Per una vegada, no m'importa el què, sinó el quan. I em refereixo als mitjans generalistes (no parlo, compte, de totes les televisions, no ens confonguem), habitualment d'esquenes a la realitat del futbol femení i que en les darreres setmanes s'han dignat a dir alguna cosa. Maleït dia que han despertat, però, penso jo.

No en parlen mai, ni quan un equip juga competició internacional, com va passar fa un mes amb el Rayo Vallecano; ni quan la selecció espanyola goleja en partit classificatori del Mundial, com el dia del 0 a 13 contra Malta; ni quan una jugadora espanyola fitxa pel millor equip europeu, com va ser el cas de Laura del Río anant al Frankfurt.

Per què ara se'ns obren els ulls, de sobte? Doncs perquè alguna veu morbosa sent a parlar d'una tangana a un partit de noies a Brasil i li sembla interessant a nivell informatiu. Com va passar amb l'enrenou Noemí Rubio, una bomba mediàtica. Resulta, després, que algú veu a una jugadora fotent puntades de peu, estirant de la cua, agredint i entrant violentament a les rivals en un matx, i li sembla apassionant. I ara, ens trobem que acusem de maltractador de dones a un entrenador que crida histèric a la banda. Recordo, també, una jugada on es ridiculitzava a una portera, amb un exemple de gol directe des de servei de banda.

Vull deixar clar que no entro a valorar els fets. Són, segurament, sancionables i criticables i absurds i susceptibles denúncia i reflexió, tots ells. Però no em sembla ètic comentar això si no tens intenció d'equilibrar informativament, amb alguna dada d'interès futbolístic. El criteri de contrastar informacions, de compensar... Alguna referència a la nova Superlliga? Algun mitjà s'ha preocupat de seguir la realitat del nostre futbol femení actualment? De dir algun resultat, retransmetre algun partit?

Cap ni un. I, en canvi, no perden temps en destacar notícies d'aquest estil quan es donen. És indignant. Per sobre de tot, aquest esport sempre ha defensat una dignitat i un respecte, i hem entès que calia anar pas a pas, mica en mica, per anar assolint objectius i reptes cada vegada majors. No hem plorat si ningú ha dit res de qui ha guanyat la Lliga. No hem plorat, tampoc, si ningú ha parlat de les protestes prèvies a la modificació de Superlliga. Si no volen, no volen. I ho hem assumit. Però, senyors, senyores, com a mínim jo no ho he assumit per veure com s'acaba parlant de coses que fan més mal que bé. Per parlar d'això, no diguis res. Calla. O sigues just.

Es dóna el cas que en alguns camps de Primera Catalana, els responsables de controlar l'entrada d'aficionats a les portes dels camps es prenen massa seriosament la seva feina, emulant els seus ídols del Camp Nou o el Bernabéu. Veuen entrar a dos joves, un noi i una noia, amb una maleta metàlica plena d'enganxines de Ràdio Igualada, diuen que venen a retransmetre el partit i, de tots dos, només un porta acreditació. L'altra, una servidora, noia, no. Sospitós. Molt sospitós. Es planteja el dilema: deixar-los entrar o tractar-los com dos espectadors més i obligar a que paguin l'entrada.

No sé què deu dir el codi intern del senyor responsable de l'entrada. Imagino que, a Primera Catalana, deu ser molt estricte. Màxima seguretat. El cas és que, inicialment, em feien pagar cinc euros per no venir acreditada. I encara havia de considerar-me afortunada perquè, pel simple fet de ser dona, la broma em costava la meitat: si arriba a passar-nos al revés, el bo de l'Aitor hagués hagut de deixar anar deu euros. Vaig deixar la reclamació feminista per una altra ocasió i, assumint l'ordre tot i estar-hi radicalment en desacord, vaig treure el bitllet i em disposava a pagar quan s'ho van repensar i em van deixar entrar de franc. Gràcies. Tot un detall, vaig pensar. Deu haver molta diferència entre un paper plastificat autodissenyat i dir de bona fe que vens de part de Ràdio Igualada. Moltíssima. On vas a parar.

