Em temo que aquest juliol estic vivint enganyada. Il·lusionada. Esperançada, una mica. He vist com el Mundial femení d'Alemanya, a base de gols impressionants, d'errades incomprensibles, d'estadis plens, de passió a la xarxa i d'audiències espectaculars, arrossegava a molts incrèduls a mirar-se uns minuts de futbol femení. I diumenge, ja a l'agost, les sub-17 tornaven a proclamar-se campiones d'Europa, ocupant petits espais mediàtics. En paral·lel, les tres espanyoles que juguen a la WPS, Laura del Río, Vero Boquete i Adriana Martín, van fent gols decisius i acumulant elogis, demostrant que, les bones, tenen talent de sobres per lluitar contra altres països amb més tradició de #futfem.
Aquest juliol em té enganyada, dic, perquè els equips de Superlliga estan ja de pretemporada. La Lliga comença en un mes. I voldria creure que hi haurà continuïtat i tothom –és un dir– seguirà engrescat amb aquestes noies que, de cop i volta, la saben tocar i juguen decentment. De cop i volta, per a la majoria. Però em temo que no n'hi haurà, de continuïtat, i que pocs faran seguiment de la competició. O serà tan poc, venint de "tant", que serà insuficient. Insuficient, sí, com ha de ser tot sempre.
Però, permeteu-me una proposta de futur. Sí, una d'aquelles propostes/objectius/somnis que, segons m'aconsellen, no s'haurien de fer des de l'eufòria, una eufòria que encara m'acompanya des del Mundial i de l'Euro sub-17. Però la necessito fer, encara que aquesta sigui, molt probablement, la temporada més fotuda del futbol femení dels últims anys, per problemes econòmics. De fet, els dos finalistes de la Superlliga, Rayo Vallecano i Espanyol, estan retallant pressupost i confeccionant una plantilla a base de les bones intencions i compromís de les jugadores de club. I la resta d'equips es reforcen com poden, mentre fan números per quadrar el pressupost i poder pagar l'autocar en el penúltim desplaçament de la temporada, quan ja no s'hi juguin res.
Permeteu-me una proposta. Una missió. Una autoexigència: seguir parlant de futbol femení com si, cada cap de setmana, es jugués un agònic Japó-Estats Units que es decideix als penals. Amb naturalitat. Amb rigor. Amb passió. Amb entusiasme. Perquè em nego a deixar passar l'oportunitat d'aquesta empenta que és Alemanya 2011, que són els més de 26.000 espectadors de mitjana a l'estadi. Perquè encara em brillen els ulls d'haver viscut en directe un parell de partits a Leverkusen i Mönchengladbach. I no. Això no ho penso deixar refredar. No vull saber res del buit. No, no un altre cop. Tot l'any serà juliol.
Aquest juliol em té enganyada, dic, perquè els equips de Superlliga estan ja de pretemporada. La Lliga comença en un mes. I voldria creure que hi haurà continuïtat i tothom –és un dir– seguirà engrescat amb aquestes noies que, de cop i volta, la saben tocar i juguen decentment. De cop i volta, per a la majoria. Però em temo que no n'hi haurà, de continuïtat, i que pocs faran seguiment de la competició. O serà tan poc, venint de "tant", que serà insuficient. Insuficient, sí, com ha de ser tot sempre.
Però, permeteu-me una proposta de futur. Sí, una d'aquelles propostes/objectius/somnis que, segons m'aconsellen, no s'haurien de fer des de l'eufòria, una eufòria que encara m'acompanya des del Mundial i de l'Euro sub-17. Però la necessito fer, encara que aquesta sigui, molt probablement, la temporada més fotuda del futbol femení dels últims anys, per problemes econòmics. De fet, els dos finalistes de la Superlliga, Rayo Vallecano i Espanyol, estan retallant pressupost i confeccionant una plantilla a base de les bones intencions i compromís de les jugadores de club. I la resta d'equips es reforcen com poden, mentre fan números per quadrar el pressupost i poder pagar l'autocar en el penúltim desplaçament de la temporada, quan ja no s'hi juguin res.
Permeteu-me una proposta. Una missió. Una autoexigència: seguir parlant de futbol femení com si, cada cap de setmana, es jugués un agònic Japó-Estats Units que es decideix als penals. Amb naturalitat. Amb rigor. Amb passió. Amb entusiasme. Perquè em nego a deixar passar l'oportunitat d'aquesta empenta que és Alemanya 2011, que són els més de 26.000 espectadors de mitjana a l'estadi. Perquè encara em brillen els ulls d'haver viscut en directe un parell de partits a Leverkusen i Mönchengladbach. I no. Això no ho penso deixar refredar. No vull saber res del buit. No, no un altre cop. Tot l'any serà juliol.
RSS Feed
