Les nadeshiko exercint de campiones del món | L'afició fidel que fa país mentre fa vacances | Amistosos amb intensitat de duel oficial | L'expectació mediàtica de les grans cites |
Fotos de @ProtagonistasDJ
Ara no se'ns acudiria transmetre una genial idea per carta. En tot cas, ho faríem per e-mail. Però els inicis de la Copa Algarve, aquest torneig que ha reunit durant una setmana a algunes de les millors seleccions del món a Portugal, van certificats, amb segell i ens porten gairebé 20 anys enrere.
A finals de juny del 1993, a Itàlia, va disputar-se la fase final de la 5a edició de l'Eurocopa femenina que, a principis de juliol, guanyaria Noruega 1-0 davant la selecció amfitriona a l'estadi Dino Manuzzi de Cesena davant poc més de 7.000 persones. Mentre això passava, l'Associació Sueca de Futbol (SvFF) i la Federació Portuguesa (FPF) començaven a donar forma a un torneig mundial que havia de tenir lloc a la zona sur de Portugal, a l'Algarve.
La idea s'havia plantejat a través d'una carta de la SvFF, que volia tornar a situar la seva selecció en primera línia mundial, després de quedar-se fora de les semifinals de l'Europeu '93. La proposta va rebre el suport de les federacions de Noruega i Dinamarca, i la troika nòrdica, després d'examinar el terreny, les instal·lacions i resoldre els aspectes organitzatius, va animar-se a presentar, ja al març del 1994, la primera edició de la Copa Algarve, que, a més dels tres països organitzadors, va convidar també els Estats Units, Finlàndia i Portugal.
Ara ja portem 19 edicions. El torneig ha passat de comptar amb només sis equips a reunir-ne dotze i de primeríssim nivell. I, any rere any, ha anat guanyant pes estratègic enmig de grans competicions com el Mundial, els Jocs Olímpics o l'Europeu. El pas per l'Algarve suposa una prova magnífica per a les grans seleccions, una excel·lent forma de testejar, sense gaire pressió, les tàctiques per batre els rivals del futur. Dilluns, sense anar més lluny, els Estats Units i el Japó van reviure la final d'Alemanya i van anticipar la final olímpica de Londres que molts ja somien. I Alemanya, immersa en una profunda renovació, tira d'orgull, joventut i coratge per demostrar al món que és injust que, per una derrota a la pròrroga als quarts de final contra el combinat japonès, es quedin fora dels JJOO. Van golejar sense pietat Suècia, bronze al seu Mundial, i amenacen amb revenjar l'eliminació contra el Japó aquest dimecres en la final de l'Algarve Cup.
La Copa Algarve no omple estadis i amb prou feines atrapa l'atenció dels pocs turistes nòrdics que, a aquestes alçades d'any, busquen sol al sur de Portugal. Desapercebuda, silenciosa i familiar, com aquella senzilla carta del 1993, però, aquesta competició és tot un referent del futbol femení mundial. Com ho vol ser també la Copa de Xipre, que enguany suma la seva cinquena edició i que està organitzada per les federacions de futbol d'Escòcia, Anglaterra i Holanda, que busquen el seu paper protagonista a l'ombra de l'esdeveniment, més veterà, de l'Algarve.
En cap d'aquestes dues competicions, marcades amb vermell en les planificacions de les principals potències i on també conviden a seleccions humils, hi ha jugat Espanya. La nostra lliga ni tan sols contempla la possibilitat d'aturar-se una jornada per respectar aquesta data reservada per la FIFA i treballar per rebre la invitació que, per exemple, sí han rebut seleccions com Polònia, Xile, Illes Feroe, Romania, Gal·les, Irlanda del Nord o, aquest any, Hongria. És un torneig amistós, sí. Però li'n diuen "Mundialet de futbol femení". Em temo que ser invisibles a l'Algarve i a Xipre explica per què, encara avui, Espanya és tan invisible, també, als autèntics Mundials.
Article publicat a esportfemeni.com
A finals de juny del 1993, a Itàlia, va disputar-se la fase final de la 5a edició de l'Eurocopa femenina que, a principis de juliol, guanyaria Noruega 1-0 davant la selecció amfitriona a l'estadi Dino Manuzzi de Cesena davant poc més de 7.000 persones. Mentre això passava, l'Associació Sueca de Futbol (SvFF) i la Federació Portuguesa (FPF) començaven a donar forma a un torneig mundial que havia de tenir lloc a la zona sur de Portugal, a l'Algarve.
La idea s'havia plantejat a través d'una carta de la SvFF, que volia tornar a situar la seva selecció en primera línia mundial, després de quedar-se fora de les semifinals de l'Europeu '93. La proposta va rebre el suport de les federacions de Noruega i Dinamarca, i la troika nòrdica, després d'examinar el terreny, les instal·lacions i resoldre els aspectes organitzatius, va animar-se a presentar, ja al març del 1994, la primera edició de la Copa Algarve, que, a més dels tres països organitzadors, va convidar també els Estats Units, Finlàndia i Portugal.
Ara ja portem 19 edicions. El torneig ha passat de comptar amb només sis equips a reunir-ne dotze i de primeríssim nivell. I, any rere any, ha anat guanyant pes estratègic enmig de grans competicions com el Mundial, els Jocs Olímpics o l'Europeu. El pas per l'Algarve suposa una prova magnífica per a les grans seleccions, una excel·lent forma de testejar, sense gaire pressió, les tàctiques per batre els rivals del futur. Dilluns, sense anar més lluny, els Estats Units i el Japó van reviure la final d'Alemanya i van anticipar la final olímpica de Londres que molts ja somien. I Alemanya, immersa en una profunda renovació, tira d'orgull, joventut i coratge per demostrar al món que és injust que, per una derrota a la pròrroga als quarts de final contra el combinat japonès, es quedin fora dels JJOO. Van golejar sense pietat Suècia, bronze al seu Mundial, i amenacen amb revenjar l'eliminació contra el Japó aquest dimecres en la final de l'Algarve Cup.
La Copa Algarve no omple estadis i amb prou feines atrapa l'atenció dels pocs turistes nòrdics que, a aquestes alçades d'any, busquen sol al sur de Portugal. Desapercebuda, silenciosa i familiar, com aquella senzilla carta del 1993, però, aquesta competició és tot un referent del futbol femení mundial. Com ho vol ser també la Copa de Xipre, que enguany suma la seva cinquena edició i que està organitzada per les federacions de futbol d'Escòcia, Anglaterra i Holanda, que busquen el seu paper protagonista a l'ombra de l'esdeveniment, més veterà, de l'Algarve.
En cap d'aquestes dues competicions, marcades amb vermell en les planificacions de les principals potències i on també conviden a seleccions humils, hi ha jugat Espanya. La nostra lliga ni tan sols contempla la possibilitat d'aturar-se una jornada per respectar aquesta data reservada per la FIFA i treballar per rebre la invitació que, per exemple, sí han rebut seleccions com Polònia, Xile, Illes Feroe, Romania, Gal·les, Irlanda del Nord o, aquest any, Hongria. És un torneig amistós, sí. Però li'n diuen "Mundialet de futbol femení". Em temo que ser invisibles a l'Algarve i a Xipre explica per què, encara avui, Espanya és tan invisible, també, als autèntics Mundials.
Article publicat a esportfemeni.com
RSS Feed
