Quan penso en el futbol femení, sovint penso només en els seus problemes. Els econòmics, els estructurals i els mediàtics sobretot. I perdo el temps queixant-me de la incompetència de la RFEF en l’organització i ideació d’un projecte de futur, amb una lliga menys caòtica i més decent, i que no canviï cada dues temporades per poder trobar, d’una vegada per totes, una estabilitat que ajudi a fer possible un futbol femení cada dia més talentós, competit i reconegut.

Dic que perdo el temps perquè el meu missatge sé que no arriba i que a Madrid ningú vol escoltar la veu de les implicades. Massa soroll per a unes oïdes acostumades només a adulacions entre despatxos. I sé, també, que és tant silenciosa la meva protesta com el crit dels equips i jugadores per trobar un forat als mitjans de comunicació que parlin de les seves derrotes i de les seves victòries. Sobretot de les victòries, i no de si una futbolista agredeix a una altra de forma poc femenina als Estats Units o si un entrenador crida massa al seu equip, que són les úniques notícies que interessen alguns.

Però em passa també que quan penso en els problemes del futbol femení, durant un segon, giro la meva ira cap a la nostra pròpia culpa com a (ex)jugadores i com a entrenadores. Fem prou, per millorar el nostre futbol femení? Estem suficientment implicades, més enllà de si el nostre esforç quasi professional té recompenses amateurs? Sovint penso que no. Que la gran majoria de nosaltres no ens mullem prou per fer un salt endavant. Que protestem quan es boicoteja el format de Superlliga, però no tenim ànim de plantar-nos de veritat. Que denunciem el desinterès del seleccionador Nacho Quereda, però després tothom calla per seguir anant convocada. I que reclamem dels clubs molt (i més) a nivell econòmic, però no acceptem renunciar a certs luxes de la “vida d’estudiant” perquè “no som professionals”.

Costa arribar a l’autocrítica i costa encara més acceptar-la. Però hem de ser nosaltres mateixes les que decidim on volem arribar a ser. Si volem ser professionals, hem de preguntar-nos, amb total sinceritat, fins on estem disposades a arribar. Més entrenaments? Més concentracions? Menys temps lliure? I, resolta aquesta qüestió, assumir propers passos: 1) que més jugadores es titulin com a entrenadores i prenguin el poder dels equips de futbol base; 2) que la gestió tècnica i esportiva dels clubs passi per la veu de l’experiència d’exjugadores; 3) que les estructures dels clubs es facin serioses i integrin àrees tant importants com les de preparació física, premsa o patrocini.

Perquè quan penso en el futbol femení, voldria no pensar tant sovint en els seus problemes. Que l’espectacle sobre el terreny de joc és prou bo –cada dia millor– com per poder dedicar-li més temps a elogiar les millores tècniques de les jugadores, la complexitat d’unes identitats tàctiques que els equips comencen a adquirir, o els elogis dels aficionats que “topen” per primer cop amb un partit de noies en directe. Encara estem lluny d’assemblar-nos a la Bundesliga o la WPS americana, on tots els estadis s’omplen amb més de 2.000 persones com aquí només passa a Lezama o en els dies claus a Sant Adrià. Encara no podem oferir un marc competitiu prou atractiu per a retenir les dues millors jugadores espanyoles, Laura del Río i Vero Boquete, i evitar que hagin d’emigrar als Estats Units per “viure d’això”. Però, enguany i tot i el fracàs d’un format de lliga complex i absurd, la Superlliga està més igualada que mai. I això és el millor argument per deixar de banda els problemes del futbol femení i somriure amb un il·lusionant present.

Publicat a EsportFemeni.com

Fa una setmana em vaig omplir la boca amb una resposta que creia realment sincera. "Hem d'aspirar a oferir una lliga prou potent a Espanya com perquè les nostres millors jugadores no hagin de fer les maletes per triomfar".

