Natalia Arroyo | Parlant de futbol
  Natalia Arroyo - Parlant de futbol
  • Xiulet inicial
  • A un toc
  • Pissarra
  • Jugada assajada
  • Zona mixta

Adornar els referents

16/6/2013

0 Comments

 
Escric en calent i això sempre és perillós. Però em ve de gust escriure-ho. I crec que així, sense deixar-ho refredar, és quan toca dir-ho: el futbol és i ha de ser, en primer lloc, pràctic. Útil. Efectiu. I després, si hi ha marge (no dic un resultat ampli, dic una situació de joc adequada), li fem lloc a l'estètica. Fa temps que estem aplaudint un futbol de ruletes gratuïtes, de trepitjar la pilota i perdre una opció de contraatac, del 'canyo' pel 'canyo'. Un futbol guarnit equivocadament.

Compro que el futbol hagi de ser un espectacle [com més atractiu millor], però no compro qualsevol elogi. Perquè al darrere de cada paraula bonica que regalem a un/a jugador/a, construïm una mirada equivocada en el/la nen/a que busca referents. Els més petits no saben diferenciar quan s'han de fer certs gestos tècnics i si l'únic que escolten són "oh" i "ah" als regats miraculosos, i mai s'aplaudeix una passada necessària, una recuperació de pilota puntual, un moviment per arrossegar o un senzill trobar sempre el lloc adequat, acabarem tenint només projectes de jugadors-filigrana. Passa el mateix amb l'estil de toc, mal entès des de fa anys.

Una meravella d'Alexia Putellas (considerada MVP de la final de Copa), amb un retall màgic entre dues defenses i una definició elegant davant la portera, va provocar que la blaugrana fos 'trending topic' en la final de la Copa de la Reina de diumenge contra el Prainsa Saragossa i que els analistes de Marca TV li dediquessin –ja estaven predisposats a fer-ho des del començament– tot tipus de lloances. Quedi clara la meva admiració cap a la jove jugadora, d'esquerra exquisida, tècnica fantàstica i potència brutal. Va marcar un golàs.

I està bé que les nenes que pugen se la mirin i intentin aprendre d'ella, que tantes coses està guanyant. Però la nostra responsabilitat –la dels entrenadors sobretot, però també de les companyes, dels periodistes i dels adults en general–, és no reduir-ho tot a això. Fins i tot d'Alexia s'haurien d'aplaudir altres accions: les que fa sense pilota, les que fa quan juga només a un o dos tocs, les que fa traient de zona una lateral. I se li haurien de criticar altres. Com que faci servir poc la seva cama no hàbil (la dreta) o que alterni poc l'anar per dins i per fora.

Potser és difícil veure-ho tot, en el futbol. Però estaria bé que no sempre es veiés el mateix, com deia "un dels meus" pel Twitter. Perquè la impressionant final que van fer ahir Virginia Torrecilla, Miriam Diéguez o Marta Unzúe, va quedar eclipsada per quatre detalls brillants de les més capaces tècnicament. Vicky Losada (una de les millors en aquest aspecte) sovint queda en segon terme perquè, en el seu procés de madurar futbolísticament, ha substituït molts dels seus gestos brillants per accions més efectives que l'ajuden a sobreviure al mig del camp.

Elles són necessàries. I molt. Però compte: estem adornant els referents i amagant a l'ombra les que les fan brillar.
0 Comments

Estadístiques d'una temporada de consolidació

14/5/2013

0 Comments

 
La Lliga ja ha acabat, ja té campió (el Barça), ja té 8 classificats per a la Copa de la Reina (Barça, Athletic, Atlètic de Madrid, Llevant, Espanyol, Rayo, Prainsa i Sant Gabriel) i té dos equips descendits (Llanos Olivenza i Lagunak). Ha sigut, potser, la temporada més completa, la de la consolidació d'una Primera Divisió potent, molt tàctica, cada cop més treballada.

Després de 30 partits, el Barça ha acabat el campionat amb el privilegi de ser l'equip més golejador (91 gols) i el menys golejat (13). En l'aspecte ofensiu, el segueix l'Athletic (84) i el Rayo Vallecano (81) i en l'aspecte defensiu, són el Llevant i l'Atlètic de Madrid (21) els més sòlids.