Ahir diumenge, a Montcada i Reixac, em van venir al cap una sèrie de reflexions que ara transcric. Jo no qüestiono la responsabilitat de la pobra persona que està a la porta. Segurament sigui qui menys culpa tingui en tot aquest enrenou. Jo només em pregunto certes coses, com ara aquestes: acostuma la gent a fer servir la transmissió radiofònica com a excusa per no pagar l'entrada en un partit? Tan determinant és, pel pressupost d'un club, la caixa que es fa a l'entrada el cap de setmana? Passa molt sovint que, un diumenge a les 12.00 hores, molta gent es baralli per venir a veure un Montcada-Igualada com per aixecar tal grau de control? Tan estrany pot semblar que una noia pugui venir de reforç periodístic a comentar un partit? A què aspirem: a fer dels estadis municipals de futbol unes discoteques amb majoria de noies, que els rebaixem el preu de l'entrada a la meitat? Estem bojos, cobrant deu i cinc euros per una simple jornada de partit a una categoria de futbol amateur? Encara gràcies que els preus del bar eren assequibles...

Interrogants i anècdotes a part, una servidora va marxar satisfeta de Montcada tot i l'emprenyada i borderia que havia planejat al seu voltant a primera hora; el partit va acabar bé pel Club Futbol Igualada i els homes de José Luís Ruíz van tornar a casa amb tres punts més al caseller. Amb un partit oficiós, resultadista i lleig -sort que no vaig haver de pagar entrada-, però amb victòria. I ja en van dos fora de casa. Que duri.

Aquesta lliga està sent d'allò més exigent, quant a la capacitat psicològica de les jugadores de canviar de registre cada jornada. Ara toca un 8 a 0 plàcid i a mig gas, ara un tens 1 a 0 in extremis, ara un sparring de 13 a 0, ara una setmana de descans, ara un viatge amb mitja lliga en joc, ara un còmode 4 a 0, ara una altra jornada de descans, i ara un partit amb només l'altra meitat de lliga en joc.

N'hi ha per tornar-se boja. Però què hi farem: es va dir que sí a la Lliga i ara s'ha de jugar-la. I arribats a aquest punt, ara toca derbi. I derbi dels bons. Segurament el millor derbi dels últims anys. És cert que hi haurà baixes destacades, a nivell jugadores d'un i altre equip, però la situació a la classificació és tan bona d'ambdós equips, i hi ha uns antecedents en els darrers dos derbis, que el matx adquireix una dimensió nova: està en joc ser el primer. Ser el primer de tot: ser el líder del grup, la referència a Catalunya, ser el rival a batre per tothom. Qui diu que només són 3 punts?

Estarem d'acord en què encara és la primera volta i que, passi el que passi per unes i altres, pot haver marge per rectificar i esgarrepar punts en el partit de tornada i en altres duels amb rivals forts com ara Llevant, Estartit o Collerense, conjunts que encara no han dit la última paraula en aquesta lliga. Però és evident que cap Espanyol-Barça s'afronta sense exigència de guanyar sí o sí.

Fins ara era l'Espanyol el rival amb pressió: el Barça no tenia res a perdre perquè ser derrotat entrava a les quinieles de tothom. Ara no tothom ho té tan clar i això fa créixer l'interès del partit de forma increïble. És genial pels espectadors! Més emoció, més tensió -de la sana, de l'esportiva, de la vibrant-, més expectació.

L'únic que m'espanta és que tots dos equips caiguin en el parany d'un partit amb tant en joc: que la tensió passi a ser joc poc atrevit, que l'expectació es converteixi en una actitud conservadora, que l'emoció per guanyar deixi pas a una por a perdre. No voldria que un derbi que apunta tant alt, es quedés en un partit massa tàctic, massa poruc, massa imprecís, massa nerviós. Jo vull un matx d'anada i tornada, de gols, obert, igualat, desbocat, desinhibit, ofensiu al màxim, d'altíssim nivell.