Ho vaig dir perquè em suggerien que perquè no hi havia més casos com els de la Laura del Río o la Vero Boquete, que si això seria positiu per al nivell del futbol espanyol, una mena com de reivindicació. Ho he reflexionat... i mantinc la meva convicció: la solució, a la llarga, no ha de ser marxar. La millor aposta d'una crack, la més bona de les nostres futbolistes, ha de ser quedar-se.

És cert que, d'una banda, seria molt bo que a la Laura i la Vero les acompanyessin cada temporada un parell més de jugadores i que triomfessin a la WPS, la Bundesliga, Suècia, o on fos. Per nivell, poden fer-ho, de sobres. Però una altra part de mi em diu que no, que hem d'aconseguir retenir-les. Oferir un producte prou bo, prou competitiu, prou atractiu a nivell futbolístic, social i econòmic, com per convèncer-les que la millor opció és jugar a la Superlliga espanyola.

I que, en tot cas, altres bones futbolistes es mirin la lliga nostra i l'envegin i, perquè no, es puguin fins i tot plantejar donar el salt i deixar les seves competicions per jugar la d'aquí.

És la meva aposta. Sé que no parla de present, que anem massa endarrerits com per poder-ho aconseguir ara. Però no vull que parli d'un futur excessivament llunyà, vull que ens hi posem des de ja. Perquè és viable, si es fan les coses bé.

Senyors de la Federació: tenim idees. Deixi'ns-les plantejar.

Ja fa setmanes (mesos?) que reviso els resultats de Superlliga i entro en un camí sense sortida d'hipòtesis absurdes sobre com seria la lliga si enlloc de dues fases i tres grups, existís un grup únic de 18 i tots juguessin contra tots des del setembre, sense pretemporades de cinc mesos.

La primera i la segona jornada de la fase que interessa, no ha fet més que confirmar-me la sensació que hem perdut una bonica ocasió de viure una lliga competida i justa.

Sé que perdo el temps pensant això. Que la lliga és la que és i el que toca és centrar-nos en viure-la amb la màxima qualitat possible. Perquè aquesta lliga de dues fases, també serà bonica i també serà emocionant fins el final. Ho serà. Segur. El Rayo no trepitja tant com l'any passat i l'Espanyol, favorit sempre, és ara quan comença a competir al seu nivell. El Barça serà el que vulgui ser, i els actors secundaris seran, un diumenge sí i un altre també, protagonistes sorpresa. La Reial està sòlida, forta, sobrada de confiança. Sap que pot lluitar-li els punts a qualsevol. Com creu l'Atlètic de Madrid, i l'Athletic de Lezama. Això fa rica la lliga. Milionària.

Aquest format té l'emoció afegida que, disputat el títol a doble partit en una final, deixa dos equips implicats pel títol fins al final. D'acord. Però les que hem "nascut" amb la Superlliga antiga no podem evitar imaginar-nos què exigent, quina regularitat, reclamaria una competició de grup únic amb el nivell que els equips del grup A (i els millors del B i el C) estan començant a exhibir.

(Noies, aguanteu. Que l'any que ve, m'heu de fer quedar bé!)

Sovint, la mirada a l'altra banda de l'atlàntic en clau de futbol femení té ulls d'admiració. D'enveja, fins i tot. I de recel. Un "com de fantàstica és la lliga d'allà!", seria el resum. I com tracten a les jugadores, i com es segueixen els partits als estadis i a les televisions, i com funciona el merchandising, i com s'entrena i què professional, tot. Hi ha a qui això, li molesta.

És cert que, en moltes coses, és una lliga fantàstica i alhora fa ràbia. No pretenc que ho deixi de ser. La meva mirada és i seguirà sent d'admiració, i certa enveja.

Però hauríem de canviar la mirada de recel, per afegir-li un punt d'atreviment, de futur, de projecte, de col·laboració. La WPS es juga d'abril a setembre. És un calendari perfectament compaginable amb el de la Superlliga, que es juga de setembre a abril. (S'entèn que estic arrodonint, sense comptar amb algunes setmanes de marge amunt i avall, per pretemporades, i per quadrar jornades al 100%). Per això considero ridícul que "només" la Del Río i la Boquete s'hagin decidit a provar sort al màxim nivell.

