Quan penso en el futbol femení, sovint penso només en els seus problemes. Els econòmics, els estructurals i els mediàtics sobretot. I perdo el temps queixant-me de la incompetència de la RFEF en l’organització i ideació d’un projecte de futur, amb una lliga menys caòtica i més decent, i que no canviï cada dues temporades per poder trobar, d’una vegada per totes, una estabilitat que ajudi a fer possible un futbol femení cada dia més talentós, competit i reconegut.
Dic que perdo el temps perquè el meu missatge sé que no arriba i que a Madrid ningú vol escoltar la veu de les implicades. Massa soroll per a unes oïdes acostumades només a adulacions entre despatxos. I sé, també, que és tant silenciosa la meva protesta com el crit dels equips i jugadores per trobar un forat als mitjans de comunicació que parlin de les seves derrotes i de les seves victòries. Sobretot de les victòries, i no de si una futbolista agredeix a una altra de forma poc femenina als Estats Units o si un entrenador crida massa al seu equip, que són les úniques notícies que interessen alguns.
Però em passa també que quan penso en els problemes del futbol femení, durant un segon, giro la meva ira cap a la nostra pròpia culpa com a (ex)jugadores i com a entrenadores. Fem prou, per millorar el nostre futbol femení? Estem suficientment implicades, més enllà de si el nostre esforç quasi professional té recompenses amateurs? Sovint penso que no. Que la gran majoria de nosaltres no ens mullem prou per fer un salt endavant. Que protestem quan es boicoteja el format de Superlliga, però no tenim ànim de plantar-nos de veritat. Que denunciem el desinterès del seleccionador Nacho Quereda, però després tothom calla per seguir anant convocada. I que reclamem dels clubs molt (i més) a nivell econòmic, però no acceptem renunciar a certs luxes de la “vida d’estudiant” perquè “no som professionals”.
Costa arribar a l’autocrítica i costa encara més acceptar-la. Però hem de ser nosaltres mateixes les que decidim on volem arribar a ser. Si volem ser professionals, hem de preguntar-nos, amb total sinceritat, fins on estem disposades a arribar. Més entrenaments? Més concentracions? Menys temps lliure? I, resolta aquesta qüestió, assumir propers passos: 1) que més jugadores es titulin com a entrenadores i prenguin el poder dels equips de futbol base; 2) que la gestió tècnica i esportiva dels clubs passi per la veu de l’experiència d’exjugadores; 3) que les estructures dels clubs es facin serioses i integrin àrees tant importants com les de preparació física, premsa o patrocini.
Perquè quan penso en el futbol femení, voldria no pensar tant sovint en els seus problemes. Que l’espectacle sobre el terreny de joc és prou bo –cada dia millor– com per poder dedicar-li més temps a elogiar les millores tècniques de les jugadores, la complexitat d’unes identitats tàctiques que els equips comencen a adquirir, o els elogis dels aficionats que “topen” per primer cop amb un partit de noies en directe. Encara estem lluny d’assemblar-nos a la Bundesliga o la WPS americana, on tots els estadis s’omplen amb més de 2.000 persones com aquí només passa a Lezama o en els dies claus a Sant Adrià. Encara no podem oferir un marc competitiu prou atractiu per a retenir les dues millors jugadores espanyoles, Laura del Río i Vero Boquete, i evitar que hagin d’emigrar als Estats Units per “viure d’això”. Però, enguany i tot i el fracàs d’un format de lliga complex i absurd, la Superlliga està més igualada que mai. I això és el millor argument per deixar de banda els problemes del futbol femení i somriure amb un il·lusionant present.
Publicat a EsportFemeni.com
Dic que perdo el temps perquè el meu missatge sé que no arriba i que a Madrid ningú vol escoltar la veu de les implicades. Massa soroll per a unes oïdes acostumades només a adulacions entre despatxos. I sé, també, que és tant silenciosa la meva protesta com el crit dels equips i jugadores per trobar un forat als mitjans de comunicació que parlin de les seves derrotes i de les seves victòries. Sobretot de les victòries, i no de si una futbolista agredeix a una altra de forma poc femenina als Estats Units o si un entrenador crida massa al seu equip, que són les úniques notícies que interessen alguns.
Però em passa també que quan penso en els problemes del futbol femení, durant un segon, giro la meva ira cap a la nostra pròpia culpa com a (ex)jugadores i com a entrenadores. Fem prou, per millorar el nostre futbol femení? Estem suficientment implicades, més enllà de si el nostre esforç quasi professional té recompenses amateurs? Sovint penso que no. Que la gran majoria de nosaltres no ens mullem prou per fer un salt endavant. Que protestem quan es boicoteja el format de Superlliga, però no tenim ànim de plantar-nos de veritat. Que denunciem el desinterès del seleccionador Nacho Quereda, però després tothom calla per seguir anant convocada. I que reclamem dels clubs molt (i més) a nivell econòmic, però no acceptem renunciar a certs luxes de la “vida d’estudiant” perquè “no som professionals”.
Costa arribar a l’autocrítica i costa encara més acceptar-la. Però hem de ser nosaltres mateixes les que decidim on volem arribar a ser. Si volem ser professionals, hem de preguntar-nos, amb total sinceritat, fins on estem disposades a arribar. Més entrenaments? Més concentracions? Menys temps lliure? I, resolta aquesta qüestió, assumir propers passos: 1) que més jugadores es titulin com a entrenadores i prenguin el poder dels equips de futbol base; 2) que la gestió tècnica i esportiva dels clubs passi per la veu de l’experiència d’exjugadores; 3) que les estructures dels clubs es facin serioses i integrin àrees tant importants com les de preparació física, premsa o patrocini.
Perquè quan penso en el futbol femení, voldria no pensar tant sovint en els seus problemes. Que l’espectacle sobre el terreny de joc és prou bo –cada dia millor– com per poder dedicar-li més temps a elogiar les millores tècniques de les jugadores, la complexitat d’unes identitats tàctiques que els equips comencen a adquirir, o els elogis dels aficionats que “topen” per primer cop amb un partit de noies en directe. Encara estem lluny d’assemblar-nos a la Bundesliga o la WPS americana, on tots els estadis s’omplen amb més de 2.000 persones com aquí només passa a Lezama o en els dies claus a Sant Adrià. Encara no podem oferir un marc competitiu prou atractiu per a retenir les dues millors jugadores espanyoles, Laura del Río i Vero Boquete, i evitar que hagin d’emigrar als Estats Units per “viure d’això”. Però, enguany i tot i el fracàs d’un format de lliga complex i absurd, la Superlliga està més igualada que mai. I això és el millor argument per deixar de banda els problemes del futbol femení i somriure amb un il·lusionant present.
Publicat a EsportFemeni.com
RSS Feed