En definitiva, jo vull que si Guardiola fos l'entrenador d'unes o altres acabés dient allò de que ha sigut un partit que ha agradat a la gent, sense control de ningú, sense descans, sense un dominador clar i monòton de la pilota. Un partit de porteria a porteria, imprevisible, esbojarrat, un malson pels entrenadors.

La polèmica mou els fils d'aquest món dels mitjans i de l'esport. Sovint, però, els motius de rebombori acostumen a ser ridículs i inoportuns. Però sembla ser que, tot i la banalitat, això agrada i això ven. Igual que venen les curiosistats, casualitats, coincidències. Com que hi ha un cognom que últimament va envoltat de polèmics canvis de colors de samarreta: Rubio.

Avui al migdia, al TN, escoltava la notícia sobre en Ricky Rubio, nou base fitxat pel Regal Barça de bàsquet. Feia referència a la suposada incompatibilitat entre ser jugador blaugrana i alhora seguidor, aficionat i soci del RCD Espanyol. Tothom coneix des de fa temps els sentiments pericos de la nova estrella culé. Això, en el seu moment, no va ser impediment per a què la secretaria blaugrana fes el major esforç econòmic del bàsquet europeu per fer-se amb els seus serveis. I ara, de cop i volta, els mitjans semblen sí trobar-hi algun inconvenient i fan bullir l'olla amb un rumor sobre el fet que l'entitat barcelonista li hagués demanat al jugador rescindir el seu carnet com a soci perico mentre estigués al Barça. Busquen al president espanyolista perquè comenti la jugada, mentre a Can Culé neguen haver fet tal petició al jugador. Declaracions van, declaracions venen. Ja la tenim liada.

No us recorda això a res? A un altre conflicte a l'inversa: sentiments culers i contracte perico? A un altre cas Rubio? A una altra Rubio, en aquest cas? Però on volem anar a parar? No en vam tenir prou amb el bombardeig a la Noemí?

El més divertit de tot plegat -dic divertit per dir alguna cosa-, és com canvien els discursos ara. Quan amb la Noe tot eren "faltes de respecte molt greus", "preses de pèl al club" i "ferides a la sensibilitat dels socis", ara tot són reflexions existencials sobre el fet que els sentiments mai no canvien, es vagi allà on es vagi i sobre la diferència entre el que es sent i per qui es treballa.

És evident que en un cas i en l'altre, el fet d'estar parlant de dues entitats "rivals" de la pròpia ciutat, complica les coses, la racionalitat de l'anàlisi de les coses. Però, no oblidem, que estem parlant, en un cas, d'un jugador de bàsquet, seguidor d'un altre de futbol; i d'una jugadora de futbol FEMENÍ, aficionada d'un de diferent de futbol MASCULÍ. Si els sentiments, en això, poden interferir en el seu exercici de la professió, malament anem...

El que està clar i ha de quedar clar és que si un professional compleix amb el seu deure com a tal i representa al seu club a la pista, al camp, fa punts, és MVP d'una final, marca gols, els cel·lebra, etc., quina necessitat tenim de ficar-nos en els colors del seu cor? Jo no puc ser de negres, i vestir-me de verd per anar a treballar? Doncs aquí, igual. Deixem que els esportistes juguin allà on millor rendiment puguin donar, i deixem-nos de tonteries, home!

No per més anunciat, és menys penós el que està passant a la màxima categoria del futbol femení estatal. La nova Superlliga estava avisant, a crits, i a través dels seus clubs, entrenadors, plantilles i aficionats de tota la vida, que era una equivocació passar d'una tacada de 16 a 24 equips, ignorar la feina feta pels clubs modestos i privilegiar a uns quants aprofitats amb nom professional. El temps i els fets, els està donant la raó.

No han passat ni dos dies des de la disputa de la primera jornada de la nova Superlliga i els ànims ja comencen a fer pudor a cremat. Si abans de començar-la, ja generava dubtes, les sensacions ara són d'estar jugant, per pura inèrcia, una competició ridícula, caòtica i sense motivació a llarg termini.