L'essència és la mateixa. La WPS ha de seguir sent una lliga de referència. Un projecte ambiciós que, amb els seus errors, mostra una manera de fer, un camí recorregut vint vegades més ràpid que el nostre. Mirem-lo, doncs, amb mirada crítica, i amb ganes d'aprendre i de prendre'l com a model.

Fora el recel, doncs. Que els Estats Units no competeixen amb nosaltres. Quan ells acaben, nosaltres comencem. I a l'inrevés. I això és una excel·lent notícia per als ulls admiradors, i els ulls envejosos.

He intentat oblidar-me del tema, i no parlar-ne. Però, em perdonareu, no me n'he pogut estar. M'acabo d'assabentar de com viatja el Barça femení a Mallorca, després que dissabte no poguessin volar per jugar contra el Collerense i s'ajornés el seu partit a dimecres. I m'ha vingut al cap tot el drama de l'expedició del Barça (masculí) dissabte a Pamplona, i les crítiques a la RFEF per dir primer i desdir-se després.

Explico primer la situació del femení del Barça: Les noies de Xavi Llorens van esperar dissabte a l'aeroport, pendents d'agafar un avió cap a Mallorca. El caos aeri, les va obligar a tornar a casa, sense poder volar ni jugar el partit de diumenge contra el Collerense. La RFEF, de mutu acord amb els dos clubs, va decidir ajornar el partit a dimecres. El bloqueig als aeroports, el pont i d'altres, però, ha dificultat les gestions de la reserva d'uns nous vols. Finalment, l'equip volarà avui dimarts a la tarda, jugarà demà dimecres, i tornarà a primeríssima hora dijous a Barcelona.

Estarem d'acord –suposo–, que és un viatge estrany, però no dramàtic. És avió, i deixa prou marge d'hores per jugar amb certa garantia d'estar bé físicament. Però tornar d'hora al matí dos dies després, afecta a les vides NO professionals –no ho oblidem– de les jugadores, que treballen o estudien. Econòmicament, desconec els costos d'aquest viatge d'emergència, però sí sé que la Federació, que habitualment es fa càrrec de part de la despesa quan toca desplaçar-se a les illes, no paga res perquè "no és culpa seva" que el Barça no volés dissabte com tenia previst.

D'acord, no és culpa seva. Però ho és de les noies del Barça? Si els ferris estan ocupats, com hi vas, a Mallorca? No pots pas agafar un bus. Si els hagués tocat fer-ho, ho haguessin fet perquè no seria la primera, ni l'última vegada que una plantilla de Superlliga es puja a un autocar per fer molts kilòmetres.

No entenc, doncs, les pressions de la Federació –quan haurien de ser facilitats i comprensió–, per exigir a aquest nivell que es jugui dimecres sí o sí. No ho entenc quan s'amenaça amb la retirada de no sé quants punts, de males maneres. Si no som professionals per una cosa, no ho som per una altra. Dic jo. No ha de ser tan fàcil trobar, en dies de pont i amb l'embolic de vols dels últims dies, 22 bitllets d'anada i tornada a Mallorca.

I acabo preguntant-me en "veu alta" si la indignació per la mala imatge de la Federació i aquestes noves exigències de canvi i modernització després del caos de l'última jornada a la Lliga, donarà una empenta sense voler al futbol femení, que ja fa anys, però "en veu baixa", que es queixa d'una RFEF que no funciona com hauria de funcionar l'organisme que representa.

És el que volia dir. I ja està dit.

Des d'ahir dissabte he encetat una nova etapa professional. Una nova, i una primera gran etapa professional, de fet. A l'ARA. Com em van dir ahir, tinc la sort d'estar implicada de ple en el projecte del què tothom en parla avui. Estic il·lusionada. Molt. Infinitament. Tinc una oportunitat molt bona davant meu i la vull aprofitar. Lluitaré per fer-ho tant bé com pugui, i confio que me'n sortiré.