A la zona baixa, el Lagunak ha pagat molt cara la seva vulnerabilitat defensiva (132 gols encaixats) i la seva falta de punteria (13 gols marcats). L'equip més equilibrat en l'aspecte de gols a favor i en contra ha sigut la Reial Societat (-3), seguit del Sant Gabriel (-4).
Aquí van les estadístiques més interessants de tota la temporada:

Total de gols marcats: 803 (3,35 per partit)
Resultats més repetits: 1-0 (x35, 14,58%) | 2-0 (x30, 12,50%) | 2-1 (x25, 10,42%)
Total de victòries locals: 112 (46,66%)
Total de victòries visitants: 88 (36,67%)
Total d'empats: 40 (16,67%)
Partits amb més de 2,5 gols: 145 (60,42%)
Partits que guanya qui comença marcant: 77 (32,08%)
Partits amb remuntada visitant acabada amb victòria: 5 (2,08%)
Partits amb remuntada local acabada amb victòria: 5 (2,08%)
0 Comments

Quina segona volta ens espera!

9/12/2012

0 Comments

 
S'ha acabat la primera volta a la Primera Divisió femenina i tot sembla estar seguint, més o menys, el guió previst. L'Athletic, en la línia del final de temporada que va protagonitzar ja l'any passat, ha dominat la classificació des del començament a base de solidesa en defensa, joc compacte i capacitat única de desencallar el clàssic partit que costa. El que dóna i treu Lligues. El Barça, defensor del títol, va trigar en adaptar les noves incorporacions i ha acabat pagant cars els 6 punts que va deixar-se en les dues primeres jornades de Lliga contra l'Espanyol i el Rayo. Les de Xavi Llorens, al toc i amb sobrietat defensiva, seran aspirants al títol fins al final, malgrat tancar el primer cicle a cinc punts del lideratge. L'irrupció d'aquestes primeres 15 jornades és l'Atlètic de Madrid. No és una sorpresa, perquè sota les ordres de Jesús Núñez ja va començar a enfilar cap amunt en el tram final del 2011/12. L'interrogant és si tindrà prou fons d'armari per mantenir el pols a un Athletic molt més acostumat a gestionar la pressió de viure sempre a la zona alta.

Despenjats en els últims partits, el Rayo Vallecano i el Llevant encara tenen moltes coses a dir però s'han obligat a un miracle perfecte si encara somien amb el títol. El seu rol principal a partir d'ara serà anar resolent el trencaclosques del trio capdavanter, tot i que els tocarà fer més visites que rebre-les.

A part del títol, hi haurà molta emoció per decidir quins vuit equips juguen la Copa de la Reina, especialment els tres més despenjats del liderat. Si la dinàmica de la primera volta es manté, la lluita per jugar-la mantindrà actius 6 equips en els últims tres llocs, especialment el vuitè, que sona a obligació per als veterans i a premi majúscul per als més novells. El Prainsa Saragossa, cada dia més convincent, és el que més creix en una zona mitja en què a l'Espanyol li està costant encadenar un parell de bons resultats i el Cajasol Trigueros s'està desinflant després d'un fort inici. Si els joves Sant Gabriel, Llevant Les Planes, Sevilla o València seran prou amenaça, està per veure.

El descens semblar tenir un clar propietari (el Lagunak) i un difícil supervivent (el Llanos de OIivenza). La nul·la pòlvora de les navarreses i la curta plantilla extremenya complica molt el futur de tots dos equips. Malgrat tot, ningú es pot descuidar perquè la permanència és a pocs punts i ni el Collerenc ni la Reial Societat han tingut una trajectòria prou segura com per relaxar-se encara.

Les primeres 15 jornades han confirmat el que ja se sabia: que el nivell del futbol femení creix i que la Lliga està maca, maca. Aquell tòpic del futbol de "tothom pot guanyar a tothom" és bastant real. A partir del pròxim diumenge i especialment el 2013, hi haurà 45 punts en joc per seguir regalant emoció. Quina segona volta ens espera!
Algunes estadístiques interessants de la primera volta:

Total de gols marcats: 406 (3,38 per partit)
Resultats més repetits: 4-0 (x14, 11,67%) | 1-0 (x13, 10,83%) | 2-1 (x13, 10,83%)
Total de victòries locals: 52 (43,34%)
Total de victòries visitants: 46 (38,33%)
Total d'empats: 22 (18,33%)
Partits amb més de 2,5 gols: 78 (65%)
Partits que guanya qui comença marcant: 69 (57,5%)
Partits amb remuntada visitant acabada amb victòria: 4 (3,33%)
Partits amb remuntada local acabada amb victòria: 3 (2,50%)
0 Comments

