No voldria que féssim llarg

Ara que, de manera oberta i clara, el futbol femení reclama legalment canvis cap a la professionalització i es denuncien desigualtats a nivell federatiu i estatutari, em preocupa que no estiguem desviant l'atenció cap a unes necessitats que no siguin, potser, tan urgents com d'altres igualment ignorades i desateses. Una part de mi s'il·lusiona davant un panorama de reconeixement a l'esforç i implicació de moltes jugadores futbolistes, però de seguida em salta l'altra part de mi que desconfia d'aquest nou camí que s'està prenent.

És cert que, tot i l'evolució i millora dels últims anys, moltes federacions, clubs, escoles de futbol base, encara tenen marge per seguir creixent i avançant. Encara no s'ha arribat al màxim, encara queda molt per fer, però la situació, ara, permet ser prou optimista. La Superlliga és cada temporada més competitiva i els equips ascendits de Nacional ofereixen un nivell molt interessant; augmenten les categories inferiors, les fitxes federatives, el nombre de nous clubs, i ho fan amb qualitat; cada vegada hi ha jugadores més joves jugant al primer nivell i rendint a la perfecció. Però -sempre hi ha un però-, encara desapareixen masses clubs a mitja temporada, falten recursos econòmics, d'instal·lacions, de jugadores, moltes bones futbolistes han d'abandonar la seva carrera esportiva en edats joves per prioritats laborals o acadèmiques...

Que alguna cosa ha de canviar per certificar tot el què hem millorat i solventar les petites coses que encara queden pendents, és cert. Però que arribar a una Lliga Professional sigui la manera és una altra cosa. Cada temporada ens trobem amb molts clubs modestos que amenacen amb no poder fer front a les despeses de viatges, fitxes i instal·lacions: encara no són autosuficients i depenen de subvencions, perquè no hi ha espònsors, perquè no hi ha seguiment, ni socis, ni mitjans, ni res... El futbol femení són ells, també -i especialment-, i els hem de cuidar: s'ho han ben guanyat durant anys d'esforços i bons resultats. No podem reduir-nos als equips amb equivalent masculí a Primera o Segona Divisió, per un mèrit que probablement no tingui res a veure amb les noies.

Potser, primer, hem de consolidar aquests projectes i fer-los durar més d'una o dues temporades; hem de recolzar els clubs que aposten i que no tot recaigui en la bona voluntat d'una persona amb diners; hem d'il·lusionar una cantera per a que no ho deixi abans d'hora; hem d'arribar a acords amb Universitats, escoles, federacions per a convalidacions i facilitats en casos d'absències i menys hores de dedicació; hem d'intentar fer econòmicament viable una Lliga de 20 equips; hem de posar ordre als caòtics calendaris, amb aturades per Autonòmiques o entrenaments de l'Espanyola; hem de poder oferir serveis més bàsics, com un bon suport mèdic per a les jugadores, instal·lacions i horaris en condicions o nòmines a cotitzar...

Si tot això es contempla quan es parla de donar un pas cap a la professionalització, endavant. Si no és així, potser estem començant la casa per la teulada i no hi ha, encara, els ciments prou construïts. Compte, doncs... No conec a fons el cas 'WUSA' als Estats Units, però em sona que se'ls va escapar de les mans de massa que, de cop, van voler fer. Ja ho diu el refrany castellà, 'quien mucho abarca, poco aprieta'. Tant de bo que no.