Publicat a Esportfemeni.com
"Fins que no hi hagi un Barça-Madrid al futbol femení no hi haurà seguiment". Aquesta afirmació fa anys que corre pels camps de futbol els diumenges al matí, com si la fórmula màgica per fer el salt mediàtic definitiu la tingués la còpia amb sostenidors dels clàssics masculins. "Un Torrejón-Prainsa (per dir dos noms qualsevol) no ven", argumenten els que mantenen que el camí de la consolidació del futbol femení passa per imitar els models professionals de les competicions masculines i plagiar-los, també, les grans rivalitats enlloc d'acceptar-ne les pròpies.
És cert que un Barça ven més que un Llevant les Planes. Obvi, per les inèrcies comercials i socials que arrossega l'un i que no té l'altre. Però al campió de la Primera Divisió femenina amb prou feines el van acompanyar dues-centes persones per celebrar diumenge el títol de lliga davant l'Sporting de Huelva i, a pocs quilòmetres de distància i matinant una miqueta més, el Municipal Les Planes estava ple a vessar per empènyer l'equip de Sant Joan Despí a l'ascens de categoria contra el Tacuense canari. Un centenar llarg d'aficionats amb el "gran" i prop d'un miler amb el "petit".
Necessitem els clubs de renom per fer créixer això? No sóc capaç de respondre la pregunta amb un simple sí o no, però sé segur que, en cap cas, s'ha de forçar les grans entitats a crear seccions femenines si no tenen ganes de potenciar-les. I ho hem fet. Encaparrats en imaginar derbis i clàssics televisivament atractius (basant-nos en referents d'homes), hem intentat que els grans xuclessin equips de nom de barri, només per fer bonic. El Nàstic es va menjar el Tortosa, com s'insinuava que podia passar amb el Girona i l'Estartit, l'Osasuna i el Lagunak o el Saragossa i el Prainsa. Cal, recórrer això? No tots els casos són com la magistral absorció del Leioa EFT per part de l'Athletic Club l'any 2002. Ho hem de començar a assumir.
Per exemple: durant pràcticament tot l'any, un partit a l'atzar del Sant Gabriel ha mobilitzat més gent que tres, sumats, de l'Espanyol. I a Alemanya, el Turbine Potsdam, el Frankfurt o el Duisburg multipliquen per quatre l'afició de "grans" com el Bayern Munic o el Bayer Leverkusen.
Un gran club ajuda per instal·lacions, recursos o plataformes de comunicació. Però sempre i quan les destini al femení. Amagat durant anys per falta de resultats i d'interès, ara apreciarem un canvi amb el Barça femení i el seu salt a la Champions. Qüestió d'escut? No. Perquè l'afició no la fan les samarretes sinó l'esforç, ni la generen les banderes sinó la identificació. Si trobem la manera natural de conjugar totes dues coses, excel·lent, però no cometem l'error d'enfonsar projectes fets amb il·lusió, suor i hores només perquè no tinguin nom glamourós.
Publicat a Esportfemeni.com
"Fins que no hi hagi un Barça-Madrid al futbol femení no hi haurà seguiment". Aquesta afirmació fa anys que corre pels camps de futbol els diumenges al matí, com si la fórmula màgica per fer el salt mediàtic definitiu la tingués la còpia amb sostenidors dels clàssics masculins. "Un Torrejón-Prainsa (per dir dos noms qualsevol) no ven", argumenten els que mantenen que el camí de la consolidació del futbol femení passa per imitar els models professionals de les competicions masculines i plagiar-los, també, les grans rivalitats enlloc d'acceptar-ne les pròpies.
És cert que un Barça ven més que un Llevant les Planes. Obvi, per les inèrcies comercials i socials que arrossega l'un i que no té l'altre. Però al campió de la Primera Divisió femenina amb prou feines el van acompanyar dues-centes persones per celebrar diumenge el títol de lliga davant l'Sporting de Huelva i, a pocs quilòmetres de distància i matinant una miqueta més, el Municipal Les Planes estava ple a vessar per empènyer l'equip de Sant Joan Despí a l'ascens de categoria contra el Tacuense canari. Un centenar llarg d'aficionats amb el "gran" i prop d'un miler amb el "petit".
Necessitem els clubs de renom per fer créixer això? No sóc capaç de respondre la pregunta amb un simple sí o no, però sé segur que, en cap cas, s'ha de forçar les grans entitats a crear seccions femenines si no tenen ganes de potenciar-les. I ho hem fet. Encaparrats en imaginar derbis i clàssics televisivament atractius (basant-nos en referents d'homes), hem intentat que els grans xuclessin equips de nom de barri, només per fer bonic. El Nàstic es va menjar el Tortosa, com s'insinuava que podia passar amb el Girona i l'Estartit, l'Osasuna i el Lagunak o el Saragossa i el Prainsa. Cal, recórrer això? No tots els casos són com la magistral absorció del Leioa EFT per part de l'Athletic Club l'any 2002. Ho hem de començar a assumir.
Per exemple: durant pràcticament tot l'any, un partit a l'atzar del Sant Gabriel ha mobilitzat més gent que tres, sumats, de l'Espanyol. I a Alemanya, el Turbine Potsdam, el Frankfurt o el Duisburg multipliquen per quatre l'afició de "grans" com el Bayern Munic o el Bayer Leverkusen.
Un gran club ajuda per instal·lacions, recursos o plataformes de comunicació. Però sempre i quan les destini al femení. Amagat durant anys per falta de resultats i d'interès, ara apreciarem un canvi amb el Barça femení i el seu salt a la Champions. Qüestió d'escut? No. Perquè l'afició no la fan les samarretes sinó l'esforç, ni la generen les banderes sinó la identificació. Si trobem la manera natural de conjugar totes dues coses, excel·lent, però no cometem l'error d'enfonsar projectes fets amb il·lusió, suor i hores només perquè no tinguin nom glamourós.
Publicat a Esportfemeni.com
RSS Feed