Que sigui l'any de l''streaming'

1/9/2012

0 Comments

 
Aquest primer cap de setmana de setembre comença la Primera Divisió femenina, en un context de crisi, fins i tot, més greu que el de l'any anterior. Ni que sigui per l'acumulació d'un, dos i tres anys de sequera pressupostària. La majoria de clubs han seguit retallant pressupost i abaixant sous i, fins l'última setmana de competició, alguns no han pogut confirmar del cert (si és que això existeix) que podran assumir els costos de competir a l'elit. La majoria d'equips han mantingut el gruix principal de les seves plantilles, en un estiu de moviments lògics i assenyats. No ha sigut una pretemporada de talonari, de sortides grupals ni de grans traspassos. A cada casa s'han assegurat que els pilars es mantenen i han fet més maca la teulada, cadascú amb les seves possibilitats. Per omplir-la de gent, el filial aporta la seva dosi necessària d'il·lusió, joventut i molta, moltíssima qualitat, de forma gratuïta.

Aquesta temporada ha de ser la de la consolidació de moltes coses. D'una lliga tàcticament més rica, d'una classificació molt menys polaritzada després del primer trimestre, d'una afició potser menys nombrosa però més experta. Ha de ser la lliga d'internet, de Twitter i de la participació. De l'enginy, de l'streaming, dels debats interactius, de les ganes d'avançar.

Assumint que serà difícil que augmenti la presència televisiva del #futfem per la delicada situació de les cadenes, s'han de buscar noves fórmules per ser visibles: més minuts a minut a través de les xarxes socials, més actualitzacions dels blogs i webs dels clubs, més ús dels mòbils d'última generació per aportar vídeos i fotografies a tothom que no pugui assistir als partits. Mentre esperem que la RFEF imiti la seva homòloga alemanya (DFB) i emeti un partit setmanal per internet, tenim mecanismes per activar-nos nosaltres.

L'Atlètic de Madrid va normalitzar l'emissió íntegra de molts dels seus partits a casa al seu canal de YouTube; les ràdios locals van mantenir l'interès per fer transmissions en directe d'alguns enfrontaments; i algunes plataformes mediàtiques de suport a clubs com el Rayoherald, també van atrevir-se amb amplis resums audiovisuals a peu de camp. Però per què no emissions en directe?

L'streaming no ha de ser una excepció sinó una norma. Una aposta. El primer pas pot ser senzill: una connexió wifi, una webcam, un ordinador portàtil ben situat al camp i qualsevol plataforma gratuïta d'emissió per internet. A partir del moment en què comenci a rodar la pilota, ja ens posarem fins per demanar alguna cosa més que un pla general i so ambient. Però de moment, que per idees no sigui. Qui sap si, oberta aquesta finestra, podem engrescar algú perquè pagui per una tanca publicitària al camp, per estampar el seu logo empresarial a la samarreta d'algun club, o facilitem l'scouting intern, única fórmula per fer evolucionar el joc i fer seguiment per convocar les millors de cara a la Euro 2013 on Espanya ha de ser-hi.
0 Comments

Només els grans clubs fan afició?

28/5/2012

0 Comments

 
Publicat a Esportfemeni.com

"Fins que no hi hagi un Barça-Madrid al futbol femení no hi haurà seguiment". Aquesta afirmació fa anys que corre pels camps de futbol els diumenges al matí, com si la fórmula màgica per fer el salt mediàtic definitiu la tingués la còpia amb sostenidors dels clàssics masculins. "Un Torrejón-Prainsa (per dir dos noms qualsevol) no ven", argumenten els que mantenen que el camí de la consolidació del futbol femení passa per imitar els models professionals de les competicions masculines i plagiar-los, també, les grans rivalitats enlloc d'acceptar-ne les pròpies.

És cert que un Barça ven més que un Llevant les Planes. Obvi, per les inèrcies comercials i socials que arrossega l'un i que no té l'altre. Però al campió de la Primera Divisió femenina amb prou feines el van acompanyar dues-centes persones per celebrar diumenge el títol de lliga davant l'Sporting de Huelva i, a pocs quilòmetres de distància i matinant una miqueta més, el Municipal Les Planes estava ple a vessar per empènyer l'equip de Sant Joan Despí a l'ascens de categoria contra el Tacuense canari. Un centenar llarg d'aficionats amb el "gran" i prop d'un miler amb el "petit".

