Aquest primer cap de setmana de setembre comença la Primera Divisió femenina, en un context de crisi, fins i tot, més greu que el de l'any anterior. Ni que sigui per l'acumulació d'un, dos i tres anys de sequera pressupostària. La majoria de clubs han seguit retallant pressupost i abaixant sous i, fins l'última setmana de competició, alguns no han pogut confirmar del cert (si és que això existeix) que podran assumir els costos de competir a l'elit. La majoria d'equips han mantingut el gruix principal de les seves plantilles, en un estiu de moviments lògics i assenyats. No ha sigut una pretemporada de talonari, de sortides grupals ni de grans traspassos. A cada casa s'han assegurat que els pilars es mantenen i han fet més maca la teulada, cadascú amb les seves possibilitats. Per omplir-la de gent, el filial aporta la seva dosi necessària d'il·lusió, joventut i molta, moltíssima qualitat, de forma gratuïta.
Aquesta temporada ha de ser la de la consolidació de moltes coses. D'una lliga tàcticament més rica, d'una classificació molt menys polaritzada després del primer trimestre, d'una afició potser menys nombrosa però més experta. Ha de ser la lliga d'internet, de Twitter i de la participació. De l'enginy, de l'streaming, dels debats interactius, de les ganes d'avançar.
Assumint que serà difícil que augmenti la presència televisiva del #futfem per la delicada situació de les cadenes, s'han de buscar noves fórmules per ser visibles: més minuts a minut a través de les xarxes socials, més actualitzacions dels blogs i webs dels clubs, més ús dels mòbils d'última generació per aportar vídeos i fotografies a tothom que no pugui assistir als partits. Mentre esperem que la RFEF imiti la seva homòloga alemanya (DFB) i emeti un partit setmanal per internet, tenim mecanismes per activar-nos nosaltres.
L'Atlètic de Madrid va normalitzar l'emissió íntegra de molts dels seus partits a casa al seu canal de YouTube; les ràdios locals van mantenir l'interès per fer transmissions en directe d'alguns enfrontaments; i algunes plataformes mediàtiques de suport a clubs com el Rayoherald, també van atrevir-se amb amplis resums audiovisuals a peu de camp. Però per què no emissions en directe?
L'streaming no ha de ser una excepció sinó una norma. Una aposta. El primer pas pot ser senzill: una connexió wifi, una webcam, un ordinador portàtil ben situat al camp i qualsevol plataforma gratuïta d'emissió per internet. A partir del moment en què comenci a rodar la pilota, ja ens posarem fins per demanar alguna cosa més que un pla general i so ambient. Però de moment, que per idees no sigui. Qui sap si, oberta aquesta finestra, podem engrescar algú perquè pagui per una tanca publicitària al camp, per estampar el seu logo empresarial a la samarreta d'algun club, o facilitem l'scouting intern, única fórmula per fer evolucionar el joc i fer seguiment per convocar les millors de cara a la Euro 2013 on Espanya ha de ser-hi.
Aquesta temporada ha de ser la de la consolidació de moltes coses. D'una lliga tàcticament més rica, d'una classificació molt menys polaritzada després del primer trimestre, d'una afició potser menys nombrosa però més experta. Ha de ser la lliga d'internet, de Twitter i de la participació. De l'enginy, de l'streaming, dels debats interactius, de les ganes d'avançar.
Assumint que serà difícil que augmenti la presència televisiva del #futfem per la delicada situació de les cadenes, s'han de buscar noves fórmules per ser visibles: més minuts a minut a través de les xarxes socials, més actualitzacions dels blogs i webs dels clubs, més ús dels mòbils d'última generació per aportar vídeos i fotografies a tothom que no pugui assistir als partits. Mentre esperem que la RFEF imiti la seva homòloga alemanya (DFB) i emeti un partit setmanal per internet, tenim mecanismes per activar-nos nosaltres.
L'Atlètic de Madrid va normalitzar l'emissió íntegra de molts dels seus partits a casa al seu canal de YouTube; les ràdios locals van mantenir l'interès per fer transmissions en directe d'alguns enfrontaments; i algunes plataformes mediàtiques de suport a clubs com el Rayoherald, també van atrevir-se amb amplis resums audiovisuals a peu de camp. Però per què no emissions en directe?
L'streaming no ha de ser una excepció sinó una norma. Una aposta. El primer pas pot ser senzill: una connexió wifi, una webcam, un ordinador portàtil ben situat al camp i qualsevol plataforma gratuïta d'emissió per internet. A partir del moment en què comenci a rodar la pilota, ja ens posarem fins per demanar alguna cosa més que un pla general i so ambient. Però de moment, que per idees no sigui. Qui sap si, oberta aquesta finestra, podem engrescar algú perquè pagui per una tanca publicitària al camp, per estampar el seu logo empresarial a la samarreta d'algun club, o facilitem l'scouting intern, única fórmula per fer evolucionar el joc i fer seguiment per convocar les millors de cara a la Euro 2013 on Espanya ha de ser-hi.
RSS Feed
