria positiu per al nivell del futbol espanyol, una mena com de reivindicació. Ho he reflexionat... i mantinc la meva convicció: la solució, a la llarga, no ha de ser marxar. La millor aposta d'una crack, la més bona de les nostres futbolistes, ha de ser quedar-se.

És cert que, d'una banda, seria molt bo que a la Laura i la Vero les acompanyessin cada temporada un parell més de jugadores i que triomfessin a la WPS, la Bundesliga, Suècia, o on fos. Per nivell, poden fer-ho, de sobres. Però una altra part de mi em diu que no, que hem d'aconseguir retenir-les. Oferir un producte prou bo, prou competitiu, prou atractiu a nivell futbolístic, social i econòmic, com per convèncer-les que la millor opció és jugar a la Superlliga espanyola.

I que, en tot cas, altres bones futbolistes es mirin la lliga nostra i l'envegin i, perquè no, es puguin fins i tot plantejar donar el salt i deixar les seves competicions per jugar la d'aquí.

És la meva aposta. Sé que no parla de present, que anem massa endarrerits com per poder-ho aconseguir ara. Però no vull que parli d'un futur excessivament llunyà, vull que ens hi posem des de ja. Perquè és viable, si es fan les coses bé.

Senyors de la Federació: tenim idees. Deixi'ns-les plantejar.

Ja fa setmanes (mesos?) que reviso els resultats de Superlliga i entro en un camí sense sortida d'hipòtesis absurdes sobre com seria la lliga si enlloc de dues fases i tres grups, existís un grup únic de 18 i tots juguessin contra tots des del setembre, sense pretemporades de cinc mesos.

La primera i la segona jornada de la fase que interessa, no ha fet més que confirmar-me la sensació que hem perdut una bonica ocasió de viure una lliga competida i justa.

Sé que perdo el temps pensant això. Que la lliga és la que és i el que toca és centrar-nos en viure-la amb la màxima qualitat possible. Perquè aquesta lliga de dues fases, també serà bonica i també serà emocionant fins el final. Ho serà. Segur. El Rayo no trepitja tant com l'any passat i l'Espanyol, favorit sempre, és ara quan comença a competir al seu nivell. El Barça serà el que vulgui ser, i els actors secundaris seran, un diumenge sí i un altre també, protagonistes sorpresa. La Reial està sòlida, forta, sobrada de confiança. Sap que pot lluitar-li els punts a qualsevol. Com creu l'Atlètic de Madrid, i l'Athletic de Lezama. Això fa rica la lliga. Milionària.

Aquest format té l'emoció afegida que, disputat el títol a doble partit en una final, deixa dos equips implicats pel títol fins al final. D'acord. Però les que hem "nascut" amb la Superlliga antiga no podem evitar imaginar-nos què exigent, quina regularitat, reclamaria una competició de grup únic amb el nivell que els equips del grup A (i els millors del B i el C) estan començant a exhibir.

(Noies, aguanteu. Que l'any que ve, m'heu de fer quedar bé!)