Necessitem els clubs de renom per fer créixer això? No sóc capaç de respondre la pregunta amb un simple sí o no, però sé segur que, en cap cas, s'ha de forçar les grans entitats a crear seccions femenines si no tenen ganes de potenciar-les. I ho hem fet. Encaparrats en imaginar derbis i clàssics televisivament atractius (basant-nos en referents d'homes), hem intentat que els grans xuclessin equips de nom de barri, només per fer bonic. El Nàstic es va menjar el Tortosa, com s'insinuava que podia passar amb el Girona i l'Estartit, l'Osasuna i el Lagunak o el Saragossa i el Prainsa. Cal, recórrer això? No tots els casos són com la magistral absorció del Leioa EFT per part de l'Athletic Club l'any 2002. Ho hem de començar a assumir.

Per exemple: durant pràcticament tot l'any, un partit a l'atzar del Sant Gabriel ha mobilitzat més gent que tres, sumats, de l'Espanyol. I a Alemanya, el Turbine Potsdam, el Frankfurt o el Duisburg multipliquen per quatre l'afició de "grans" com el Bayern Munic o el Bayer Leverkusen.

Un gran club ajuda per instal·lacions, recursos o plataformes de comunicació. Però sempre i quan les destini al femení. Amagat durant anys per falta de resultats i d'interès, ara apreciarem un canvi amb el Barça femení i el seu salt a la Champions. Qüestió d'escut? No. Perquè l'afició no la fan les samarretes sinó l'esforç, ni la generen les banderes sinó la identificació. Si trobem la manera natural de conjugar totes dues coses, excel·lent, però no cometem l'error d'enfonsar projectes fets amb il·lusió, suor i hores només perquè no tinguin nom glamourós.

Publicat a Esportfemeni.com
0 Comments

La intuïció de Piemontese i els milions del Lió

8/5/2012

0 Comments

 
L'any 1970 un empresari de la fundació Berliet, una important empresa del sector automobilístic de França, va crear el Lió FC, un club exclusivament de futbol femení. "M'havia adonat que les noies jugaven a futbol, però se n'amagaven", va dir Paul Piemontese, actual president de l'Olympique de Lió femení. "Jo només volia donar-los un espai on jugar sense avergonyir-se".

Aquesta era la missió. Tan humil, tan senzilla, tan clara. I tan difícil. Piemontese, com tots els emprenedors, va viure una època de desplaçaments en cotxes particulars, reciclatge de roba de temporades antigues i malabars per quadrar els horaris d'entrenament amb unes jugadores purament aficionades. La lluita per no desistir, l'immens esforç va acabar tenint la seva recompensa. El seu familiar Lió va ser el motor per engegar el projecte més ambiciós del futbol femení, un projecte que el 2004 va rebre el suport d'un club professional masculí, l'OL, que el va integrar sota el seu paraigües institucional i va acabar donant-li l'impuls definitiu perquè les dones franceses trobessin el lloc ideal per jugar sense complexos. I per guanyar sense fre.

Vuit anys més tard i amb un pressupost que ronda els 3'5 milions d'euros (una autèntica bogeria en el món femení!), l'Olympique de Lió és a les portes de la seva tercera final de Champions femenina consecutiva i depèn de si mateix per tornar a guanyar la Division 1, una Lliga que domina des de fa sis temporades. "Les filles de l'OL" són l'enveja del futbol femení internacional.

La nostra lliga, la Primera Divisió femenina, busca les seves noves filles. Busca campió. El podia haver tingut la setmana passada, però un Athletic valent i afortunat va allargar l'emoció de la competició i va privar el Barça d'endur-se un títol que no ha alçat en els seus prop de 30 anys d'història. Discret, prudent, el club blaugrana, com el Lió i com tants altres, va absorbir un equip no oficial que utilitzava des dels anys 80 el seu escut amb permís de l'entitat, el Club Femení Barcelona, en un intent de catapultar la secció l'any 2001.