Si tot plegat passa al primer nivell masculí, no em vull ni imaginar el rebombori informatiu que es crearia. Però com aquest desastre de la Federació està implicant a unes quantes -poques i insignificants, creuen ells- noies que juguen a futbol, aquí no passa res. Doncs sí passa, i és una vergonya. Una llista de deu vergonyes.

1. Un senyor i els seus amics, de cop i volta s'inventen una remodelació de Lliga contra la voluntat de més del 75% de les futbolistes participants -i l'altre 25% no poden opinar per amenaces dels seus clubs-, les quals presenten més de 220 signatures en contra del projecte de reforma.

2. Es destrueix una estructura en clara progressió ascendent, ja consolidada i cada temporada més competitiva, carregant-se la feina d'anys i anys de molts clubs.

3. S'estableix un sistema d'ascensos i descensos congelats fins d'aquí a dues o tres temporades, limitant les aspiracions de molts clubs humils que somiaven amb arribar a la màxima categoria per mèrits esportius i no burocràtics.

4. Es premia amb l'accés directe al primer nivell estatal a aquells clubs que crein un femení, pel simple fet de ser professionals en la seva categoria masculina.

5. Es distribueix la competició en un nou sistema complex i enrevessat, amb 24 equips dividits geogràficament en 3 grups de vuit i dues fases, preliminar i final. Dóna opcions a títols -Lliga i Copa- als millors i abandona en l'avorriment i la marginació als "pitjors", que no es jugaran res des de desembre i hauran d'allargar l'agonia esportiva i econòmica fins al 30 de juny.

6. No es recapacita malgrat la constatació de la poca acceptació de la reforma per parts dels grans clubs professionals, principalment el Madrid, els quals deixen com a únics implicats, conjunts més modestos com ara l'Eibar, el Valladolid, Jaén, Múrcia o Nàstic.

7. No s'escolten les protestes dels clubs, personalitats, institucions i organismes estatals en reunions prèvies. La decisió està presa, sense sentit comú ni lògica.

8. S'ignora la cadena de problemes que ja comença a detectar-se des del primer moment: els nous equips no tenen jugadores de nivell ni experiència; es destrossen equips menors de la zona, que veuen com les seves futbolistes aprofiten l'ocasió i proven sort a Superlliga; desapareixen alguns clubs, sense motivació d'ascens i sense garantia de continuïtat.

9. Dos equips es retiren. Un d'ells, el Múrcia, ho fa dos dies abans de començar la primera jornada. De 24 es passa a 22 equips i el calendari i la normativa de competició s'ha de modificar sobre la marxa, quadrant els coeficients i puntuacions  entre els grups amb 7 equips i el grup de 8, de cara a la segona fase.

10. Es desvia l'atenció amb una promesa de major repercussió mediàtica, implicació publicitària i altres, i ni arriba sponsor que dongui nom a la competició, ni s'estableixen ajust econòmics o acords amb mitjans de comunicació.

Ningú dóna la cara. No s'aclareixen els interrogants. No hi ha comunicats oficials. El que dic: una vergonya. Els clubs, lligats de mans i peus- o no tant- opten per seguir jugant, il·lusionar-se amb les seves opcions a victòria, i no embolicar més la troca. Suposo que si arriba desembre i algun dels grans està despenjat, algú aixecarà la veu.

I potser sigui aquesta la salvació. Que tot funcioni malament, molt, a poder ser. Que es retirin un parell d'equips més, que entre fase i fase es perdi algun dels 'grans' i tinguem una lliga descafeïnada, avorrida, incompetent, i amb golejades. Que sigui un any horrible, per tornar un pas enrere, assumir l'error, i recuperar l'antic format de lliga única.

Però clar, vés tu i diga-li a una jugadora que entrena com una boja, entre hores de feina i estudis, que viatja i sua la samarreta, que surt al camp volent jugar a futbol, només volent jugar a futbol i sentir-se futbolista... diga-li tu que tiri un any de la seva vida esportiva per un caprici d'un Sr. que no en té ni idea, que s'arrisqui a una lesió en una lliga de pas, que aposti pel futbol femení pensant que, amb sort, l'any que ve tornarem a estar bé. Si ets capaç de dir-li, ja m'ho explicaràs.

