Per una vegada, no m'importa el què, sinó el quan. I em refereixo als mitjans generalistes (no parlo, compte, de totes les televisions, no ens confonguem), habitualment d'esquenes a la realitat del futbol femení i que en les darreres setmanes s'han dignat a dir alguna cosa. Maleït dia que han despertat, però, penso jo.

No en parlen mai, ni quan un equip juga competició internacional, com va passar fa un mes amb el Rayo Vallecano; ni quan la selecció espanyola goleja en partit classificatori del Mundial, com el dia del 0 a 13 contra Malta; ni quan una jugadora espanyola fitxa pel millor equip europeu, com va ser el cas de Laura del Río anant al Frankfurt.

Per què ara se'ns obren els ulls, de sobte? Doncs perquè alguna veu morbosa sent a parlar d'una tangana a un partit de noies a Brasil i li sembla interessant a nivell informatiu. Com va passar amb l'enrenou Noemí Rubio, una bomba mediàtica. Resulta, després, que algú veu a una jugadora fotent puntades de peu, estirant de la cua, agredint i entrant violentament a les rivals en un matx, i li sembla apassionant. I ara, ens trobem que acusem de maltractador de dones a un entrenador que crida histèric a la banda. Recordo, també, una jugada on es ridiculitzava a una portera, amb un exemple de gol directe des de servei de banda.

Vull deixar clar que no entro a valorar els fets. Són, segurament, sancionables i criticables i absurds i susceptibles denúncia i reflexió, tots ells. Però no em sembla ètic comentar això si no tens intenció d'equilibrar informativament, amb alguna dada d'interès futbolístic. El criteri de contrastar informacions, de compensar... Alguna referència a la nova Superlliga? Algun mitjà s'ha preocupat de seguir la realitat del nostre futbol femení actualment? De dir algun resultat, retransmetre algun partit?

Cap ni un. I, en canvi, no perden temps en destacar notícies d'aquest estil quan es donen. És indignant. Per sobre de tot, aquest esport sempre ha defensat una dignitat i un respecte, i hem entès que calia anar pas a pas, mica en mica, per anar assolint objectius i reptes cada vegada majors. No hem plorat si ningú ha dit res de qui ha guanyat la Lliga. No hem plorat, tampoc, si ningú ha parlat de les protestes prèvies a la modificació de Superlliga. Si no volen, no volen. I ho hem assumit. Però, senyors, senyores, com a mínim jo no ho he assumit per veure com s'acaba parlant de coses que fan més mal que bé. Per parlar d'això, no diguis res. Calla. O sigues just.

Es dóna el cas que en alguns camps de Primera Catalana, els responsables de controlar l'entrada d'aficionats a les portes dels camps es prenen massa seriosament la seva feina, emulant els seus ídols del Camp Nou o el Bernabéu. Veuen entrar a dos joves, un noi i una noia, amb una maleta metàlica plena d'enganxines de Ràdio Igualada, diuen que venen a retransmetre el partit i, de tots dos, només un porta acreditació. L'altra, una servidora, noia, no. Sospitós. Molt sospitós. Es planteja el dilema: deixar-los entrar o tractar-los com dos espectadors més i obligar a que paguin l'entrada.

No sé què deu dir el codi intern del senyor responsable de l'entrada. Imagino que, a Primera Catalana, deu ser molt estricte. Màxima seguretat. El cas és que, inicialment, em feien pagar cinc euros per no venir acreditada. I encara havia de considerar-me afortunada perquè, pel simple fet de ser dona, la broma em costava la meitat: si arriba a passar-nos al revés, el bo de l'Aitor hagués hagut de deixar anar deu euros. Vaig deixar la reclamació feminista per una altra ocasió i, assumint l'ordre tot i estar-hi radicalment en desacord, vaig treure el bitllet i em disposava a pagar quan s'ho van repensar i em van deixar entrar de franc. Gràcies. Tot un detall, vaig pensar. Deu haver molta diferència entre un paper plastificat autodissenyat i dir de bona fe que vens de part de Ràdio Igualada. Moltíssima. On vas a parar.

Ahir diumenge, a Montcada i Reixac, em van venir al cap una sèrie de reflexions que ara transcric. Jo no qüestiono la responsabilitat de la pobra persona que està a la porta. Segurament sigui qui menys culpa tingui en tot aquest enrenou. Jo només em pregunto certes coses, com ara aquestes: acostuma la gent a fer servir la transmissió radiofònica com a excusa per no pagar l'entrada en un partit? Tan determinant és, pel pressupost d'un club, la caixa que es fa a l'entrada el cap de setmana? Passa molt sovint que, un diumenge a les 12.00 hores, molta gent es baralli per venir a veure un Montcada-Igualada com per aixecar tal grau de control? Tan estrany pot semblar que una noia pugui venir de reforç periodístic a comentar un partit? A què aspirem: a fer dels estadis municipals de futbol unes discoteques amb majoria de noies, que els rebaixem el preu de l'entrada a la meitat? Estem bojos, cobrant deu i cinc euros per una simple jornada de partit a una categoria de futbol amateur? Encara gràcies que els preus del bar eren assequibles...

Interrogants i anècdotes a part, una servidora va marxar satisfeta de Montcada tot i l'emprenyada i borderia que havia planejat al seu voltant a primera hora; el partit va acabar bé pel Club Futbol Igualada i els homes de José Luís Ruíz van tornar a casa amb tres punts més al caseller. Amb un partit oficiós, resultadista i lleig -sort que no vaig haver de pagar entrada-, però amb victòria. I ja en van dos fora de casa. Que duri.