Diumenge arrenca la nova Superlliga, o Primera Divisió Femenina, amb dues novetats: el Llanos de Olivenza i El Olivo. Dic nova però perfectament podria dir vella, perquè enguany recuperem l’antic format de grup únic i deixem enrere la travessia de dos anys d’experimentar amb el caos dels tres grups, les dues fases i la final a doble partit.
És moment d’analitzar l’experiència i decidir si considerem aquest retorn a la Superlliga de tota la vida com un pas enrere o un pas endavant. Jo considero que, si bé no ha fracassat rotundament el format, els dos anys han frenat l’impuls del futbol femení a Espanya. O, millor dit, intueixo que, d’haver-se seguit amb una lliga més tradicional, avui dia estaríem en altres condicions de menys desgast i més projectes de futur.
La situació de crisi econòmica que ofega els clubs i exprimeix les jugadores, no ajuda a consolidar el futfem, com tampoc ho fa el poc suport institucional que segueix amagant l’espònsor promès i reduint a la mínima expressió la seva repercussió televisiva. Només la Copa de la Reina, amb la idea de decidir-se a una final a quatre concentrada en una seu i tres dies, en una aposta més comercial que esportiva, ha reactivat aquest interès.
Es podria dir que celebro la recuperació de la lliga de tota la vida, però no és ben bé així. I no ho és perquè la jugaran 18 equips i, basant-me en els exemples de les principals lligues europees, que encara ens duen moltes passes d’avantatge per molt Europeu sub-17 que Espanya guanyi per davant de potències com França o Alemanya, opten per formats més reduïts amb 10 o 12 equips participants de mitjana.
La Bundesliga alemana la disputen 12 clubs, com també la Division 1 a França, la Toppserien de Noruega o la Damallsvenskan sueca. A Dinamarca, l’Elitedivisionen la juguen 10 conjunts, com passa també a Islàndia a la Úrvalsdelid o a Portugal a la primera Divisao; a Itàlia, la Serie A femenina la formen 14 equips. I a Anglaterra, Rússia, els Estats Units o el Japó, autèntics referents, les seves lligues semi-professionals tenen entre 6 i 9 equips participants. No juguen tants equips com a Espanya ni a la Xina, on la lliga nacional és de 16 clubs.
Crec que la raó és senzilla: encara no hi ha prou qualitat ni prou infraestructura com per construir unes lligues més grans i més llargues que siguin competitives. Fer-ho és una bogeria perquè entre interrupcions per seleccions, aturades festives i altres, la competició s’eternitza molt més del què els viatges en autocar de les jugadores, els marcadors abultats i els pressupostos dels clubs volen i poden assumir.
Aquest cap de setmana comença la Superlliga i, permeteu-me que, tot i estar il·lusionada i amb ganes de veure en acció el nou Barça i el nou Atlètic de Madrid, reforçadíssims, els sempre lluitadors Athletic Club i Llevant, la versió modesta però encara molt competitiva que queda dels finalistes de l’any passat Rayo Vallecano i Espanyol, i les consolidacions de la Reial Societat, el Sant Gabriel o el València, me la miri amb recel, tot esperant l’anunci del primer club que es retirarà abans no acabi la competició. Massa dèficit, massa inestabilitat. Poca previsió, poques solucions.
Publicat a esportfemeni.com
És moment d’analitzar l’experiència i decidir si considerem aquest retorn a la Superlliga de tota la vida com un pas enrere o un pas endavant. Jo considero que, si bé no ha fracassat rotundament el format, els dos anys han frenat l’impuls del futbol femení a Espanya. O, millor dit, intueixo que, d’haver-se seguit amb una lliga més tradicional, avui dia estaríem en altres condicions de menys desgast i més projectes de futur.
La situació de crisi econòmica que ofega els clubs i exprimeix les jugadores, no ajuda a consolidar el futfem, com tampoc ho fa el poc suport institucional que segueix amagant l’espònsor promès i reduint a la mínima expressió la seva repercussió televisiva. Només la Copa de la Reina, amb la idea de decidir-se a una final a quatre concentrada en una seu i tres dies, en una aposta més comercial que esportiva, ha reactivat aquest interès.
Es podria dir que celebro la recuperació de la lliga de tota la vida, però no és ben bé així. I no ho és perquè la jugaran 18 equips i, basant-me en els exemples de les principals lligues europees, que encara ens duen moltes passes d’avantatge per molt Europeu sub-17 que Espanya guanyi per davant de potències com França o Alemanya, opten per formats més reduïts amb 10 o 12 equips participants de mitjana.
La Bundesliga alemana la disputen 12 clubs, com també la Division 1 a França, la Toppserien de Noruega o la Damallsvenskan sueca. A Dinamarca, l’Elitedivisionen la juguen 10 conjunts, com passa també a Islàndia a la Úrvalsdelid o a Portugal a la primera Divisao; a Itàlia, la Serie A femenina la formen 14 equips. I a Anglaterra, Rússia, els Estats Units o el Japó, autèntics referents, les seves lligues semi-professionals tenen entre 6 i 9 equips participants. No juguen tants equips com a Espanya ni a la Xina, on la lliga nacional és de 16 clubs.
Crec que la raó és senzilla: encara no hi ha prou qualitat ni prou infraestructura com per construir unes lligues més grans i més llargues que siguin competitives. Fer-ho és una bogeria perquè entre interrupcions per seleccions, aturades festives i altres, la competició s’eternitza molt més del què els viatges en autocar de les jugadores, els marcadors abultats i els pressupostos dels clubs volen i poden assumir.
Aquest cap de setmana comença la Superlliga i, permeteu-me que, tot i estar il·lusionada i amb ganes de veure en acció el nou Barça i el nou Atlètic de Madrid, reforçadíssims, els sempre lluitadors Athletic Club i Llevant, la versió modesta però encara molt competitiva que queda dels finalistes de l’any passat Rayo Vallecano i Espanyol, i les consolidacions de la Reial Societat, el Sant Gabriel o el València, me la miri amb recel, tot esperant l’anunci del primer club que es retirarà abans no acabi la competició. Massa dèficit, massa inestabilitat. Poca previsió, poques solucions.
Publicat a esportfemeni.com
RSS Feed