Aprofito aquest post per anticipar-me a la queixa –perquè sé que, sobre aquest tema, no serà una felicitació–. Ho faig per protegir-me, sí, i ho faig també per aclarir certes coses que, potser, puguin confondre quan es pensa en els mitjans i en la repercussió que té el futbol femení.

A l'ARA intentarem cobrir tantes notícies com poguem de futbol femení. Una prèvia de la jornada. I les cròniques, tant puntuals com sigui possible. I qualsevol altra notícia d'interès que surti, i que enxampem a temps. Però, hem de ser realistes: no tenim prous recursos (humans, temporals) com per exigir-nos més del què és viable.

Els que seguiu aquest blog sabeu que ho intentaré. Que, sempre que em sigui possible, trobaré l'espai del futbol femení. Perquè m'agrada. I perquè sempre els ho he exigit a la resta, i m'ho haig d'exigir a mi mateixa. 

Aquest cap de setmana ha sigut l'estrena, amb un Barça-Madrid imminent, un debut personal amb crònica in extremis de l'Espanyol. I unes intenses eleccions electorals tancades. I, tot i així, penso que ho hem fet bé. Hem cobert l'expedient. Sé que no es tracta d'això, però, enteneu-me: més no es pot fer. I ja és un èxit. Cel·lebrem-lo.

Sempre és un bon moment per reprendre el camí de la reivindicació justificada, de l'inconformisme, d'aixecar la veu i fer-se sentir. El futbol femení enceta aquesta setmana uns dies que haurien de determinar el futur a seguir: d'una banda, per l'esperit que el documental "Cuestión de pelotas" emès dissabte al programa Documentos TV de RTVE, ha recuperat entre les futbolistes i implicats directes; de l'altra, per la important cita que tindrà lloc a Madrid dimecres, amb la cel·lebració de la 1a Trobada de Futbol Femení amb la presència d'alts càrrecs gubernamentals i institucionals.

No. No és una queixa com qualsevol altra. És la defensa d'un dret essencial de la dona i futbolista. I, ara, més que mai, empeses totes per la confiança que aquestes dues fites ens donen, hem de caminar plegades, sense mirar enrere, sense fre, amb pas ferm. Que el no rotund dels qui "manen", sigui el nostre sí contundent.

Estic convençuda que s'aconseguirà fer reaccionar a aquells que han d'obrir els ulls d'una vegada per totes. Els testimonis del Real Jaén posen la pell de gallina a qui tingui sentiments. Entrenadors, presidents, coordinadors de clubs parlen alt i clar i defensen una proposta que faci anar endavant el futbol femení. Que el faci evolucionar, i no involucionar. I la RFEF… no queda precisament ben parada. Encara li deu coure el documental -i si, en un afany d'unir-se a la modernitat, coneguéssin les xarxes socials, s'escandalitzarien encara més pel rebombori que s'ha aixecat per les seves declaracions-.

El problema, senyors, no és si es va dir 50.000 o 100.000 fitxes en un reportatge en una revista. El problema és no admetre quan les coses es fan malament i no voler escoltar un col·lectiu, el de les jugadores, que volen donar el pas definitiu.

No, no volem limitar-nos a haver de ser metges, advocades o arquitectes per tenir un sou i cotitzar. No, la Primera Divisió Nacional no pot ser una competició jugada des de la diversió i el hobby. No, la llicència "P" no implica sous milionaris i sí una seguretat laboral. Que estem al segle XXI i la nota optimista per una futbolista no és casar-se i "caviar el joc per una bateria de cuina".

M'encanta que el futbol femení també vagi d'scouting. I que el revestim tàcticament. És senyal inequívoca de la nostra evolució. Però no vull que es converteixi en partits entre dos que no volen perdre. Els resultats, en euros, no valen tant com la responsabilitat d'agradar i crear afició. I un derbi televisat és la millor ocasió, i sovint la única, de demostrar que el futbol femení és guanyador. I això no és sinònim de no ser perdedor.
 
