La polèmica mou els fils d'aquest món dels mitjans i de l'esport. Sovint, però, els motius de rebombori acostumen a ser ridículs i inoportuns. Però sembla ser que, tot i la banalitat, això agrada i això ven. Igual que venen les curiosistats, casualitats, coincidències. Com que hi ha un cognom que últimament va envoltat de polèmics canvis de colors de samarreta: Rubio.
Avui al migdia, al TN, escoltava la notícia sobre en Ricky Rubio, nou base fitxat pel Regal Barça de bàsquet. Feia referència a la suposada incompatibilitat entre ser jugador blaugrana i alhora seguidor, aficionat i soci del RCD Espanyol. Tothom coneix des de fa temps els sentiments pericos de la nova estrella culé. Això, en el seu moment, no va ser impediment per a què la secretaria blaugrana fes el major esforç econòmic del bàsquet europeu per fer-se amb els seus serveis. I ara, de cop i volta, els mitjans semblen sí trobar-hi algun inconvenient i fan bullir l'olla amb un rumor sobre el fet que l'entitat barcelonista li hagués demanat al jugador rescindir el seu carnet com a soci perico mentre estigués al Barça. Busquen al president espanyolista perquè comenti la jugada, mentre a Can Culé neguen haver fet tal petició al jugador. Declaracions van, declaracions venen. Ja la tenim liada.
No us recorda això a res? A un altre conflicte a l'inversa: sentiments culers i contracte perico? A un altre cas Rubio? A una altra Rubio, en aquest cas? Però on volem anar a parar? No en vam tenir prou amb el bombardeig a la Noemí?
El més divertit de tot plegat -dic divertit per dir alguna cosa-, és com canvien els discursos ara. Quan amb la Noe tot eren "faltes de respecte molt greus", "preses de pèl al club" i "ferides a la sensibilitat dels socis", ara tot són reflexions existencials sobre el fet que els sentiments mai no canvien, es vagi allà on es vagi i sobre la diferència entre el que es sent i per qui es treballa.
És evident que en un cas i en l'altre, el fet d'estar parlant de dues entitats "rivals" de la pròpia ciutat, complica les coses, la racionalitat de l'anàlisi de les coses. Però, no oblidem, que estem parlant, en un cas, d'un jugador de bàsquet, seguidor d'un altre de futbol; i d'una jugadora de futbol FEMENÍ, aficionada d'un de diferent de futbol MASCULÍ. Si els sentiments, en això, poden interferir en el seu exercici de la professió, malament anem...
El que està clar i ha de quedar clar és que si un professional compleix amb el seu deure com a tal i representa al seu club a la pista, al camp, fa punts, és MVP d'una final, marca gols, els cel·lebra, etc., quina necessitat tenim de ficar-nos en els colors del seu cor? Jo no puc ser de negres, i vestir-me de verd per anar a treballar? Doncs aquí, igual. Deixem que els esportistes juguin allà on millor rendiment puguin donar, i deixem-nos de tonteries, home!
Avui al migdia, al TN, escoltava la notícia sobre en Ricky Rubio, nou base fitxat pel Regal Barça de bàsquet. Feia referència a la suposada incompatibilitat entre ser jugador blaugrana i alhora seguidor, aficionat i soci del RCD Espanyol. Tothom coneix des de fa temps els sentiments pericos de la nova estrella culé. Això, en el seu moment, no va ser impediment per a què la secretaria blaugrana fes el major esforç econòmic del bàsquet europeu per fer-se amb els seus serveis. I ara, de cop i volta, els mitjans semblen sí trobar-hi algun inconvenient i fan bullir l'olla amb un rumor sobre el fet que l'entitat barcelonista li hagués demanat al jugador rescindir el seu carnet com a soci perico mentre estigués al Barça. Busquen al president espanyolista perquè comenti la jugada, mentre a Can Culé neguen haver fet tal petició al jugador. Declaracions van, declaracions venen. Ja la tenim liada.
No us recorda això a res? A un altre conflicte a l'inversa: sentiments culers i contracte perico? A un altre cas Rubio? A una altra Rubio, en aquest cas? Però on volem anar a parar? No en vam tenir prou amb el bombardeig a la Noemí?
El més divertit de tot plegat -dic divertit per dir alguna cosa-, és com canvien els discursos ara. Quan amb la Noe tot eren "faltes de respecte molt greus", "preses de pèl al club" i "ferides a la sensibilitat dels socis", ara tot són reflexions existencials sobre el fet que els sentiments mai no canvien, es vagi allà on es vagi i sobre la diferència entre el que es sent i per qui es treballa.
És evident que en un cas i en l'altre, el fet d'estar parlant de dues entitats "rivals" de la pròpia ciutat, complica les coses, la racionalitat de l'anàlisi de les coses. Però, no oblidem, que estem parlant, en un cas, d'un jugador de bàsquet, seguidor d'un altre de futbol; i d'una jugadora de futbol FEMENÍ, aficionada d'un de diferent de futbol MASCULÍ. Si els sentiments, en això, poden interferir en el seu exercici de la professió, malament anem...
El que està clar i ha de quedar clar és que si un professional compleix amb el seu deure com a tal i representa al seu club a la pista, al camp, fa punts, és MVP d'una final, marca gols, els cel·lebra, etc., quina necessitat tenim de ficar-nos en els colors del seu cor? Jo no puc ser de negres, i vestir-me de verd per anar a treballar? Doncs aquí, igual. Deixem que els esportistes juguin allà on millor rendiment puguin donar, i deixem-nos de tonteries, home!
RSS Feed