Deu anys més tard i amb una recent i solitària Copa de la Reina a les vitrines, el Barça és a les portes del seu primer gran èxit. Del seu petit moment de glòria. La Champions és a l'horitzó. Les jugadores se la miren amb il·lusió, però se la miren amb prudència. Queden 270 minuts per finalitzar la campanya. Els primers 90, es juguen en un derbi perillós, difícil, enverinat. El Barça voldria ser com el Lió. Voldria fer el salt a Europa. I dominar-la. I guanyar-la. El seu camí té un passat similar al del Lió; fa pujada com el de l'OL; però té les butxaques més buides, molt més buides. I això l'obliga a pujar els esglaons més lentament. I amb molt més patiment.

Publicat a EsportFemení.com
0 Comments

El futbol femení encén la televisió

10/4/2012

1 Comment

 
Estem d'enhorabona: és l'any més televisiu del futbol femení a Espanya. D'una manera o de l'altra, gairebé cada setmana s'emet un partit per la petita pantalla. A les cadenes autonòmiques més fidels s'hi han sumat en els últims mesos noves emissores que assumeixen amb il·lusió el repte de retransmetre la Primera Divisió femenina. Hem vist partits per Canal d'Extremadura, Canal Sur, Televisió de Galícia, Xarxa de Televisions Locals o Telemadrid, que s'han afegit amb força a les apostes més veteranes d'Esport3, ETB o Teledeporte. I els canals dels clubs (per TDT, YouTube o web) són també una important font d'imatges de cada jornada, en especial en els casos del Barça, l'Atlètic de Madrid i l'Espanyol.

L'última cadena en sumar-se al carro del futfem ha sigut Marca TV que, com ja venia anunciant des de fa mesos, s'ha compromès a televisar el duel més destacat de les últimes set jornades de competició. Debutarà aquest divendres (19h), ni més ni menys que amb la reedició de la final de lliga de l'any passat, un Rayo-Espanyol amb molts ingredients per ser una excel·lent porta d'entrada a la nova era mediàtica del futbol femení.

Insaciablement exigents, però, ara que comencem a assegurar-nos que des del sofà de casa molta gent que no ens mirava ens començarà a mirar fins i tot sense haver-s'ho proposat, hem canviat la reivindicació i reclamem que els narradors i analistes cuidin la seva feina i aportin valor a les transmissions. Que les facin, ja no necessàriament brillants ni profundes, però sí com a mínim rigoroses i correctes.

No es poden permetre errades greus en el dibuix tàctic dels equips (va passar amb Verónica Boquete, la nostra jugadora més emblemàtica ara mateix, que apareixia com a lateral en el dibuix de l'alineació d'un partit de la selecció). Ni confusions constants amb els noms i els cognoms de les jugadores (els exemples són infinits). Ni tòpics odiosos, ni concessions paternalistes, ni contextualitzacions eternes per situar l'espectador. Els partits de futbol femení han de ser partits de futbol. No de futbol femení. No crec que demanar un tracte natural, professional i respectuós sigui demanar massa.

Quan tinguem això, consolidarem la presència televisiva que enguany estem celebrant. I quan poguem donar-la per bona, llavors ja analitzarem les audiències (però no ens hi obsessionem!) i ens compararem amb l'exquisit tracte d'emissores com la ZDF o ARD a Alemanya, Direct8 a França o TV4 Sport a Suècia, per citar només alguns exemples. Tinc curiositat, però, per saber quin públic ens mira i si, com passa a Alemanya, l'audiència del futfem està perillosament fora del grup objectiu (14-49 anys) que interessa als publicistes.

Publicat a EsportFemení.com
1 Comment

Messi i la dictadura dels quan

21/3/2012

0 Comments

 
Leo Messi és gran. No pels 234 gols que ha marcat amb poc més de 24 anys. No. És gran perquè és l'únic futbolista, i repeteixo, l'únic futbolista, que realment decideix quan es juga al que ell vol.

Sovint diem que és Xavi qui porta el rellotge, la brúixola, el ritme de joc del Barça. I és cert. Ell és la pausa, l'acceleració, la direcció, l'ordre. Ell és tot això. I de vegades una miqueta més i tot. Però, tot i fregar la perfecció, no sempre pot decidir quan sí i quan no.

Però Messi sí. En la seva dictadura futbolística, en aquesta obsessió per sortir-se sempre amb la seva, Messi gestiona el temps de joc amb una facilitat espectacular. Un sol jugador, condicionant el ritme de joc de 22 futbolistes. També condiciona els qui, els on. Però, sobretot, mana i dirigeix els quan a conveniència.

