Per una vegada, no m'importa el què, sinó el quan. I em refereixo als mitjans generalistes (no parlo, compte, de totes les televisions, no ens confonguem), habitualment d'esquenes a la realitat del futbol femení i que en les darreres setmanes s'han dignat a dir alguna cosa. Maleït dia que han despertat, però, penso jo.
No en parlen mai, ni quan un equip juga competició internacional, com va passar fa un mes amb el Rayo Vallecano; ni quan la selecció espanyola goleja en partit classificatori del Mundial, com el dia del 0 a 13 contra Malta; ni quan una jugadora espanyola fitxa pel millor equip europeu, com va ser el cas de Laura del Río anant al Frankfurt.
Per què ara se'ns obren els ulls, de sobte? Doncs perquè alguna veu morbosa sent a parlar d'una tangana a un partit de noies a Brasil i li sembla interessant a nivell informatiu. Com va passar amb l'enrenou Noemí Rubio, una bomba mediàtica. Resulta, després, que algú veu a una jugadora fotent puntades de peu, estirant de la cua, agredint i entrant violentament a les rivals en un matx, i li sembla apassionant. I ara, ens trobem que acusem de maltractador de dones a un entrenador que crida histèric a la banda. Recordo, també, una jugada on es ridiculitzava a una portera, amb un exemple de gol directe des de servei de banda.
Vull deixar clar que no entro a valorar els fets. Són, segurament, sancionables i criticables i absurds i susceptibles denúncia i reflexió, tots ells. Però no em sembla ètic comentar això si no tens intenció d'equilibrar informativament, amb alguna dada d'interès futbolístic. El criteri de contrastar informacions, de compensar... Alguna referència a la nova Superlliga? Algun mitjà s'ha preocupat de seguir la realitat del nostre futbol femení actualment? De dir algun resultat, retransmetre algun partit?
Cap ni un. I, en canvi, no perden temps en destacar notícies d'aquest estil quan es donen. És indignant. Per sobre de tot, aquest esport sempre ha defensat una dignitat i un respecte, i hem entès que calia anar pas a pas, mica en mica, per anar assolint objectius i reptes cada vegada majors. No hem plorat si ningú ha dit res de qui ha guanyat la Lliga. No hem plorat, tampoc, si ningú ha parlat de les protestes prèvies a la modificació de Superlliga. Si no volen, no volen. I ho hem assumit. Però, senyors, senyores, com a mínim jo no ho he assumit per veure com s'acaba parlant de coses que fan més mal que bé. Per parlar d'això, no diguis res. Calla. O sigues just.
No en parlen mai, ni quan un equip juga competició internacional, com va passar fa un mes amb el Rayo Vallecano; ni quan la selecció espanyola goleja en partit classificatori del Mundial, com el dia del 0 a 13 contra Malta; ni quan una jugadora espanyola fitxa pel millor equip europeu, com va ser el cas de Laura del Río anant al Frankfurt.
Per què ara se'ns obren els ulls, de sobte? Doncs perquè alguna veu morbosa sent a parlar d'una tangana a un partit de noies a Brasil i li sembla interessant a nivell informatiu. Com va passar amb l'enrenou Noemí Rubio, una bomba mediàtica. Resulta, després, que algú veu a una jugadora fotent puntades de peu, estirant de la cua, agredint i entrant violentament a les rivals en un matx, i li sembla apassionant. I ara, ens trobem que acusem de maltractador de dones a un entrenador que crida histèric a la banda. Recordo, també, una jugada on es ridiculitzava a una portera, amb un exemple de gol directe des de servei de banda.
Vull deixar clar que no entro a valorar els fets. Són, segurament, sancionables i criticables i absurds i susceptibles denúncia i reflexió, tots ells. Però no em sembla ètic comentar això si no tens intenció d'equilibrar informativament, amb alguna dada d'interès futbolístic. El criteri de contrastar informacions, de compensar... Alguna referència a la nova Superlliga? Algun mitjà s'ha preocupat de seguir la realitat del nostre futbol femení actualment? De dir algun resultat, retransmetre algun partit?
Cap ni un. I, en canvi, no perden temps en destacar notícies d'aquest estil quan es donen. És indignant. Per sobre de tot, aquest esport sempre ha defensat una dignitat i un respecte, i hem entès que calia anar pas a pas, mica en mica, per anar assolint objectius i reptes cada vegada majors. No hem plorat si ningú ha dit res de qui ha guanyat la Lliga. No hem plorat, tampoc, si ningú ha parlat de les protestes prèvies a la modificació de Superlliga. Si no volen, no volen. I ho hem assumit. Però, senyors, senyores, com a mínim jo no ho he assumit per veure com s'acaba parlant de coses que fan més mal que bé. Per parlar d'això, no diguis res. Calla. O sigues just.
RSS Feed
