De vegades, en jornades com les d'aquest cap de setmana a Superlliga, una té la sensació que el futbol femení ha canviat molt els darrers anys, s'ha igualat, però alhora segueix arrossegant els defectes, els frens, de sempre. La zona mitja, la dels teòrics equips 'petits', es va allargant i ja no hi ha partit fàcil ni rival còmode ni possibilitat de relaxació, i potser ja no només es guanyen i perden les lligues contra els rivals directes, sinó que cal estar bé i ser fort tot l'any i contra tothom. Per contra, continuen a dalt un parell de privilegiats que fa molt, massa, que fan la guerra en solitari, sense ningú que els faci ombra de veritat. I és que, amb els 8 de Copa gairebé decidits -amb el permís del Torrejón-, ja fa jornades que només hi ha dues lluites: la del campió i la de l'equip que salva la categoria.

El Pozuelo, cuer, agafa aire de la mà de la Reial Societat i somia encara a mantenir-se; el Colegio Alemán surt del pou sorprenent a l'Sporting de Huelva i enfonsa al Puebla; l'Estartit maquilla la classificació amb una victòria de prestigi a Madrid davant l'Atlético que el consolida a la categoria; un irregular Athletic que sucumbeix en el seu fortí Lezama davant el Llevant; el Torrejón a punt està de donar-li un disgust al Rayo, el sòlid líder; disgust que sí dóna el FC Barcelona a l'Espanyol a Sant Adrià enduent-se un derbi que se li resistia des de fa moltes temporades.

Resumint: resultats igualats, treballats, lluitats fins al final que demostren, d'una banda, que aquesta Lliga ha entrat en la gran recta final i tothom dóna gas desesperadament, i de l'altra, insinua una revolució, un procés de canvi que tant de bo es consolidi: que tothom és competitiu, malgrat les diferències de punts encara siguin massa àmplies, que un campió ja deixa escapar més punts que altres temporades (tres empats i una derrota ha cedit ja el Rayo, el mateix bagatge, més una derrota, que el Llevant) i que el cop d'efecte culé, d'ahir i de tota la temporada, podria dibuixar un altre panorama al futbol català.

M'agradaria quedar-me aquí en la reflexió, però de seguida em surgeix certa por a que tot sigui un miratge. Potser la reacció dels modestos només s'ha produit perquè els més forts ja no es juguen res, més enllà de quedar sisè o setè. Potser la lliga es dóna per perduda massa d'hora perquè 30 jornades són massa poques per un futbol que voldria ser més professional. Potser els al·licients de fer grans classificacions són massa dèbils a falta de competicions europees més enllà del campió. Potser ja fa masses jornades que molts només pensen en les seves opcions a la Copa de la Reina. Qui sap si aquesta competició serà l'encarregada, a mode de jutge, de respondre a aquests dubtes i posi a cadascú al lloc que mereix. Qui sap.

'A un toc' serà, a mode de columna d'opinió, una revisió ràpida de l'actualitat del futbol, del què m'ha suggerit la jornada. Serà com una  idea, una decisió que prenem quan ens fan una passada i ja sabem, ja hem mirat, ja hem triat amb quin company seguir jugant.