A la vida hi ha una màxima que ens han frustrat a molts en certes ocasions: qui paga, mana. No s'hi pot fer res, o gairebé res. Per desgràcia, aquesta filosofia i manera de fer les coses fa segles que s'ha apoderat del futbol i hi intervé tant sí com no.

Això del 'qui paga, mana' determina, doncs, que els futbolistes, per joves o desconeguts que siguin, vagin a l'equip que més pagui per ells. O bé perquè el propi jugador vol anar allà on cobri més, o bé perquè el club vol que vagi allà on desembutxaquin més calers per l'esportista. Fins aquí, tot té certa lògica. Qui paga més, mana. D'acord.

Totes aquestes gestions són maniobres de despatx, de gent amb corbata i ben vestits, de Montblancs signant contractes amb més lletra petita que gran. Des de fora s'ho miren els entrenadors, somiant que arribi el dia en què algú els pregunti si hi estan d'acord o no.

Sí, perdoneu-me l'escepticisme, però desconfio dels secretaris tècnics. No hi crec. No els ubico en el meu ordre lògic de les coses. Si qui signa i paga és el president, i qui diu el nom -o ho hauria de fer- és el cos tècnic, què hi pinta aquest intermediari? Què vol dir que els titulars dels diaris s'omplin la boca citant noms i alternatives a propostes d'un entrenador? Qui entrena, qui dirigeix als jugadors, qui sap quins reforços calen? No em val que em respongueu que cal una persona enllaç entre club i entrenador, per conèixer els recursos econòmics disponibles i certes estratègies mediàtiques o comercials de l'entitat. Tothom sap a quina casa viu, amb quins diners i quins plans de futur.

Portem un estiu boig amb les peticions de Guardiola i les alternatives de Txiki, per més mediàtiques, més barates, o més vés a saber. Des de Madrid, Pellegrini hagués volgut retenir uns holandesos que necessitava en plantilla, i el Sr. Valdano se'ls ha tret de sobre en plan rabieta del president. En el segon cas, qui paga, mana i no hi ha res a dir. En el primer, qui paga calla perquè manen els tricampions.

Llavors, miro a Anglaterra buscant l'esperança en aquells managers totals estil Rafa Benítez, Ferguson o Arsène Wenger. Els envejo una mica, pel seu control de la gestió esportiva i de fitxatges del seu club. Però després vec que sempre, sempre, se'ls acaba escapant alguna cosa sense poder-la evitar. Qui paga, siguin petrodòlars o no, segueix manant allà també.

Se m'acut tornar la mirada al nostre futbol femení desitjant que no l'hagin corromput. El busco petit, just, lliure, net, verge encara. I em topo de cara amb figures fosques que tornen a portar el pes d'una decisió, d'abaix a la gespa a dalt a oficines. Però aquí no és fitxant, és despatxant. I aquí no hi ha raons econòmiques i rarament esportives, sinó d'una altra dimensió.

Perquè aquí no hi ha mil·lions, ni televisions, ni contractes publicitaris, ni secretaris amb afany de protagonisme. Aquí la lluita també busca ser el millor però sota mà, i des de l'ombra. Ja saben, allò del 'qui mama, triomfa' que automàticament ens porta al 'qui no mama, pringa'.
 
El meu cinisme em juga una mala passada i transformo la màxima en axioma, resseguint el camí del 'qui paga mana' pels tèrbols i bruts camins del 'qui mama triomfa'. Perquè si allà qui paga, mana; aquí qui mana, mama i qui mama, calla; i qui calla, juga; i qui juga segueix mamant, i callant i deixant que manin els que paguen. Tot penós, tan allà com aquí. Realment vergonyós. Autènticament fastigós. Amb el que podríem gaudir amb aquest esport...

Preferiria no haver de ser tan radical i evitar caure en un reduccionisme excessiu, però la història no m'ho permet. La Copa Catalunya fa masses anys que no té color. Bé, sí que en té, i un de molt clar: blanc-i-blau. De les quatre edicions que s'han disputat amb el format actual, totes quatre se les ha endut l'Espanyol, sense que cap rival l'inquietés massa.

