Estem cansades de llegir i sentir a grans clubs de futbol queixar-se i reclamar ajornaments de partits quan els ha coincidit una jornada important a lliga o Champions amb alguna convocatòria de seleccions. Que si perden jugadors, que si virus FIFA, que si qui paga ha de manar...

Com tot en aquest entorn del futbol femení es fa a petita escala, no sembla haver de tenir la mateixa repercussió. Però, a efectes de justícia esportiva, l'hauria de tenir. És clar que les noies no són professionals, i no cobren milions i no es juguen tant en cada partit ni viatgen tant sovint i, per tant, no és tan greu que de dilluns a dijous et faltin 2, 3, 7 o 9 jugadores, o que durant un cap de setmana no tinguis a la teva davantera titular. Total, el futbol femení no és professional.

Hi ha una veueta que no para d'insistir-me en què "precissament per això" s'hauria de cuidar més tot plegat. Què volen dir tantes sessions d'entrenament? Amunt i avall a Las Rozas a Madrid, per preparar què? Què vol dir jugar competicions com l'Algarve Cup o la Cyprus Cup a mitja temporada? Ah, clar, que com que Espanya no hi participa, ningú ho preveu a nivell calendari... Itàlia atura la lliga, Alemanya també, i a Espanya ni ens enterem d'això.

Doncs resulta que l'Espanyol, per allò de voler tenir (i tenir) a les millors jugadores, ara es veurà perjudicat per absències durant dies importants de futbolistes internacionals. Pamela Conti amb Itàlia, Louise Fors amb Suècia i les joves espanyoles Sub19.

I a mi em torna a parlar una veueta que em recorda que molt objectiu d'augmentar fitxes federatives i equiparar-nos a les grans potències europees des de la RFEF, i ningú es mou per ser convidat a aquestes grans cites del futbol femení mundial. Que sí, que no tenim un potencial contrastat, però, ostres, a la copa de Xipre hi participen per exemple Nova Zelanda (23), Suïssa (24), Escòcia (26) i Sudàfrica (55) que estan per sota d'Espanya (20) al rànking FIFA! I l'Algarve Cup es juga a Portugal i crec, (crec!) que ens agafa a prop com per anar i, ni que sigui, fer el partit inaugural d'exhibició! Que al Grup C hi van -amb tots els respectes- Rumania (36), Àustria (37), Portugal (40) i les Illes Feroe (61)!

Però crec (crec!) que tot és moure's i vendre'ns. I no veig als senyors federatius amb intencions de sortir del despatx de Madrid per moure un dit per pujar de 18.000 fitxes a 18.001 i fer créixer el nivell de la selecció. Perquè és molt més fàcil remenar i carregar-se una lliga que funciona ambicionant per l'Absoluta "un lloc a l'elit del futbol internacional", que presentar-se com a participant de grans esdeveniments i meréixer-se (o no) aquest lloc al camp. Que això de fer mèrits al camp no s'estila al futbol femení que té al cap la RFEF.

Gairebé per defecte, el món del futbol femení es queixa de poca repercussió mediàtica. És cert que en qualsevol comparació amb el futbol masculí sortim perdent i per golejada; és cert que equiparant-nos amb altres esport com el tennis el nostre espai segueix sent mínim. És cert que els diaris, les ràdios, les televisions, podrien fer molt més del què fan per donar-nos a conèixer.

Sí. Però, donem un gir a l'argumentació i pensem-ho així: oi que, comparant-nos amb altres anys, sortim molt més? Oi que cada cop més, els mitjans generalistes diuen alguna cosa de nosaltres?

No dic que ens conformem, però valorem aquests passos endavant, valorem l'esforç, i els petits racons que comencen a dedicar-nos. Aquesta està sent una setmana màgica, inèdita: a l'AS es reserva un espai per a la història del futbol femení amb una entrevista a Conchi Amancio, pionera dels anys 70; Laura del Río omple pàgines pel seu retorn a Estats Units; Marta Cubí fa 100 gols i apareix a diversos mitjans; és setmana de derbi Espanyol-Barça i per l'entorn català es parla de Superlliga més que mai...

No crec que el fet d'aparèixer més o menys als mitjans sigui qüestió relativa al seu desinterès pel futbol femení. Sí, com ho escric: interessem. Cada vegada més. No som tan invisibles. Però crec que sortim poc, senzillament, per una qüestió de recursos, i de voler i poder-los destinar o no. La opció fàcil, perquè te la trobes feta, és parlar del què ja es parla. La opció difícil és investigar, buscar la informació, preguntar, i això és el que li passa al futbol femení. Que fa mandra conèixer-lo, perquè implica esforç.

Evidentment que no em conformo amb sortir en 3 reportatges aquesta setmana i un breu article que faci resum de tota la Superlliga. Però, entre tots, hem d'entendre que si ens movem, tindrem la nostra recompensa. Si generem temes, sortiran. Si facilitem la informació, apareixerà. Només cal que trenquem l'hermetisme on ens hem autoprotegit, treure'ns la por a no interessar, i acostumar-nos a sortir dia sí dia també. I, evidentment, assumir que, de moment, toca fer-ho de franc i de bona voluntat.