Aquesta és la seva grandesa. Aquesta habilitat per dir "ara corro", "ara camino", "ara faig una diagonal", "ara m'espero aquí", "ara trenco a l'espai", "ara vinc al peu". Sempre ara. Mai després. I gairebé sempre aconseguint triar bé, escollir la millor opció. Encara s'encalla amb algun camí bloquejat per la defensa rival, encara s'excedeix amb alguna conducció que hagués pogut deixar lloc a una passada, però són decisions poc trascendents en la dinàmica general del joc. O, si més no, són decisions "incorrectes" que corregeix poc després, amb decisions justes, precises, incontestables.

Per dir-ho d'alguna manera, es permet el luxe d'equivocar-se abans o després d'haver decidit un partit.

Ho va explicar Guardiola en l'última resposta, en anglès, en la roda de premsa després del Barça 5-3 Granada. "Quan anem guanyant, de vegades s'agafa el seu temps. Llavors el Granada es posa 2-2. Ok. Cap problema. Perquè ell apareix. Els seus companys i jo mateix sabem que hi és per resoldre els petits problemes que puguem tenir. Per això és gran, per aquesta mentalitat".

Per aquest quan. Sobretot, quan el quan és una emergència. I surt bé.

[ Acostumo a dir que a mi Messi em desespera quan camina, quan "desconnecta". I ho dic perquè li recrimino que tenint com té aquest do per decidir QUAN, no sempre digui ARA ]
0 Comments

Una carta sueca, 19 edicions i una aturada estratègica on no hi ha Espanya

6/3/2012

0 Comments

 
Les nadeshiko exercint de campiones del món
L'afició fidel que fa país mentre fa vacances
Amistosos amb intensitat de duel oficial
L'expectació mediàtica de les grans cites
Fotos de @ProtagonistasDJ
Ara no se'ns acudiria transmetre una genial idea per carta. En tot cas, ho faríem per e-mail. Però els inicis de la Copa Algarve, aquest torneig que ha reunit durant una setmana a algunes de les millors seleccions del món a Portugal, van certificats, amb segell i ens porten gairebé 20 anys enrere.

A finals de juny del 1993, a Itàlia, va disputar-se la fase final de la 5a edició de l'Eurocopa femenina que, a principis de juliol, guanyaria Noruega 1-0 davant la selecció amfitriona a l'estadi Dino Manuzzi de Cesena davant poc més de 7.000 persones. Mentre això passava, l'Associació Sueca de Futbol (SvFF) i la Federació Portuguesa (FPF) començaven a donar forma a un torneig mundial que havia de tenir lloc a la zona sur de Portugal, a l'Algarve.

La idea s'havia plantejat a través d'una carta de la SvFF, que volia tornar a situar la seva selecció en primera línia mundial, després de quedar-se fora de les semifinals de l'Europeu '93. La proposta va rebre el suport de les federacions de Noruega i Dinamarca, i la troika nòrdica, després d'examinar el terreny, les instal·lacions i resoldre els aspectes organitzatius, va animar-se a presentar, ja al març del 1994, la primera edició de la Copa Algarve, que, a més dels tres països organitzadors, va convidar també els Estats Units, Finlàndia i Portugal.

Ara ja portem 19 edicions. El torneig ha passat de comptar amb només sis equips a reunir-ne dotze i de primeríssim nivell. I, any rere any, ha anat guanyant pes estratègic enmig de grans competicions com el Mundial, els Jocs Olímpics o l'Europeu. El pas per l'Algarve suposa una prova magnífica per a les grans seleccions, una excel·lent forma de testejar, sense gaire pressió, les tàctiques per batre els rivals del futur. Dilluns, sense anar més lluny, els Estats Units i el Japó van reviure la final d'Alemanya i van anticipar la final olímpica de Londres que molts ja somien. I Alemanya, immersa en una profunda renovació, tira d'orgull, joventut i coratge per demostrar al món que és injust que, per una derrota a la pròrroga als quarts de final contra el combinat japonès, es quedin fora dels JJOO. Van golejar sense pietat Suècia, bronze al seu Mundial, i amenacen amb revenjar l'eliminació contra el Japó aquest dimecres en la final de l'Algarve Cup.