Quatre de quatre, doncs, i si no em fallen els comptes, fan un 100%. I la resta? Estan massa lluny del nivell perico? No la valoren prou i no la preparen bé? No puc respondre. La meva religió periodística no m'ho permet. Cadascú que reflexioni en privat.

Però senyores, senyors, aquesta edició 2009 de la Copa Catalunya té una altra cara. Serà diferent. Tinc aquest pressentiment. Ja vaig dir ara fa uns dies que les plantilles havien canviat bastant, i que tant Barça com Estartit s'havien reforçat suficientment -o més- com per intentar tractar de tu a tu a l'Espanyol. Als Històrics, la xafugor de l'agost va fondre un partit d'anada i tornada amb dos equips equilibrats. Unes van ser superiors una part; les altres, l'altra meitat. La copa va tornar a tenyir-se de blanc i blau.

Hi ha qui sospita d'un sorteig que sempre enquadra a culers i periques de manera que, si s'han de trobar, ho facin a la final i mai abans. Aquest any torna a ser així. Si se'm permet, la semifinal fàcil la té el Barça, que no hauria de tenir problemes, a priori, per superar a un rival de Nacional com Les Preses. Però mai se sap.

A priori, també, serà l'Espanyol qui haurà de suar per vèncer a les altres gironines de L'Estartit. Les primeres tenen al seu favor que porten més dies d'entrenaments; les segones, juguen a casa i no tenen res a perdre. Les primeres tenen la responsabilitat, pressió i, suposo, motivació de voler repetir títol i mantenir l'hegemonia. Les segones volen trencar-la, cridar ben fort que elles també hi són entre tant Barça i Espanyol, i dibuixar la primera de les grans gestes que, segur, volen portar a terme aquesta temporada.

És una llàstima que encara no aparegui un quart gran equip català. A molts els falta poc per graduar-se i guanyar-se aquesta etiqueta, però encara no han aprovat la prova de maduresa. Suposo que haurem de donar-li un marge d'un o dos o quatre anys al Nàstic -per divisió, el millor posicionat- per ser L'Estartit o el Barça de fa uns anys, un equip que comença mica en mica, de forma humil i treballadora, i somia en fer-se gran, enorme, a l'ombra del gegant.

L'Espanyol és el favorit; l'aspirant, el Barça; el tapat, L'Estartit i Les Preses, el premiat. La cinquena Copa Catalunya podria ser l'edició que consolidi l'excel·lent nivell del futbol català, i seria bonic que ho fés, després de veure com les joves jugadores omplen les convocatories inferiors de l'Espanyola. La 4a Copa Catalunya ja va avisar durant 40 minuts, amb un 0 a 0 a Vic entre culers i periques que va fer pensar en la sorpresa. A partir de dijous 28 a les 17.00 hores, a L'Estartit, la pilota es posarà en joc, i ella, només ella, decidirà. Sense pronòstics El futbol és tan capritxós i radical i reduccionista, que amb un gol pot fer que tota aquesta parrafada acabi per ser absurda.

Demà dissabte tindrà lloc el primer gran amistós de la temporada en el futbol femení català: el II Torneig dels Històrics, al Camp del Sant Andreu, que enfrontarà al vigent campió, el RCD Espanyol, contra el FC Barcelona. Hi anirem, a veure què, que hi ha ganes de futbol al mes d'agost.

Sé que molts em diran que no importa el resultat. Que estem en fase de preparació física, que importen els minuts que puguin anar acumulant les jugadores, que es vagin adaptant al grup i al sistema les noves incorporacions, i tot això. Estic d'acord. Però en un derbi, fins i tot un d'amistós, importa, sempre, alguna cosa més.

