Sovint, la mirada a l'altra banda de l'atlàntic en clau de futbol femení té ulls d'admiració. D'enveja, fins i tot. I de recel. Un "com de fantàstica és la lliga d'allà!", seria el resum. I com tracten a les jugadores, i com es segueixen els partits als estadis i a les televisions, i com funciona el merchandising, i com s'entrena i què professional, tot. Hi ha a qui això, li molesta.

És cert que, en moltes coses, és una lliga fantàstica i alhora fa ràbia. No pretenc que ho deixi de ser. La meva mirada és i seguirà sent d'admiració, i certa enveja.

Però hauríem de canviar la mirada de recel, per afegir-li un punt d'atreviment, de futur, de projecte, de col·laboració. La WPS es juga d'abril a setembre. És un calendari perfectament compaginable amb el de la Superlliga, que es juga de setembre a abril. (S'entèn que estic arrodonint, sense comptar amb algunes setmanes de marge amunt i avall, per pretemporades, i per quadrar jornades al 100%). Per això considero ridícul que "només" la Del Río i la Boquete s'hagin decidit a provar sort al màxim nivell.

L'essència és la mateixa. La WPS ha de seguir sent una lliga de referència. Un projecte ambiciós que, amb els seus errors, mostra una manera de fer, un camí recorregut vint vegades més ràpid que el nostre. Mirem-lo, doncs, amb mirada crítica, i amb ganes d'aprendre i de prendre'l com a model.

Fora el recel, doncs. Que els Estats Units no competeixen amb nosaltres. Quan ells acaben, nosaltres comencem. I a l'inrevés. I això és una excel·lent notícia per als ulls admiradors, i els ulls envejosos.

He intentat oblidar-me del tema, i no parlar-ne. Però, em perdonareu, no me n'he pogut estar. M'acabo d'assabentar de com viatja el Barça femení a Mallorca, després que dissabte no poguessin volar per jugar contra el Collerense i s'ajornés el seu partit a dimecres. I m'ha vingut al cap tot el drama de l'expedició del Barça (masculí) dissabte a Pamplona, i les crítiques a la RFEF per dir primer i desdir-se després.

Explico primer la situació del femení del Barça: Les noies de Xavi Llorens van esperar dissabte a l'aeroport, pendents d'agafar un avió cap a Mallorca. El caos aeri, les va obligar a tornar a casa, sense poder volar ni jugar el partit de diumenge contra el Collerense. La RFEF, de mutu acord amb els dos clubs, va decidir ajornar el partit a dimecres. El bloqueig als aeroports, el pont i d'altres, però, ha dificultat les gestions de la reserva d'uns nous vols. Finalment, l'equip volarà avui dimarts a la tarda, jugarà demà dimecres, i tornarà a primeríssima hora dijous a Barcelona.

Estarem d'acord –suposo–, que és un viatge estrany, però no dramàtic. És avió, i deixa prou marge d'hores per jugar amb certa garantia d'estar bé físicament. Però tornar d'hora al matí dos dies després, afecta a les vides NO professionals –no ho oblidem– de les jugadores, que treballen o estudien. Econòmicament, desconec els costos d'aquest viatge d'emergència, però sí sé que la Federació, que habitualment es fa càrrec de part de la despesa quan toca desplaçar-se a les illes, no paga res perquè "no és culpa seva" que el Barça no volés dissabte com tenia previst.

D'acord, no és culpa seva. Però ho és de les noies del Barça? Si els ferris estan ocupats, com hi vas, a Mallorca? No pots pas agafar un bus. Si els hagués tocat fer-ho, ho haguessin fet perquè no seria la primera, ni l'última vegada que una plantilla de Superlliga es puja a un autocar per fer molts kilòmetres.

No entenc, doncs, les pressions de la Federació –quan haurien de ser facilitats i comprensió–, per exigir a aquest nivell que es jugui dimecres sí o sí. No ho entenc quan s'amenaça amb la retirada de no sé quants punts, de males maneres. Si no som professionals per una cosa, no ho som per una altra. Dic jo. No ha de ser tan fàcil trobar, en dies de pont i amb l'embolic de vols dels últims dies, 22 bitllets d'anada i tornada a Mallorca.

I acabo preguntant-me en "veu alta" si la indignació per la mala imatge de la Federació i aquestes noves exigències de canvi i modernització després del caos de l'última jornada a la Lliga, donarà una empenta sense voler al futbol femení, que ja fa anys, però "en veu baixa", que es queixa d'una RFEF que no funciona com hauria de funcionar l'organisme que representa.

És el que volia dir. I ja està dit.