El futbol femení és, com la vida, un etern contrast. Res t'assegura que darrere l'eufòria no s'amagui alguna amarga decepció, esperant agafar-te amb els braços alçats, il·lusionats, alegres, per clavar-te una bona clatellada. Benvingut a la realitat.
Tot d'una, els Estats Units han hagut d'oblidar la felicitat per guanyar el torneig preolímpic contra Canadà (4-0) amb una exhibició magistral del seu soccer vertical i atractiu, per assumir que es queden sense competició domèstica el 2012 per "assumptes legals i logístics". Han passat de veure com Alex Morgan, o la Baby Horse, era trending topic de matinada a llegir un comunicat de comiat de la WPS.
Si les xarxes socials fossin el termòmetre del futbol femení, l'empenta post-Mundial d'Alemanya, l'efecte Boquete o el boom nadeshiko podrien ser la base sòlida de projectes de futur rigorosos, sobris i, per què no, també ambiciosos.
Però malauradament, la indignació al Twitter no mobilitza, no omple estadis. Mentre inventem hashtags, obrim debats i revolucionem els blogs, unes noies s'entrenen de nit sense cobrar, viatgen en bus i, cada diumenge juguen davant de ningú. Mentre algun club gran aprofita que, ara sí, comença a fer-se gran, algun altre club a l'altra banda del mapa agonitza per acabar la temporada i evitar desaparèixer.
Les estadístiques diuen que entre set i vuit milions de noies juguen a futbol als Estats Units. A la pràctica, però, la WPS no aconsegueix ni configurar una lliga amb més de cinc clubs, que amb prou feines són cent futbolistes (i moltes d'elles, estrangeres). Amb poc més de 25.000 llicències, Espanya presumeix de 18 equips a la màxima categoria. I dijous la Homare Sawa, Millor Jugadora FIFA 2011, trepitjarà la gespa del Miniestadi en un amistós contra el Barça i, tot i ser una estrella al seu país, dubto que congregui a molt més d'un miler de persones a Barcelona. Cruel ironia. Cruel realitat.
Tot d'una, els Estats Units han hagut d'oblidar la felicitat per guanyar el torneig preolímpic contra Canadà (4-0) amb una exhibició magistral del seu soccer vertical i atractiu, per assumir que es queden sense competició domèstica el 2012 per "assumptes legals i logístics". Han passat de veure com Alex Morgan, o la Baby Horse, era trending topic de matinada a llegir un comunicat de comiat de la WPS.
Si les xarxes socials fossin el termòmetre del futbol femení, l'empenta post-Mundial d'Alemanya, l'efecte Boquete o el boom nadeshiko podrien ser la base sòlida de projectes de futur rigorosos, sobris i, per què no, també ambiciosos.
Però malauradament, la indignació al Twitter no mobilitza, no omple estadis. Mentre inventem hashtags, obrim debats i revolucionem els blogs, unes noies s'entrenen de nit sense cobrar, viatgen en bus i, cada diumenge juguen davant de ningú. Mentre algun club gran aprofita que, ara sí, comença a fer-se gran, algun altre club a l'altra banda del mapa agonitza per acabar la temporada i evitar desaparèixer.
Les estadístiques diuen que entre set i vuit milions de noies juguen a futbol als Estats Units. A la pràctica, però, la WPS no aconsegueix ni configurar una lliga amb més de cinc clubs, que amb prou feines són cent futbolistes (i moltes d'elles, estrangeres). Amb poc més de 25.000 llicències, Espanya presumeix de 18 equips a la màxima categoria. I dijous la Homare Sawa, Millor Jugadora FIFA 2011, trepitjarà la gespa del Miniestadi en un amistós contra el Barça i, tot i ser una estrella al seu país, dubto que congregui a molt més d'un miler de persones a Barcelona. Cruel ironia. Cruel realitat.
RSS Feed