I potser aquest derbi pugui voler dir moltes coses. Potser exagero. Podria ser. Però tinc la sensació que aquest amistós pot ser el primer dels grans partits que veurem, entre ambdós conjunts, aquesta temporada. Perquè des d'aquell dia que el Barça se li va revelar a l'Espanyol a casa, tinc la sensació que alguna cosa ha canviat. En la mentalitat d'unes i altres, sobretot. I en la sensació, dels no iniciats en futbol femení, que allò de "però en noies el bo és l'Espanyol, no?" cada vegada està menys clar i és menys rotund. L'Espanyol és molt bo. Sí. Però no és l'únic equip potent de Catalunya i això s'ha d'anar demostrant en les properes temporades on, tant de bo, més equips puguin acompanyar l'Espanyol en els llocs capdavanters.

Que les periques continuaran sent fortes i un referent. Segur. Les avalen anys i anys de resultats i de saber fer. Però, compte. Que venen forts des de darrere. El Barça ha tingut paciència, i amb temps, deixant madurar les coses, s'ha plantat entre els 'grans' amb un equip de garanties, i alguna cosa més. Potser li ha arribat el seu moment, a les culers. Potser aquell complex d'inferioritat que la glòria "de l'etern rival" -i més d'una golejada dolorosa- li va anar inculcant sense voler, es converteixi en desig insurgent. En il·lusió per donar un cop fort sobre la taula i fer canviar el discurs dels no entesos en un "el Barça deu ni do, també, no?".

No voldria, però, -que em perdonin els companys de l'Estartit i el Nàstic- caure en una previsió bipolar dels èxits dels equips catalans a la màxima categoria. I no voldria perquè seria un error deixar al marge a l'Estartit. Aquesta temporada no. Les gironines s'han reforçat bé i estan recollint, amb al·legria, els fruits d'un treball fosc, humil, i que, engruna a engruna, els pot donar el salt de qualitat que mereixen. Qui sap si, en mig de la lluita de dos -Espanyol i Barça-, es colen elles. Plantilla tenen per fer coses grans, després dels fitxatges i el retorn de futbolistes de primer nivell. El major marge d'entrada a la Copa obre per elles una interessant opció als títols. Aquest any sí.

L'incògnita serà el Nàstic, del qual se sap ben poca cosa. Entre vestidors, el que es comenta és que s'ha format, principalment, per jugadores del CE Tortosa -que estava a Nacional-, puntejat amb futbolistes de la UE Lleida i del Reus. Per tant, està per veure com serà capaç de defensar-se en un grup tan potent com és el B de la nova Superlliga, al qual hi hem d'afegir el Llevant, el València, el Collerense mallorquí i el Múrcia.

Sigui com sigui, l'espectacle està assegurat. L'invent de lliga que s'ha creat ens depara uns vibrants duels fins al desembre, en format intensiu. A partir d'aquí, caldrà veure com es reagrupen de nou tots els equips. Esperem trobar-nos a la màxima representació catalana en el grup dels favorits. Qualitat, n'hi ha per donar i per vendre. I la primera prova per constatar-ho, confio que serà la de demà als Històrics de Sant Andreu.

En un partit intermitent, però molt obert i vertical, les blanc-i-blaves han golejat a un Prainsa Saragossa a qui ha traicionat el gol massa matiner de Coronel. A partir de llavors, les periques han reaccionat bé i no només han certificat una remuntada amb festival de gols, sinó que s'han acabat agradant davant d'un rival que ha acabat superat per la qualitat de les catalanes i ha caigut per 1 a 5.

No començava bé el partit per l'Espanyol, que encaixava un gol en el primer xut a porteria del partit. Quan encara no s'havien situat cap dels dos conjunts, Mariela Coronel, una de les jugadores més perilloses de la plantilla del Prainsa, llençava una falta escorada a la banda dreta que Cristina no encertava a aturar. Era la primera ocasió, minut 2 de partit, i les locals es creixien tot veient que el somni d'aixecar la Copa semblava fer-se feia realitat de seguida.

