Leo Messi és gran. No pels 234 gols que ha marcat amb poc més de 24 anys. No. És gran perquè és l'únic futbolista, i repeteixo, l'únic futbolista, que realment decideix quan es juga al que ell vol.
Sovint diem que és Xavi qui porta el rellotge, la brúixola, el ritme de joc del Barça. I és cert. Ell és la pausa, l'acceleració, la direcció, l'ordre. Ell és tot això. I de vegades una miqueta més i tot. Però, tot i fregar la perfecció, no sempre pot decidir quan sí i quan no.
Però Messi sí. En la seva dictadura futbolística, en aquesta obsessió per sortir-se sempre amb la seva, Messi gestiona el temps de joc amb una facilitat espectacular. Un sol jugador, condicionant el ritme de joc de 22 futbolistes. També condiciona els qui, els on. Però, sobretot, mana i dirigeix els quan a conveniència.
Aquesta és la seva grandesa. Aquesta habilitat per dir "ara corro", "ara camino", "ara faig una diagonal", "ara m'espero aquí", "ara trenco a l'espai", "ara vinc al peu". Sempre ara. Mai després. I gairebé sempre aconseguint triar bé, escollir la millor opció. Encara s'encalla amb algun camí bloquejat per la defensa rival, encara s'excedeix amb alguna conducció que hagués pogut deixar lloc a una passada, però són decisions poc trascendents en la dinàmica general del joc. O, si més no, són decisions "incorrectes" que corregeix poc després, amb decisions justes, precises, incontestables.
Per dir-ho d'alguna manera, es permet el luxe d'equivocar-se abans o després d'haver decidit un partit.
Ho va explicar Guardiola en l'última resposta, en anglès, en la roda de premsa després del Barça 5-3 Granada. "Quan anem guanyant, de vegades s'agafa el seu temps. Llavors el Granada es posa 2-2. Ok. Cap problema. Perquè ell apareix. Els seus companys i jo mateix sabem que hi és per resoldre els petits problemes que puguem tenir. Per això és gran, per aquesta mentalitat".
Per aquest quan. Sobretot, quan el quan és una emergència. I surt bé.
[ Acostumo a dir que a mi Messi em desespera quan camina, quan "desconnecta". I ho dic perquè li recrimino que tenint com té aquest do per decidir QUAN, no sempre digui ARA ]
Sovint diem que és Xavi qui porta el rellotge, la brúixola, el ritme de joc del Barça. I és cert. Ell és la pausa, l'acceleració, la direcció, l'ordre. Ell és tot això. I de vegades una miqueta més i tot. Però, tot i fregar la perfecció, no sempre pot decidir quan sí i quan no.
Però Messi sí. En la seva dictadura futbolística, en aquesta obsessió per sortir-se sempre amb la seva, Messi gestiona el temps de joc amb una facilitat espectacular. Un sol jugador, condicionant el ritme de joc de 22 futbolistes. També condiciona els qui, els on. Però, sobretot, mana i dirigeix els quan a conveniència.
Aquesta és la seva grandesa. Aquesta habilitat per dir "ara corro", "ara camino", "ara faig una diagonal", "ara m'espero aquí", "ara trenco a l'espai", "ara vinc al peu". Sempre ara. Mai després. I gairebé sempre aconseguint triar bé, escollir la millor opció. Encara s'encalla amb algun camí bloquejat per la defensa rival, encara s'excedeix amb alguna conducció que hagués pogut deixar lloc a una passada, però són decisions poc trascendents en la dinàmica general del joc. O, si més no, són decisions "incorrectes" que corregeix poc després, amb decisions justes, precises, incontestables.
Per dir-ho d'alguna manera, es permet el luxe d'equivocar-se abans o després d'haver decidit un partit.
Ho va explicar Guardiola en l'última resposta, en anglès, en la roda de premsa després del Barça 5-3 Granada. "Quan anem guanyant, de vegades s'agafa el seu temps. Llavors el Granada es posa 2-2. Ok. Cap problema. Perquè ell apareix. Els seus companys i jo mateix sabem que hi és per resoldre els petits problemes que puguem tenir. Per això és gran, per aquesta mentalitat".
Per aquest quan. Sobretot, quan el quan és una emergència. I surt bé.
[ Acostumo a dir que a mi Messi em desespera quan camina, quan "desconnecta". I ho dic perquè li recrimino que tenint com té aquest do per decidir QUAN, no sempre digui ARA ]
RSS Feed
