Es dóna el cas que en alguns camps de Primera Catalana, els responsables de controlar l'entrada d'aficionats a les portes dels camps es prenen massa seriosament la seva feina, emulant els seus ídols del Camp Nou o el Bernabéu. Veuen entrar a dos joves, un noi i una noia, amb una maleta metàlica plena d'enganxines de Ràdio Igualada, diuen que venen a retransmetre el partit i, de tots dos, només un porta acreditació. L'altra, una servidora, noia, no. Sospitós. Molt sospitós. Es planteja el dilema: deixar-los entrar o tractar-los com dos espectadors més i obligar a que paguin l'entrada.
No sé què deu dir el codi intern del senyor responsable de l'entrada. Imagino que, a Primera Catalana, deu ser molt estricte. Màxima seguretat. El cas és que, inicialment, em feien pagar cinc euros per no venir acreditada. I encara havia de considerar-me afortunada perquè, pel simple fet de ser dona, la broma em costava la meitat: si arriba a passar-nos al revés, el bo de l'Aitor hagués hagut de deixar anar deu euros. Vaig deixar la reclamació feminista per una altra ocasió i, assumint l'ordre tot i estar-hi radicalment en desacord, vaig treure el bitllet i em disposava a pagar quan s'ho van repensar i em van deixar entrar de franc. Gràcies. Tot un detall, vaig pensar. Deu haver molta diferència entre un paper plastificat autodissenyat i dir de bona fe que vens de part de Ràdio Igualada. Moltíssima. On vas a parar.
Ahir diumenge, a Montcada i Reixac, em van venir al cap una sèrie de reflexions que ara transcric. Jo no qüestiono la responsabilitat de la pobra persona que està a la porta. Segurament sigui qui menys culpa tingui en tot aquest enrenou. Jo només em pregunto certes coses, com ara aquestes: acostuma la gent a fer servir la transmissió radiofònica com a excusa per no pagar l'entrada en un partit? Tan determinant és, pel pressupost d'un club, la caixa que es fa a l'entrada el cap de setmana? Passa molt sovint que, un diumenge a les 12.00 hores, molta gent es baralli per venir a veure un Montcada-Igualada com per aixecar tal grau de control? Tan estrany pot semblar que una noia pugui venir de reforç periodístic a comentar un partit? A què aspirem: a fer dels estadis municipals de futbol unes discoteques amb majoria de noies, que els rebaixem el preu de l'entrada a la meitat? Estem bojos, cobrant deu i cinc euros per una simple jornada de partit a una categoria de futbol amateur? Encara gràcies que els preus del bar eren assequibles...
Interrogants i anècdotes a part, una servidora va marxar satisfeta de Montcada tot i l'emprenyada i borderia que havia planejat al seu voltant a primera hora; el partit va acabar bé pel Club Futbol Igualada i els homes de José Luís Ruíz van tornar a casa amb tres punts més al caseller. Amb un partit oficiós, resultadista i lleig -sort que no vaig haver de pagar entrada-, però amb victòria. I ja en van dos fora de casa. Que duri.
No sé què deu dir el codi intern del senyor responsable de l'entrada. Imagino que, a Primera Catalana, deu ser molt estricte. Màxima seguretat. El cas és que, inicialment, em feien pagar cinc euros per no venir acreditada. I encara havia de considerar-me afortunada perquè, pel simple fet de ser dona, la broma em costava la meitat: si arriba a passar-nos al revés, el bo de l'Aitor hagués hagut de deixar anar deu euros. Vaig deixar la reclamació feminista per una altra ocasió i, assumint l'ordre tot i estar-hi radicalment en desacord, vaig treure el bitllet i em disposava a pagar quan s'ho van repensar i em van deixar entrar de franc. Gràcies. Tot un detall, vaig pensar. Deu haver molta diferència entre un paper plastificat autodissenyat i dir de bona fe que vens de part de Ràdio Igualada. Moltíssima. On vas a parar.
Ahir diumenge, a Montcada i Reixac, em van venir al cap una sèrie de reflexions que ara transcric. Jo no qüestiono la responsabilitat de la pobra persona que està a la porta. Segurament sigui qui menys culpa tingui en tot aquest enrenou. Jo només em pregunto certes coses, com ara aquestes: acostuma la gent a fer servir la transmissió radiofònica com a excusa per no pagar l'entrada en un partit? Tan determinant és, pel pressupost d'un club, la caixa que es fa a l'entrada el cap de setmana? Passa molt sovint que, un diumenge a les 12.00 hores, molta gent es baralli per venir a veure un Montcada-Igualada com per aixecar tal grau de control? Tan estrany pot semblar que una noia pugui venir de reforç periodístic a comentar un partit? A què aspirem: a fer dels estadis municipals de futbol unes discoteques amb majoria de noies, que els rebaixem el preu de l'entrada a la meitat? Estem bojos, cobrant deu i cinc euros per una simple jornada de partit a una categoria de futbol amateur? Encara gràcies que els preus del bar eren assequibles...
Interrogants i anècdotes a part, una servidora va marxar satisfeta de Montcada tot i l'emprenyada i borderia que havia planejat al seu voltant a primera hora; el partit va acabar bé pel Club Futbol Igualada i els homes de José Luís Ruíz van tornar a casa amb tres punts més al caseller. Amb un partit oficiós, resultadista i lleig -sort que no vaig haver de pagar entrada-, però amb victòria. I ja en van dos fora de casa. Que duri.
RSS Feed