El derbi va ser un partit fluix, des del punt de vista de l'espectador que volia un partit amb gols, sense complexos, obert, distret. No va ser un partit vistós. El Barça va densificar certes zones de perill periques per ofegar l'Espanyol i aquest va naufragar entre pilotades sense sentit i canvis posicionals constants. El resultat: un partit intermitent i poc atractiu. No és dolent reconèixer-ho.

És evident, però, que el futbol és molt més que espectacle i hi ha altres punts de vista des d'on es poden i s'han d'analitzar els partits.

El derbi va ser excel·lent en clau d'organització defensiva. Sobretot el Barça podrà presumir de rigor posicional durant 90 minuts, de solidaritat i solidesa. de saber què fer sense pilota. No és una tasca gens fàcil. Garanteixo que no ho és i d'aquí l'enhorabona a les blaugranes.

El derbi va ser una mostra magistral de com adaptar-se en funció del rival. L'Espanyol va considerar que no li calia, i l'excés de confiança el va matar. Convençut que dominaria, va jugar com sempre. Un Barça més humil, en canvi, va entendre que el seu potencial passava per frenar el del seu adversari: eternes cobertures per a qui defengués a Boquete, tapar la sortida de Gimbert des de darrere, obligar a Vilanova i Meseguer a rebre mirant la seva pròpia porteria, controlar les passades a l'esquena de les centrals fent jugar molt avançada a la portera...

La capacitat camaleònica de les de Llorens va ser, mirat des d'un prisma estratègic, una lliçó de futbol. Jugar a no deixar jugar pot ser un estil de joc. Jugar un partit a la pissarra, dies abans, imaginar-lo, preveure'l, i forçar que es jugui com tu vols, és fer futbol de laboratori. És la única forma de victòria d'un entrenador. I la més satisfactòria.

Però superada l'admiració de tota aquesta feinada i de reconèixer-hi el mèrit d'haver-la dut a terme amb l'èxit dels 3 punts, mantinc la convicció que es pot experimentar amb la proveta i la llibreta en clau ofensiva. Ha de ser el proper pas. Contrarrestar un rival a l'atac. Anar-lo a buscar i no esperar-lo. canviar l'estudi de com ens poden fer mal, per com fer-los-hi. Perquè avui estic convençuda que guanyar és i ha de ser molt més que no perdre.

Cada cop són més les nenes que juguen a futbol al pati de l'escola. Són més les futbolistes professionals. Són més les dones periodistes que parlen de futbol. Són més les figures femenines a les directives dels clubs. Són més les espectadores als camps de futbol. Cada cop som més.

Aquest és el cartell de benvinguda d'una trobada que tindrà lloc a Madrid el proper 20 d'octubre i que encapçala Maria José López, presidenta de l'Associació de Club de Futbol Femení 11, i una lluitadora i defensora dels drets de la dona futbolista al segle XXI.

Molts encara no creuen que, quan "amenaçem" amb reclamar més drets i més mitjans pel futbol femení, anem de debò. Es pensen que estem fent broma. Que no ens atrevirem a aixecar la veu i exigir el què ens mereixem. Que s'ho pensin, encara. Veuràs la sorpresa, quan vulguin reaccionar.

Aleshores ja tindran a les més de 20.000 dones futbolistes a Espanya convençudes que es pot donar un pas endavant. I dos, i els què calgui.

Que sí. Que venim trepitjant fort i segur. Que és una realitat que el futbol femení creix en nombre i qualitat. Que les Federacions no poden seguir tancant els ulls a la disciplina que més fitxes crea dels últims anys, encara que vulguin seguir amb l'hegemonia masculina. Que el crític tossut que es nega a canviar el discurs de fa 20 anys, aquell de "les dones no saben jugar a futbol", no pot evitar un gest d'admiració mentre abaixa la mirada reconeixent el talent en un retall, en un xut, en un golàs d'una noia jugadora.

Que sí, coi. Que el futbol femení està de moda. Si fins i tot en Blatter manté la postura del 1995: "Entonces dije que el futuro del fútbol es femenino y hoy lo sigo creyendo". Doncs prepareu-vos, que venim!