Ani Escribano i Lluís Canut al final del programa Efectivament d'Esport3.

Ahir al vespre, Ani Escribano va ser una de les tertulianes del programa Efectivament al canal Esport3. La presència de la capitana del Barça femení en prime time a la televisió pública catalana és una gran notícia per al #futfem, que de mica en mica troba nous espais on promocionar-se, encara que la informació que hi dediquen no arribi ni als quatre minuts.

La visita de l'Ani al plató de TV3 em suggereix dues coses: d'una banda, torna a posar de manifest que el coneixement del dia a dia del futbol femení encara és molt pobre. A la central blaugrana li van fer preguntes bàsiques sobre la lliga, tòpiques sobre els salaris i superficials sobre els rivals. L'altra conclusió és que el fet que sigui el Barça i no l'Espanyol qui actualment obtingui millors resultats a Catalunya ha obert una nova finestra d'interès d'uns mitjans de comunicació que amb prou feines sabien que "les dones també juguen", titular de les imatges projectades a l'Efectivament ahir.

Sobre la primera qüestió no ens queda cap més remei que tenir paciència i insistir amb notícies i informació setmanal dels partits i resultats de Superlliga. El gest d'ahir, és un pas per canviar una realitat dura, però clara: l'audiència no sap gairebé res, de futbol femení. Tot arribarà. És sobre la segona qüestió sobre el que vull incidir. Anit vaig obrir un mini debat amb un seguidor a Twitter que, molt sàviament, es feia la següent reflexió: "interessa parlar de futbol femení o interessa només parlar del Barça?".

Em temo que la resposta s'encamina més cap al segon concepte. Ara fa alguns anys, Espanya va viure un boom important quan l'Athletic va guanyar la primera Superlliga a San Mamés davant més de 35.000 persones. La realitat és que l'Athletic, com ara el Barça, és un altaveu molt més potent del que abans ho eren els altres campions o aspirants a campions com el Llevant, el Sabadell, l'Oroquieta Villaverde, l'Añorga o el Puebla.

Entenc que l'afició periquita s'indigni veient la repercussió que té ara cada victòria blaugrana i ho compari amb cert silenci, i fins i tot buit, de la seva era triomfadora. El seu consol és que un dels comentaris / preguntes que se li facin a l'Ani sigui "abans l'Espanyol us guanyava, eh?!".

Tant de bo pogués ser tot molt més natural, molt més neutral. Però la realitat és que no ho és i el Barça ven més que l'Espanyol. També en noies.

La nostra responsabilitat -com a futbolistes, com a periodistes, com a seguidors del futbol femení- ha de ser no preguntar-nos per què ve tot el vent de cop, ara, i aprofitar, sigui blaugrana o blanc-i-blau, que bufa al nostre favor per transformar-lo en aire net de pur futbol femení. És l'única manera.

En frío se piensa mejor, dicen. Aunque intuyo que a cuatro grados, en una gélida Voronezh de primeros de noviembre, con los nervios helados de jugar un derbi ruso en los octavos de final de la Champions, con la congelada impotencia de ver cómo el equipo se parte tras una expulsión antes del descanso, no es justamente el frío lo que ayuda a que fluyan las ideas y se piense bien.

Ayer a Vero Boquete se le atragantó su Champions. El gran enemigo nacional, el Rossiyanka se cruzó en su camino y golpeó con fuerza su sueño europeo. 0-4. Queda la vuelta, pero la cabeza, aún hoy, sólo mira el suelo, el césped, las botas que no van, que no fueron. La alta goleadora sueca, Sofia Jakobsson, de 21 años, se marchó del estadio con un hat-trick que sitúa al Rossiyanka virtualmente en cuartos, para desgracia de Vero a quien, encima, la Uefa atribuyó el penalti fallado del Energy en el minuto 84. No fue ella, fue Pamela Conti. Aunque, como ella misma reconoce, "eso es lo de menos".

Quizá sea lo de menos. O quizás no. Ayer y hoy, he percibido cierta ansiedad de todo el #futfem español por algún éxito. El empate 1-1 del Rayo ante el Arsenal nos ha compensado, en parte, el varapalo de Boquete y hemos puesto en las madrileñas buena parte de nuestras esperanzas de celebrar algo grande. Pero hay cierta desesperación, cierta prisa. Sólo vale el triunfo. No el camino. Parece. La selección afronta en las próximas semanas dos compromisos vitales para su futuro, para estar en el ansiado europeo.

Mientras esos partidos y esos resultados no llegan y mientras la absoluta no se confirma como lo que, atendiendo al nivel técnico de sus jugadoras, debería ser, un equipo referencia en Europa, nos hemos colgado de Vero para saciar nuestras ganas de victoria. Ella, valiente, tozuda, descarada, ganadora nata, asumió y asume el reto. Saldrá adelante. Quizás no de la Champions, pero nos va a seguir llenando de títulos, de éxitos que serán o no serán títulos o éxitos. Será el estar ahí. El competir como una guerrera. Ese debe seguir siendo su gran éxito.

Me sabe mal que hoy algunos, muchos, bajen la mirada y ella cargue con ese peso. Como si hubiera decepcionado a alguien. Como si hubiera fallado no el penalti que no falló, sino algo más grande. Me temo que ese peso lo va a tener que cargar cuando juegue España y buena parte de los ojos en la grada o en la televisión, busquen esa jugada mágica que surja de sus botas y lo salve todo. Esa genialidad que ayer no salió.

Ella no falló el penalti. Es lo de menos. O no. Porque para haberlo podido fallar, aunque no lo hiciera, es necesario estar allí. Con orgullo. Allí. Dando alas a algo que, no, no se va a parar, Da igual perder en octavos, da igual tirar o no un penalti. Da igual ganar. Da igual. Porque no: el Bouquet's effect no se va a parar.

Sofia Jakobsson, delantera del FC Rossiyanka. ©Alexander Pokhodaev