Vaig tenir la sort d'estar present a les passades jornades professionals de reflexió sobre el futbol femení que organitzava la IWC i, de tots els discursos dels ponents i assistents, vaig poder extreure quelcom profitós. Unes idees anaven en una direcció, d'altres en una de ben diferent, però la majoria vam estar d'acord en què el futbol femení ha d'avançar, s'ha de canviar alguna cosa per sobreviure a aquest difícil període econòmic, tenir més repercussió mediàtica, atraure públics més amplis, trobar patrocinadors, motivar a la cantera.

Si tot segueix com fins ara, molts clubs duraran el què les seves bones gestions i bona voluntat donguin de sí. Una mica, com passa al futbol masculí de segona cap abaix. Alguns, o molts, seguiran agonitzant els últims mesos de la temporada per pagar a les seves jugadores, mantenir spònsors, poder sostenir un projecte ambiciós. Què cal fer, doncs, per revertir la situació?

Va sorgir la idea d'inventar-se fòrmules, canvis de reglamentació, o el què fos, que ajudés a fer més espectacular el futbol femení, com s'ha fet amb altres esports. Més espectacular de cara als mitjans de comunicació, a la televisió. Potser posar micròfons als entrenadors o àrbitres, més càmeres per viure moments habitualment secrets del futbol professional masculí, o qui sap què. Podria ser una manera de fer-nos atractives. Podria ser.

Es va parlar de la importància de reforçar la figura de la crack. Potenciar l'existència d'una o dues jugadores estrella als equips, erigir-les com a principal referent per les joves futbolistes que comencen. Entrar, en definitiva, al terreny dels ídols i dels fans. Em sembla bé i necessari. Però, sota el meu parer, aquestes jugadores clau ja existeixen; cal crear el mecanisme al seu voltant que les faci més grans, més accessibles, més conegudes. Més conegudes, vull dir, lluny de l'entorn directe del futbol femení, on la gent veritablement interessada i seguidora, ja les coneix.

El tema de la professionalització va treure's per plantejar que és la millor via de fer viables i sostenibles els projectes de futur del futbol femení, de canviar el cartell d'amateur pel de professional de cara, sobretot, a picar portes i demanar patrocini. Una cosa porta a l'altra, i un revestiment més seriós, més rigurós, més professional atrauria a més anunciants, amb ells més diners, amb ells millors jugadores, millor espectacle, més públic, més interès mediàtic. No crec que sigui vàlida l'argumentació fatalista que va més enllà i ja pensa en què tot plegat ens portarà a una exageració en els sous, en les despeses i ens condemna abans d'hora al fracàs. No crec que el futbol femení oblidés tan ràpid d'on ve i es deixés perdre en lluites i promeses de calers com fan altres. Vull creure, si més no, que tenim més memòria que ells.

Per últim, alguns van concloure que una fàcil solució seria posar noms a la Superlliga i donar-li, així, més potencial, seguint les propostes de la RFEF. O el que seria el mateix: limitar-ho tot al ja famós Reial Madrid-Barça. Discrepo. Això no pot funcionar fins que no tinguem més clubs amb nivell d'elit i sempre i quan tot es redueixi a inventar-se'n de nous, omplint-los de jugadores que no estan a l'alçada. Tot té un procés i la Superlliga d'avui, potser no serà la més potent possible, però sí té un nivell que s'ha de respectar. Fins que els que venen per darrere no demostrin que estan a idèntic ritme, no té sentit fer pujar a més dels futbolísticament mereixedors d'ascendir per acabar tenint una lliga amb més equips, però nivell més dividit.

De tot plegat, em quedo amb una idea que em ronda el cap des de llavors. És la primera, però ampliada. Si el nostre futbol femení actual, tal i com està, no enganxa prou, no fa espectacle, no crea l'afició suficient per donar un salt qualitatiu, estem disposades a canviar certes coses per desenganxar-nos del tòpic "no som futbol" i reforçar-nos en la diferència, en una nova condició de primer futbol, de futbol experimental?

