Abans del Mundial d'Alemanya, tot conversant a la redacció de l'ARA sobre la Fatmire Bajramaj -Pilota de Bronze, subcampiona de la Champions amb el Turbine Potsdam i imatge de Nike- vaig arribar a la conclusió que el futbol femení necessitava un referent que, a més de jugar a futbol de meravella, tingués una "imatge molt femenina". No era una valoració d'entrenadora, tampoc d'exjugadora; ho era una mica de periodista, una mica també d'espectadora, i molt de publicista frustrada. Pensava que, ens agradi més o menys, hi ha un immens espai comercial en el futbol destinat a gent no experta que només veu un "piqué regálame la camiseta" o "cristiano, qué guapo eres".
Reconec que sempre he ignorat aquesta part més superficial, indignada amb els prejudicis masclistes que encara ens persegueixen, però cada dia tinc més clar que bona part del creixement -o estancament- que tindrà el futfem en els propers anys anirà molt vinculat a la capacitat que tinguin clubs, mitjans i marques publicitàries de construir noves heroïnes a qui seguir, una imatge. I no val qualsevol futbolista. No n'hi haurà prou si aquestes noves estrelles només juguen bé o molt bé a futbol, perquè les graderies dels estadis, les televisions i els pares i mares les volen, a més, joves, presumides -maquillades si pot ser-, estilitzades -altes, primes, amb múscul però sense exagerar- i més elegants que potents.
Tenia molta confiança en què l'amfitriona Lira Bajramaj, que entra dins aquest perfil però tenia la dificultat de no ser una de les titulars de Silvia Neid, marqués el camí a Alemanya i liderés la revolució com havia fet dotze anys abans Mia Hamm al Mundial dels Estats Units del 1999. Però l'eliminació i el discret paper de la crac nascuda a Kosovo, no ho van fer possible.
Recordo l'impacte que em va causar, fa dos anys, la primera final de Champions entre el Lió i el Potsdam quan vaig alertar que gairebé totes les jugadores franceses anaven maquillades, ungles llargues i pintades, i pentinats de perruqueria. Importava el seu joc, el seu talent, però estèticament la televisió les estimava, les feia lluir més. I si enganxem a l'audiència, TAMBÉ -que vol dir no només- per aquí?, em pregunto.
Des d'aleshores, lluito internament per resoldre el debat. Cal, aquesta feminitat? La necessita el futbol femení? No hauríem de pensar només en la millora tecnico-tàctica de les jugadores? M'agradaria poder respondre que sí, que això és l'únic que és important, però crec que ens tancaríem portes si penséssim així. El futbol femení avançarà més ràpid si ens guia Alex Morgan que si ho fa Tasha Kai; més si marca el ritme Alexandra Popp que la retirada Birgit Prinz. Elles són el nou perfil. Ara cal que les explotin comercialment i, a través d'elles, s'obri un mercat vàlid per a la resta. El futur ja ha començat.
Reconec que sempre he ignorat aquesta part més superficial, indignada amb els prejudicis masclistes que encara ens persegueixen, però cada dia tinc més clar que bona part del creixement -o estancament- que tindrà el futfem en els propers anys anirà molt vinculat a la capacitat que tinguin clubs, mitjans i marques publicitàries de construir noves heroïnes a qui seguir, una imatge. I no val qualsevol futbolista. No n'hi haurà prou si aquestes noves estrelles només juguen bé o molt bé a futbol, perquè les graderies dels estadis, les televisions i els pares i mares les volen, a més, joves, presumides -maquillades si pot ser-, estilitzades -altes, primes, amb múscul però sense exagerar- i més elegants que potents.
Tenia molta confiança en què l'amfitriona Lira Bajramaj, que entra dins aquest perfil però tenia la dificultat de no ser una de les titulars de Silvia Neid, marqués el camí a Alemanya i liderés la revolució com havia fet dotze anys abans Mia Hamm al Mundial dels Estats Units del 1999. Però l'eliminació i el discret paper de la crac nascuda a Kosovo, no ho van fer possible.
Recordo l'impacte que em va causar, fa dos anys, la primera final de Champions entre el Lió i el Potsdam quan vaig alertar que gairebé totes les jugadores franceses anaven maquillades, ungles llargues i pintades, i pentinats de perruqueria. Importava el seu joc, el seu talent, però estèticament la televisió les estimava, les feia lluir més. I si enganxem a l'audiència, TAMBÉ -que vol dir no només- per aquí?, em pregunto.
Des d'aleshores, lluito internament per resoldre el debat. Cal, aquesta feminitat? La necessita el futbol femení? No hauríem de pensar només en la millora tecnico-tàctica de les jugadores? M'agradaria poder respondre que sí, que això és l'únic que és important, però crec que ens tancaríem portes si penséssim així. El futbol femení avançarà més ràpid si ens guia Alex Morgan que si ho fa Tasha Kai; més si marca el ritme Alexandra Popp que la retirada Birgit Prinz. Elles són el nou perfil. Ara cal que les explotin comercialment i, a través d'elles, s'obri un mercat vàlid per a la resta. El futur ja ha començat.
RSS Feed
