Ani Escribano i Lluís Canut al final del programa Efectivament d'Esport3.
Ahir al vespre, Ani Escribano va ser una de les tertulianes del programa Efectivament al canal Esport3. La presència de la capitana del Barça femení en prime time a la televisió pública catalana és una gran notícia per al #futfem, que de mica en mica troba nous espais on promocionar-se, encara que la informació que hi dediquen no arribi ni als quatre minuts.
La visita de l'Ani al plató de TV3 em suggereix dues coses: d'una banda, torna a posar de manifest que el coneixement del dia a dia del futbol femení encara és molt pobre. A la central blaugrana li van fer preguntes bàsiques sobre la lliga, tòpiques sobre els salaris i superficials sobre els rivals. L'altra conclusió és que el fet que sigui el Barça i no l'Espanyol qui actualment obtingui millors resultats a Catalunya ha obert una nova finestra d'interès d'uns mitjans de comunicació que amb prou feines sabien que "les dones també juguen", titular de les imatges projectades a l'Efectivament ahir.
Sobre la primera qüestió no ens queda cap més remei que tenir paciència i insistir amb notícies i informació setmanal dels partits i resultats de Superlliga. El gest d'ahir, és un pas per canviar una realitat dura, però clara: l'audiència no sap gairebé res, de futbol femení. Tot arribarà. És sobre la segona qüestió sobre el que vull incidir. Anit vaig obrir un mini debat amb un seguidor a Twitter que, molt sàviament, es feia la següent reflexió: "interessa parlar de futbol femení o interessa només parlar del Barça?".
Em temo que la resposta s'encamina més cap al segon concepte. Ara fa alguns anys, Espanya va viure un boom important quan l'Athletic va guanyar la primera Superlliga a San Mamés davant més de 35.000 persones. La realitat és que l'Athletic, com ara el Barça, és un altaveu molt més potent del que abans ho eren els altres campions o aspirants a campions com el Llevant, el Sabadell, l'Oroquieta Villaverde, l'Añorga o el Puebla.
Entenc que l'afició periquita s'indigni veient la repercussió que té ara cada victòria blaugrana i ho compari amb cert silenci, i fins i tot buit, de la seva era triomfadora. El seu consol és que un dels comentaris / preguntes que se li facin a l'Ani sigui "abans l'Espanyol us guanyava, eh?!".
Tant de bo pogués ser tot molt més natural, molt més neutral. Però la realitat és que no ho és i el Barça ven més que l'Espanyol. També en noies.
La nostra responsabilitat -com a futbolistes, com a periodistes, com a seguidors del futbol femení- ha de ser no preguntar-nos per què ve tot el vent de cop, ara, i aprofitar, sigui blaugrana o blanc-i-blau, que bufa al nostre favor per transformar-lo en aire net de pur futbol femení. És l'única manera.
La visita de l'Ani al plató de TV3 em suggereix dues coses: d'una banda, torna a posar de manifest que el coneixement del dia a dia del futbol femení encara és molt pobre. A la central blaugrana li van fer preguntes bàsiques sobre la lliga, tòpiques sobre els salaris i superficials sobre els rivals. L'altra conclusió és que el fet que sigui el Barça i no l'Espanyol qui actualment obtingui millors resultats a Catalunya ha obert una nova finestra d'interès d'uns mitjans de comunicació que amb prou feines sabien que "les dones també juguen", titular de les imatges projectades a l'Efectivament ahir.
Sobre la primera qüestió no ens queda cap més remei que tenir paciència i insistir amb notícies i informació setmanal dels partits i resultats de Superlliga. El gest d'ahir, és un pas per canviar una realitat dura, però clara: l'audiència no sap gairebé res, de futbol femení. Tot arribarà. És sobre la segona qüestió sobre el que vull incidir. Anit vaig obrir un mini debat amb un seguidor a Twitter que, molt sàviament, es feia la següent reflexió: "interessa parlar de futbol femení o interessa només parlar del Barça?".
Em temo que la resposta s'encamina més cap al segon concepte. Ara fa alguns anys, Espanya va viure un boom important quan l'Athletic va guanyar la primera Superlliga a San Mamés davant més de 35.000 persones. La realitat és que l'Athletic, com ara el Barça, és un altaveu molt més potent del que abans ho eren els altres campions o aspirants a campions com el Llevant, el Sabadell, l'Oroquieta Villaverde, l'Añorga o el Puebla.
Entenc que l'afició periquita s'indigni veient la repercussió que té ara cada victòria blaugrana i ho compari amb cert silenci, i fins i tot buit, de la seva era triomfadora. El seu consol és que un dels comentaris / preguntes que se li facin a l'Ani sigui "abans l'Espanyol us guanyava, eh?!".
Tant de bo pogués ser tot molt més natural, molt més neutral. Però la realitat és que no ho és i el Barça ven més que l'Espanyol. També en noies.
La nostra responsabilitat -com a futbolistes, com a periodistes, com a seguidors del futbol femení- ha de ser no preguntar-nos per què ve tot el vent de cop, ara, i aprofitar, sigui blaugrana o blanc-i-blau, que bufa al nostre favor per transformar-lo en aire net de pur futbol femení. És l'única manera.
RSS Feed
