Sí. Però, donem un gir a l'argumentació i pensem-ho així: oi que, comparant-nos amb altres anys, sortim molt més? Oi que cada cop més, els mitjans generalistes diuen alguna cosa de nosaltres?
No dic que ens conformem, però valorem aquests passos endavant, valorem l'esforç, i els petits racons que comencen a dedicar-nos. Aquesta està sent una setmana màgica, inèdita: a l'AS es reserva un espai per a la història del futbol femení amb una entrevista a Conchi Amancio, pionera dels anys 70; Laura del Río omple pàgines pel seu retorn a Estats Units; Marta Cubí fa 100 gols i apareix a diversos mitjans; és setmana de derbi Espanyol-Barça i per l'entorn català es parla de Superlliga més que mai...
No crec que el fet d'aparèixer més o menys als mitjans sigui qüestió relativa al seu desinterès pel futbol femení. Sí, com ho escric: interessem. Cada vegada més. No som tan invisibles. Però crec que sortim poc, senzillament, per una qüestió de recursos, i de voler i poder-los destinar o no. La opció fàcil, perquè te la trobes feta, és parlar del què ja es parla. La opció difícil és investigar, buscar la informació, preguntar, i això és el que li passa al futbol femení. Que fa mandra conèixer-lo, perquè implica esforç.
Evidentment que no em conformo amb sortir en 3 reportatges aquesta setmana i un breu article que faci resum de tota la Superlliga. Però, entre tots, hem d'entendre que si ens movem, tindrem la nostra recompensa. Si generem temes, sortiran. Si facilitem la informació, apareixerà. Només cal que trenquem l'hermetisme on ens hem autoprotegit, treure'ns la por a no interessar, i acostumar-nos a sortir dia sí dia també. I, evidentment, assumir que, de moment, toca fer-ho de franc i de bona voluntat.