Això del 'qui paga, mana' determina, doncs, que els futbolistes, per joves o desconeguts que siguin, vagin a l'equip que més pagui per ells. O bé perquè el propi jugador vol anar allà on cobri més, o bé perquè el club vol que vagi allà on desembutxaquin més calers per l'esportista. Fins aquí, tot té certa lògica. Qui paga més, mana. D'acord.
Totes aquestes gestions són maniobres de despatx, de gent amb corbata i ben vestits, de Montblancs signant contractes amb més lletra petita que gran. Des de fora s'ho miren els entrenadors, somiant que arribi el dia en què algú els pregunti si hi estan d'acord o no.
Sí, perdoneu-me l'escepticisme, però desconfio dels secretaris tècnics. No hi crec. No els ubico en el meu ordre lògic de les coses. Si qui signa i paga és el president, i qui diu el nom -o ho hauria de fer- és el cos tècnic, què hi pinta aquest intermediari? Què vol dir que els titulars dels diaris s'omplin la boca citant noms i alternatives a propostes d'un entrenador? Qui entrena, qui dirigeix als jugadors, qui sap quins reforços calen? No em val que em respongueu que cal una persona enllaç entre club i entrenador, per conèixer els recursos econòmics disponibles i certes estratègies mediàtiques o comercials de l'entitat. Tothom sap a quina casa viu, amb quins diners i quins plans de futur.
Portem un estiu boig amb les peticions de Guardiola i les alternatives de Txiki, per més mediàtiques, més barates, o més vés a saber. Des de Madrid, Pellegrini hagués volgut retenir uns holandesos que necessitava en plantilla, i el Sr. Valdano se'ls ha tret de sobre en plan rabieta del president. En el segon cas, qui paga, mana i no hi ha res a dir. En el primer, qui paga calla perquè manen els tricampions.
Llavors, miro a Anglaterra buscant l'esperança en aquells managers totals estil Rafa Benítez, Ferguson o Arsène Wenger. Els envejo una mica, pel seu control de la gestió esportiva i de fitxatges del seu club. Però després vec que sempre, sempre, se'ls acaba escapant alguna cosa sense poder-la evitar. Qui paga, siguin petrodòlars o no, segueix manant allà també.
Se m'acut tornar la mirada al nostre futbol femení desitjant que no l'hagin corromput. El busco petit, just, lliure, net, verge encara. I em topo de cara amb figures fosques que tornen a portar el pes d'una decisió, d'abaix a la gespa a dalt a oficines. Però aquí no és fitxant, és despatxant. I aquí no hi ha raons econòmiques i rarament esportives, sinó d'una altra dimensió.
Perquè aquí no hi ha mil·lions, ni televisions, ni contractes publicitaris, ni secretaris amb afany de protagonisme. Aquí la lluita també busca ser el millor però sota mà, i des de l'ombra. Ja saben, allò del 'qui mama, triomfa' que automàticament ens porta al 'qui no mama, pringa'.
El meu cinisme em juga una mala passada i transformo la màxima en axioma, resseguint el camí del 'qui paga mana' pels tèrbols i bruts camins del 'qui mama triomfa'. Perquè si allà qui paga, mana; aquí qui mana, mama i qui mama, calla; i qui calla, juga; i qui juga segueix mamant, i callant i deixant que manin els que paguen. Tot penós, tan allà com aquí. Realment vergonyós. Autènticament fastigós. Amb el que podríem gaudir amb aquest esport...