Si dimarts ja vam sortir convençuts que sí, que aquest projecte podia i seria un èxit, que tenia sentit, molt sentit, després de l'entrenament d'avui estem encara més segurs d'això.
Era la segona sessió al camp de futbol, segona jornada per seguir aprenent coses, jugant, passant-nos-ho bé amb una pilota de futbol i les nenes han posat tot -i més- de la seva part per gaudir al màxim. S'han deixat anar, era la conclusió més repetida entre nosaltres. I això ha ajudat a donar fluidesa als exercicis, a l'estona de diversió. És com si ens haguéssim agafat mútuament, de cop, el to dels respectius accents d'anglès i tot fos un únic idioma entre nosaltres. Idílic, sí, però cert. Segueixen fent falta explicacions per començar les pràctiques, aclarint l'ordre, l'objectiu i d'altres aspectes que els sonen estranys. Clar: no han vist mai un partit de futbol!
El més curiós de tot és que cada vegada que estan d'acord, fan que no amb el cap. Ara ja no ens sorprèn, perquè ens van explicar el significat. Però imagina't: tu allà, exprimint al màxim el cervell per explicar-te en anglès, fer fàcil el futbol, rebaixar a només allò més essencial els conceptes... i anar veient caps fent que no. Entesos? No? Com que no? Repetim? I resulta que quan fan que no, volen dir sí!! Costa de processar, però al final t'hi acostumes.
Anècdotes a part, avui han jugat més lliures, menys tensionades, obertes a correccions, atentes per seguir millorant, amb moltes més ganes de gresca, de càntics, de saltirons per cel·lebrar els gols, o crits entre elles per animar-se en una tanda de penalts o per festejar la victòria. Són un grup fantàstic. Alegre, fresc, espontani, il·lusionat.
És bonic haver contagiat això i haver-nos entusiasmats, tots plegats, amb aquest gran esport universal. A mi em queda un detall com a prova "del delicte": quan hem acabat, quan ja havíem de marxar, les nenes, lliurement, s'han quedat amb les pilotes per fer xuts al seu aire, passar-se-la entre elles, pilotejar una mica amb algun monitor, jugar a fer de porteres... Si no els estés agradant això no crec que es quedessin fent extres. I per si quedés cap dubte, de seguida et responen "oh, yes" a la pregunta de si els agrada el futbol.
I és maco. Molt més, si cal, quan a la tarda et porten de visita a un slum enorme, a Dharabi, i veus com viu més d'un mil·lió de gent en la misèria, ocupant vivendes de poc més de cinc metres, administrant-se entre tots només tres hores d'aigua al dia, treballant en habitacles mínims, i convivint amb escombraries i cablejat elèctric. Ens deia el guia que és tot ben normal, que la gent allà és feliç i que, qui vol i pot, pot mirar de buscar-se una sortida millor estudiant i formant-se pel futur. Tant de bo.
Era la segona sessió al camp de futbol, segona jornada per seguir aprenent coses, jugant, passant-nos-ho bé amb una pilota de futbol i les nenes han posat tot -i més- de la seva part per gaudir al màxim. S'han deixat anar, era la conclusió més repetida entre nosaltres. I això ha ajudat a donar fluidesa als exercicis, a l'estona de diversió. És com si ens haguéssim agafat mútuament, de cop, el to dels respectius accents d'anglès i tot fos un únic idioma entre nosaltres. Idílic, sí, però cert. Segueixen fent falta explicacions per començar les pràctiques, aclarint l'ordre, l'objectiu i d'altres aspectes que els sonen estranys. Clar: no han vist mai un partit de futbol!
El més curiós de tot és que cada vegada que estan d'acord, fan que no amb el cap. Ara ja no ens sorprèn, perquè ens van explicar el significat. Però imagina't: tu allà, exprimint al màxim el cervell per explicar-te en anglès, fer fàcil el futbol, rebaixar a només allò més essencial els conceptes... i anar veient caps fent que no. Entesos? No? Com que no? Repetim? I resulta que quan fan que no, volen dir sí!! Costa de processar, però al final t'hi acostumes.
Anècdotes a part, avui han jugat més lliures, menys tensionades, obertes a correccions, atentes per seguir millorant, amb moltes més ganes de gresca, de càntics, de saltirons per cel·lebrar els gols, o crits entre elles per animar-se en una tanda de penalts o per festejar la victòria. Són un grup fantàstic. Alegre, fresc, espontani, il·lusionat.
És bonic haver contagiat això i haver-nos entusiasmats, tots plegats, amb aquest gran esport universal. A mi em queda un detall com a prova "del delicte": quan hem acabat, quan ja havíem de marxar, les nenes, lliurement, s'han quedat amb les pilotes per fer xuts al seu aire, passar-se-la entre elles, pilotejar una mica amb algun monitor, jugar a fer de porteres... Si no els estés agradant això no crec que es quedessin fent extres. I per si quedés cap dubte, de seguida et responen "oh, yes" a la pregunta de si els agrada el futbol.
I és maco. Molt més, si cal, quan a la tarda et porten de visita a un slum enorme, a Dharabi, i veus com viu més d'un mil·lió de gent en la misèria, ocupant vivendes de poc més de cinc metres, administrant-se entre tots només tres hores d'aigua al dia, treballant en habitacles mínims, i convivint amb escombraries i cablejat elèctric. Ens deia el guia que és tot ben normal, que la gent allà és feliç i que, qui vol i pot, pot mirar de buscar-se una sortida millor estudiant i formant-se pel futur. Tant de bo.
RSS Feed