La Copa Algarve no omple estadis i amb prou feines atrapa l'atenció dels pocs turistes nòrdics que, a aquestes alçades d'any, busquen sol al sur de Portugal. Desapercebuda, silenciosa i familiar, com aquella senzilla carta del 1993, però, aquesta competició és tot un referent del futbol femení mundial. Com ho vol ser també la Copa de Xipre, que enguany suma la seva cinquena edició i que està organitzada per les federacions de futbol d'Escòcia, Anglaterra i Holanda, que busquen el seu paper protagonista a l'ombra de l'esdeveniment, més veterà, de l'Algarve.

En cap d'aquestes dues competicions, marcades amb vermell en les planificacions de les principals potències i on també conviden a seleccions humils, hi ha jugat Espanya. La nostra lliga ni tan sols contempla la possibilitat d'aturar-se una jornada per respectar aquesta data reservada per la  FIFA i treballar per rebre la invitació que, per exemple, sí han rebut seleccions com Polònia, Xile, Illes Feroe, Romania, Gal·les, Irlanda del Nord o, aquest any, Hongria. És un torneig amistós, sí. Però li'n diuen "Mundialet de futbol femení". Em temo que ser invisibles a l'Algarve i a Xipre explica per què, encara avui, Espanya és tan invisible, també, als autèntics Mundials.

Article publicat a esportfemeni.com
0 Comments

La meva petita bombolla

7/2/2012

1 Comment

 
Ha sigut una setmana moguda per al futbol femení. Setmana de cafès, d'amistosos, de rodes de premsa, de comunicats, de tweets. Ha sigut, al mateix temps, una de les setmanes més intenses i una de les més decepcionants per als amants d'aquest esport. Com si es tractés d'un partit, d'una pròrroga, d'una final, les emocions han ballat per alçar-nos i baixar-nos en qüestió d'unes poques hores de diferència.

Un Estats Units-Canadà, de matinada, em fa recuperar l'esperit de l'estiu. El Twitter bull, com a Alemanya. La bombolla es fa gran, m'il·lusiono. L'endemà, el comunicat de la WPS perfora aquesta bombolla i ens condemna a "tots" en un estat d'estranya frustració, de fracàs inevitable, cíclic, etern. Un autèntic pal. Un altre cop.

El pas de la Homare Sawa per Barcelona, rodejada d'alertes de neu, tímida entrada al Miniestadi, partit intermitent i tòpics a zona mixta, s'ha quedat a mig camí entre la discreció i el 'boom' mediàtic. Uns n'esperàvem alguna cosa més; uns altres, n'han parlat molt més del que acostumen. M'entristeixo? Ho celebro?

Que tinguem a la Millor Jugadora FIFA 2011 davant nostre i li preguntem per Guardiola i Mourinho és indignant i em demostra que vivim en una bombolla. Que l'estrella del futbol femení actual amb prou feines conegui què ha passat a la WPS, em demostra que vivim en una bombolla. Que diumenge torni a haver-hi Lliga i el silenci que acompanyi la jornada sigui el mateix de sempre, em demostra que vivim en una bombolla petita, petita.

"Natalia, això del futfem només t'interessa a tu i a quatre més com tu". Aquesta frase em tortura des de fa dies i només algun cafè accelerat amb algun d'aquests quatre que són com jo em distreu. Perquè, potser sí, que visc en una bombolla. Possiblement sí, i sigui molt petita. Segur que sí. Però no sabeu què bé s'hi viu, aquí dins.

Publicat a esportfemeni.com
1 Comment
<<Previous

    Opinió

    'A un toc' serà, a mode de columna d'opinió, una revisió ràpida de l'actualitat del futbol, del què m'ha suggerit la jornada. Serà com una  idea, una decisió que prenem quan ens fan una passada i ja sabem, ja hem mirat, ja hem triat amb quin company seguir jugant.

    Arxiu

    June 2013
    May 2013
    December 2012
    September 2012
    May 2012
    April 2012
    March 2012
    February 2012
    January 2012
    December 2011
    November 2011
    October 2011
    September 2011
    August 2011
    April 2011
    February 2011
    January 2011
    December 2010
    November 2010
    October 2010
    September 2010
    August 2010
    July 2010
    June 2010
    May 2010
    April 2010
    February 2010
    January 2010
    December 2009
    November 2009
    October 2009
    September 2009
    August 2009
    July 2009
    June 2009
    May 2009
    April 2009
    March 2009

    RSS Feed

Powered by Create your own unique website with customizable templates.