L'any 1970 un empresari de la fundació Berliet, una important empresa del sector automobilístic de França, va crear el Lió FC, un club exclusivament de futbol femení. "M'havia adonat que les noies jugaven a futbol, però se n'amagaven", va dir Paul Piemontese, actual president de l'Olympique de Lió femení. "Jo només volia donar-los un espai on jugar sense avergonyir-se".
Aquesta era la missió. Tan humil, tan senzilla, tan clara. I tan difícil. Piemontese, com tots els emprenedors, va viure una època de desplaçaments en cotxes particulars, reciclatge de roba de temporades antigues i malabars per quadrar els horaris d'entrenament amb unes jugadores purament aficionades. La lluita per no desistir, l'immens esforç va acabar tenint la seva recompensa. El seu familiar Lió va ser el motor per engegar el projecte més ambiciós del futbol femení, un projecte que el 2004 va rebre el suport d'un club professional masculí, l'OL, que el va integrar sota el seu paraigües institucional i va acabar donant-li l'impuls definitiu perquè les dones franceses trobessin el lloc ideal per jugar sense complexos. I per guanyar sense fre.
Vuit anys més tard i amb un pressupost que ronda els 3'5 milions d'euros (una autèntica bogeria en el món femení!), l'Olympique de Lió és a les portes de la seva tercera final de Champions femenina consecutiva i depèn de si mateix per tornar a guanyar la Division 1, una Lliga que domina des de fa sis temporades. "Les filles de l'OL" són l'enveja del futbol femení internacional.
La nostra lliga, la Primera Divisió femenina, busca les seves noves filles. Busca campió. El podia haver tingut la setmana passada, però un Athletic valent i afortunat va allargar l'emoció de la competició i va privar el Barça d'endur-se un títol que no ha alçat en els seus prop de 30 anys d'història. Discret, prudent, el club blaugrana, com el Lió i com tants altres, va absorbir un equip no oficial que utilitzava des dels anys 80 el seu escut amb permís de l'entitat, el Club Femení Barcelona, en un intent de catapultar la secció l'any 2001.
Deu anys més tard i amb una recent i solitària Copa de la Reina a les vitrines, el Barça és a les portes del seu primer gran èxit. Del seu petit moment de glòria. La Champions és a l'horitzó. Les jugadores se la miren amb il·lusió, però se la miren amb prudència. Queden 270 minuts per finalitzar la campanya. Els primers 90, es juguen en un derbi perillós, difícil, enverinat. El Barça voldria ser com el Lió. Voldria fer el salt a Europa. I dominar-la. I guanyar-la. El seu camí té un passat similar al del Lió; fa pujada com el de l'OL; però té les butxaques més buides, molt més buides. I això l'obliga a pujar els esglaons més lentament. I amb molt més patiment.
Publicat a EsportFemení.com
Aquesta era la missió. Tan humil, tan senzilla, tan clara. I tan difícil. Piemontese, com tots els emprenedors, va viure una època de desplaçaments en cotxes particulars, reciclatge de roba de temporades antigues i malabars per quadrar els horaris d'entrenament amb unes jugadores purament aficionades. La lluita per no desistir, l'immens esforç va acabar tenint la seva recompensa. El seu familiar Lió va ser el motor per engegar el projecte més ambiciós del futbol femení, un projecte que el 2004 va rebre el suport d'un club professional masculí, l'OL, que el va integrar sota el seu paraigües institucional i va acabar donant-li l'impuls definitiu perquè les dones franceses trobessin el lloc ideal per jugar sense complexos. I per guanyar sense fre.
Vuit anys més tard i amb un pressupost que ronda els 3'5 milions d'euros (una autèntica bogeria en el món femení!), l'Olympique de Lió és a les portes de la seva tercera final de Champions femenina consecutiva i depèn de si mateix per tornar a guanyar la Division 1, una Lliga que domina des de fa sis temporades. "Les filles de l'OL" són l'enveja del futbol femení internacional.
La nostra lliga, la Primera Divisió femenina, busca les seves noves filles. Busca campió. El podia haver tingut la setmana passada, però un Athletic valent i afortunat va allargar l'emoció de la competició i va privar el Barça d'endur-se un títol que no ha alçat en els seus prop de 30 anys d'història. Discret, prudent, el club blaugrana, com el Lió i com tants altres, va absorbir un equip no oficial que utilitzava des dels anys 80 el seu escut amb permís de l'entitat, el Club Femení Barcelona, en un intent de catapultar la secció l'any 2001.
Deu anys més tard i amb una recent i solitària Copa de la Reina a les vitrines, el Barça és a les portes del seu primer gran èxit. Del seu petit moment de glòria. La Champions és a l'horitzó. Les jugadores se la miren amb il·lusió, però se la miren amb prudència. Queden 270 minuts per finalitzar la campanya. Els primers 90, es juguen en un derbi perillós, difícil, enverinat. El Barça voldria ser com el Lió. Voldria fer el salt a Europa. I dominar-la. I guanyar-la. El seu camí té un passat similar al del Lió; fa pujada com el de l'OL; però té les butxaques més buides, molt més buides. I això l'obliga a pujar els esglaons més lentament. I amb molt més patiment.
Publicat a EsportFemení.com
RSS Feed