No ho sé. La paraula "experiment" em crida l'atenció i em frustra. Per què no seguir endavant, creixent, millorant, sense haver de canviar res? Potser perquè no es pot. Perquè hem arribat a un moment de saturació, de fre. Perquè potser la nostra salvació estigui en explotar un aspectes diferenciadors que hem d'inventar, i poder, així, conviure amb el millor futbol masculí. Parlo de noves normes, com ara permetre un temps mort per equip, jugar amb dos àrbitres principals, poder excloure cinc minuts a una jugadora per reiteració de faltes, crear un doble penalt a la desena falta d'equip, poder xiular passivitat o limitar a un minut i mig els atacs, etc; noves tècniques audiovisuals per a les retransmissions, augmentant càmeres i micròfons a l'estil fòrmula 1, etc.

No sóc capaç, encara, de convèncer-me de si això, aquesta fusió reglamentària d'altres esports, potenciaria el futbol femení o l'estigmatizaria encara més. Són moltes coses, masses. Sigui com sigui, em reforça la idea que alguna cosa s'ha de fer si volem avançar i fer-ho a millor i cap endavant.

Ara que, de manera oberta i clara, el futbol femení reclama legalment canvis cap a la professionalització i es denuncien desigualtats a nivell federatiu i estatutari, em preocupa que no estiguem desviant l'atenció cap a unes necessitats que no siguin, potser, tan urgents com d'altres igualment ignorades i desateses. Una part de mi s'il·lusiona davant un panorama de reconeixement a l'esforç i implicació de moltes jugadores futbolistes, però de seguida em salta l'altra part de mi que desconfia d'aquest nou camí que s'està prenent.

És cert que, tot i l'evolució i millora dels últims anys, moltes federacions, clubs, escoles de futbol base, encara tenen marge per seguir creixent i avançant. Encara no s'ha arribat al màxim, encara queda molt per fer, però la situació, ara, permet ser prou optimista. La Superlliga és cada temporada més competitiva i els equips ascendits de Nacional ofereixen un nivell molt interessant; augmenten les categories inferiors, les fitxes federatives, el nombre de nous clubs, i ho fan amb qualitat; cada vegada hi ha jugadores més joves jugant al primer nivell i rendint a la perfecció. Però -sempre hi ha un però-, encara desapareixen masses clubs a mitja temporada, falten recursos econòmics, d'instal·lacions, de jugadores, moltes bones futbolistes han d'abandonar la seva carrera esportiva en edats joves per prioritats laborals o acadèmiques...

Que alguna cosa ha de canviar per certificar tot el què hem millorat i solventar les petites coses que encara queden pendents, és cert. Però que arribar a una Lliga Professional sigui la manera és una altra cosa. Cada temporada ens trobem amb molts clubs modestos que amenacen amb no poder fer front a les despeses de viatges, fitxes i instal·lacions: encara no són autosuficients i depenen de subvencions, perquè no hi ha espònsors, perquè no hi ha seguiment, ni socis, ni mitjans, ni res... El futbol femení són ells, també -i especialment-, i els hem de cuidar: s'ho han ben guanyat durant anys d'esforços i bons resultats. No podem reduir-nos als equips amb equivalent masculí a Primera o Segona Divisió, per un mèrit que probablement no tingui res a veure amb les noies.

Potser, primer, hem de consolidar aquests projectes i fer-los durar més d'una o dues temporades; hem de recolzar els clubs que aposten i que no tot recaigui en la bona voluntat d'una persona amb diners; hem d'il·lusionar una cantera per a que no ho deixi abans d'hora; hem d'arribar a acords amb Universitats, escoles, federacions per a convalidacions i facilitats en casos d'absències i menys hores de dedicació; hem d'intentar fer econòmicament viable una Lliga de 20 equips; hem de posar ordre als caòtics calendaris, amb aturades per Autonòmiques o entrenaments de l'Espanyola; hem de poder oferir serveis més bàsics, com un bon suport mèdic per a les jugadores, instal·lacions i horaris en condicions o nòmines a cotitzar...

Si tot això es contempla quan es parla de donar un pas cap a la professionalització, endavant. Si no és així, potser estem començant la casa per la teulada i no hi ha, encara, els ciments prou construïts. Compte, doncs... No conec a fons el cas 'WUSA' als Estats Units, però em sona que se'ls va escapar de les mans de massa que, de cop, van voler fer. Ja ho diu el refrany castellà, 'quien mucho abarca, poco aprieta'. Tant de bo que no.