Però, tot i el marcador a favor i certa sensació de control de la pilota, mica en mica les aragoneses anaven cedint terreny, donant aire a un Espanyol adormit, però il·lusionat. Crescut per les dues eliminatòries prèvies, on s'havien desfet de, ni més ni menys, Llevant i Rayo, les de Diego Morata pressionaven i buscaven igualar el resultat buscant la velocitat d'Adriana. En una bona combinació amb Sara, les visitants avisaven. Però hauria de ser en un refús d'un servei de cantonada quan les blanc-i-blaves -avui de vermell-, empatarien el partit. Mesi recollia una pilota solta a la frontal i amb un xut ras i col·locat feia l'1 a 1 que calmava els ànims d'ambdós equips.

Era el minut 11. Aleshores, estona de calma i serenor. Es tornava a reprendre la final. L'Espanyol, però, estava més segur de sí mateix que el Prainsa, que veia com novament Coronel perdonava a boca de canó davant Cristina, després d'una excel·lent centrada d'Ana Borges, la millor de les locals al primer temps. Les periques patien per bandes, sobretot per l'esquerre, però les aragoneses semblaven cohibides per l'escenari, i es perdien en un camp massa gran pel seu joc. Així, debilitades per haver perdonat el possible 2 a 1, deixaven masses metres a l'esquena de les centrals. Masses metres per un atac tan ràpid i efectiu com el perico: una passada a l'espai, el recollia Adriana al 29' i, definint amb comoditat, feia l'1 a 2 favorable a les catalanes.

Encara tindria un parell més d'ocasions l'Espanyol per obrir forat al marcador, però no seria fins uns segons abans de la mitja part quan, novament Adriana, s'inventava una acció individual dins l'àrea petita i deixava a les seves amb un 1 a 3 pràcticament definitiu. Al descans, tot semblava decidit: el Prainsa hauria de construir una remuntada fent un joc creatiu i ofensiu al qual no està habituat, mentre que l'Espanyol podia permetre's esperar, controlar el temps del partit i sentenciar a la contra, per velocitat i qualitat.

A la represa, el guió s'ha complert i més aviat del què s'esperava. Al 49', una altra vegada la '10' perica s'encarregaria de marcar, després de fer efectiva una falta a la frontal. El xut col·locat d'Adriana feia impossible l'estirada de Pilar, que veia com li feien el quart sense poder fer-hi res. Gol psicològic que matava el partit, la final, i la Copa.

L'àrbitre hagués pogut finalitzar el partit llavors, ja que poca cosa més oferiria el matx. Un Espanyol còmode, i gens intimidat per un Prainsa vençut, es recreava amb contraatacs que desquiciaven a les aragoneses. Defensivament, el patiment perico d'alguns instants del primer temps desapareixia, i tothom mirava el rellotge per començar a cel·lebrar-ho. Abans, però, faltaria veure el quart d'Adriana i cinquè de l'Espanyol, aprofitant una passada a l'espai de Mesi, una altra de les destacades del matí. Era el 70' i la Copa ja tenia propietari.

Així, l'Espanyol s'ha proclamat campió de la Copa de la Reina de forma merescuda i, potser, massa plàcida. En qualsevol cas, un títol balsàmic per un equip que no ha estat a l'alçada dels campions a la segona volta de la Lliga però que ara, amb aquesta fita històrica, obre un nou escenari de cara al projecte 2009/10. Les de Morata, avui, a La Romareda, davant 8.000 espectadors i en una final, han deixat veure una de les seves millors versions de la temporada. Però no hem d'oblidar, que aquest mateix bloc ha estat capaç d'avorrir en moltes jornades, masses, de Superlliga.

Segurament toqui renovar, i reciclar -com s'ha començat a fer dies abans de l'inici de la Copa- i aprofitar l'aire fresc i l'empenta que aquesta Copa de la Reina ha suposat per a la plantilla i el club. Un nou cicle, potser, ha de començar per fer, d'aquest Espanyol femení de dues cares, un conjunt guanyador com avui ha demostrat ser-ho. Que aquest Espanyol bipolar trobi la seva medicina en aquest trofeig d'avui i s'acabi allò del "és capaç del millor i del pitjor" i ens quedi només el millor. L'afició avui, si més no, ha corroborat que s'ho té ben merescut.