Després de les primeres jornades de Superlliga (perdó, encara no m'acostumo a dir Primera Divisió femenina) i del que encara em queda de la temporada passada, se m'ha confirmat una sensació: les nenes petites no volen ser defenses. Parlo de futbol femení, però estic gairebé segura que això es pot fer extensiu al futbol masculí. De fet, el "buit" al lateral esquerre de la selecció espanyola d'homes ja fa uns dies que va obrir un debat similar. L'amplia majoria de noies que pugen es defineixen orgulloses com a mitjapuntes, davanteres o pivots, culpa de l'abús del 1-4-2-3-1 i ben poques diuen amb el cap ben alt que són centrals o laterals.
Ja fa alguns anys que em persegueix aquesta afirmació: a les més petites no els motiva defensar. No els agrada. Gens. El que volen és fer gols, tocar molt la pilota, eludir certes responsabilitats. Evitar el pànic a cometre un error dramàtic per a l'equip. Les jugadores-projecte només volen conjugar el verb pujar i no volen saber res del verb baixar. Les futbolistes-projecte perceben que té més valor fer gols, regats o assistències, que cobrir una zona, refusar una pilota o interceptar una passada.
No descarto ser massa exagerada, però la meva breu experiència –que em corregeixin els molts que porten més anys en això– em diu que les noves generacions pensen el futbol només en clau ofensiva. I no les culpo. No és problema d'elles. És nostre: potser des dels mitjans els parlem massa de Vero Boquete i poc de Meli Nicolau; massa de Fatmire Bajramaj i gens de Babett Peter. Potser als entrenaments i partits no reforcem prou les seves encertades accions quan estan a lloc en defensa i recuperen la pilota, convençuts que no té mèrit, que només compleixen amb la seva obligació.
Tinc la sensació que no serà fàcil canviar aquesta percepció i aconseguir que les noies joves decideixin lliurement que volen ser defenses. Entre d'altres coses, perquè difícilment trobarem l'equilibri entre l'elogi al gol i al bon marcatge i perquè dubto molt que critiquem per igual una errada davant de la porteria rival que davant de la pròpia. Tampoc ajudaran els papes i mames mentre només paguin un euro de prima per marcar gol i ignorin la bona col·locació de la seva filla encara que participi menys activament del joc i sigui menys protagonista.
Mentre tot això no passi, ens haurem d'acostumar a veure migcampistes reciclades a laterals com Sonia Bompastor amb la selecció francesa o Linda Bresonik amb Alemanya. O, en la nostra lliga, migcentres baixant a fer de centrals, com passa (o passava) amb Sandra Vilanova, Vanesa Gimbert, Sara Monforte, Carol Miranda, Míriam Diéguez, Alexandra López o Marta Unzúe, per citar-ne només a unes poques. Perquè les generacions que pugen prefereixen jugar més endavant perquè només allà veuen recompensa directa a l'esforç que fan. I és una llàstima, perquè defensar bé és una de les sensacions més gratificants que jo he tingut dins un camp de futbol.
Ja fa alguns anys que em persegueix aquesta afirmació: a les més petites no els motiva defensar. No els agrada. Gens. El que volen és fer gols, tocar molt la pilota, eludir certes responsabilitats. Evitar el pànic a cometre un error dramàtic per a l'equip. Les jugadores-projecte només volen conjugar el verb pujar i no volen saber res del verb baixar. Les futbolistes-projecte perceben que té més valor fer gols, regats o assistències, que cobrir una zona, refusar una pilota o interceptar una passada.
No descarto ser massa exagerada, però la meva breu experiència –que em corregeixin els molts que porten més anys en això– em diu que les noves generacions pensen el futbol només en clau ofensiva. I no les culpo. No és problema d'elles. És nostre: potser des dels mitjans els parlem massa de Vero Boquete i poc de Meli Nicolau; massa de Fatmire Bajramaj i gens de Babett Peter. Potser als entrenaments i partits no reforcem prou les seves encertades accions quan estan a lloc en defensa i recuperen la pilota, convençuts que no té mèrit, que només compleixen amb la seva obligació.
Tinc la sensació que no serà fàcil canviar aquesta percepció i aconseguir que les noies joves decideixin lliurement que volen ser defenses. Entre d'altres coses, perquè difícilment trobarem l'equilibri entre l'elogi al gol i al bon marcatge i perquè dubto molt que critiquem per igual una errada davant de la porteria rival que davant de la pròpia. Tampoc ajudaran els papes i mames mentre només paguin un euro de prima per marcar gol i ignorin la bona col·locació de la seva filla encara que participi menys activament del joc i sigui menys protagonista.
Mentre tot això no passi, ens haurem d'acostumar a veure migcampistes reciclades a laterals com Sonia Bompastor amb la selecció francesa o Linda Bresonik amb Alemanya. O, en la nostra lliga, migcentres baixant a fer de centrals, com passa (o passava) amb Sandra Vilanova, Vanesa Gimbert, Sara Monforte, Carol Miranda, Míriam Diéguez, Alexandra López o Marta Unzúe, per citar-ne només a unes poques. Perquè les generacions que pugen prefereixen jugar més endavant perquè només allà veuen recompensa directa a l'esforç que fan. I és una llàstima, perquè defensar bé és una de les sensacions més gratificants que jo he tingut dins un camp de futbol.
RSS Feed
