Natalia Arroyo | Parlant de futbol
  Natalia Arroyo - Parlant de futbol
  • Xiulet inicial
  • A un toc
  • Pissarra
  • Jugada assajada
  • Zona mixta

La final perfecta: de la pizarra al césped

26/5/2013

0 Comments

 
[ publicado en ProtagonistasDelJuego.com ]

En la final de la Champions femenina en Stamford Bridge hubo sitio para la gran sorpresa de ver caer al Olympique de Lyon porque, justamente, se provocó que sobre el césped londinense no hubiera nada que se saliera del guión. Es lo que quiso el Wolfsburg de Ralf Kellermann, plantado atrás lleno de orden y convicción, y es lo que concedió un impotente OL, calculador y seguro de sí mismo al principio, y nervioso e inexperto cuando se vio contra las cuerdas al final.

Todas las posibilidades ofensivas del OL –las infinitas: por dentro, por fuera, en largo, en corto– tuvieron respuesta alemana, a pesar de las bajas y a pesar de los sustos que no pudieron evitar. Asumiendo la dosis de descontrol que un entrenador no tiene más remedio que aceptar, pero condicionándolo para sufrir poco, el Wolfsburg completó un partido prácticamente perfecto. En lo táctico. En lo emocional. Y en lo físico. Lo planteado en la pizarra se trasladó al césped con éxito. Menudo éxito...

La suerte de haber tenido un plan ganador durante más de tres años terminó por ser una desgracia para el OL, que no supo salirse de sus amplios márgenes para sorprender. Como siempre, el rival se adaptó a él. Y Patrice Lair esperó a activar los planes alternativos y terminó dudando. Cuando el A no funcionó, sacó el B. Cuando el B tampoco, provocó el C. Se olvidó de mejorar el A, o de darle continuidad con cambios extraños. Y acabó desesperado, traicionando sus conceptos desde el estrés del banquillo.

La estrategia de Ralf Kellermann se trazó, sobre todo, sobre cuatro ejes que dieron sentido a una propuesta reactiva pero llena de iniciativa. Y de mucho juego emocional, invisible condicionante táctico de todo un plan que salió a la perfección. Con menos balón, pero casi desde el principio se jugó a lo que quisieron las alemanas. El Olympique atacó. Sí. Y bastante.. Pero lo hizo en peores situaciones que habitualmente. Por mérito de las lobas, que, de tan intensas y compactas, asustaron a su rival desde el comienzo.
Proteger a Popp
La primera inquietud era cómo tapar el agujero que podía ser Alexandra Popp defendiendo la banda izquierda, reciclada en el lateral. Además de tener una sombra en la central Hartmann, a disposición para rescatarla con coberturas, Müller llenó de ayudas a Popp (imagen 1). La veterana bajó con o sin incorporaciones de Franco para, entre las tres, secar a Thomis, que hasta el parcial del 45 al 60 no empezó a aparecer de verdad. Aún siendo más rápida, la extremo francesa apenas buscó salir por fuera. Donde encontró escapatoria fue con diagonales hacia dentro en la segunda parte (imagen 2), y gracias a la distracción que suponía tener a Dickenmann por el otro lado, mucho más vertical y profunda que Rapinoe en el primer tiempo. Estirado el Wolfsburg, Thomis encontró los espacios que necesita para cabalgar a placer. Aún así, el Wolfsburg –y con él, otra vez Popp– consiguió resistir esa tromba de ataques para volver a jugar sereno y ordenado, como había hecho en los primeros minutos, cuando ni siquiera apareciendo en los pasillos interiores encontraba Thomis la superioridad, gracias al esfuerzo de Müller y Goessling en zona tres cuartos (imagen 3).
Aislar a Lotta Schelin
Otro punto básico en el plan de Kellerman era bloquear la participación de Lotta Schelin, referencia de todo arriba en este OL. La delantera sueca empezó recibiendo entre líneas como suele, pero estuvo bloqueada por Goessling, primer filtro para evitar el desgaste de las centrales alemanas. Si, a pesar de todo y gracias a la luz que siempre fue Abily con balón, las francesas consiguieron conectar con Schelin sin la intimidación de las pivotes rivales, fue con menos calidad y verticalidad de la esperada. La '8' tuvo que devolver a menudo de cara (imagen 1), incapaz de darle balones a Rapinoe para que se los pusiera a remate. Como acostumbra, Schelin encontró sus sensaciones con los desmarques diagonales, tan ligeros y silenciosos. Tan punzantes. Pero, sorprendentemente, demasiado lejos de área para poder ser decisivos en el disparo (imagen 2). En otros casos fueron excesivamente abiertos, donde Wolfsburg la ahogó, censurándole el centro (imagen 3). Estuvo siempre incómoda, siempre marcada. Y cuando no, topó con Vetterlein.
Ahogar al OL por dentro
Fue inevitable conceder el dominio en la posesión al OL (ya se preveía), pero Wolfsburg consiguió mandar en la posición. Permitió cierto peso de las laterales francesas, responsables de estirar el medio campo alemán para abrirlo, buscando el hueco por dentro. Aún así, el repliegue en 4-5-1 de las chicas de Kellermann fue siempre excelente y permitió rodear a Henry, Abily y Nécib (imagen 1), separándolas de sus principales puntos de desahogo (Schelin o los carriles exteriores). De hecho, Nécib (teórica mediapunta) tuvo que bajar muchísimo –hasta su propio campo, de hecho– para encontrar balón, para jugarlo, para tocarlo. La consecuencia fue una circulación lenta, casi estéril (imagen 2). El riesgo de pérdida (y consecuente contragolpe veloz del Wolfsburg) era tan alto que el OL terminó chutando a puerta desde fuera del área. E incluso más lejos (imagen 3). La obsesión por finalizar jugadas sirvió para que las francesas se ahorraran transiciones delicadas, pero les robó, de paso, parte de su poder de aplastamiento. El OL no pudo terminar de ser ese puñal que ahoga, que encierra al adversario. Esa máquina que venía atropellándolo todo. Sólo pudo ser un excelente equipo que se buscaba a sí mismo entre el esfuerzo alemán (imagen 4) por todos los rincones del campo. Los cambios del tramo final de partido, metiendo a Le Sommer por Abily y quitando a Dickenmann lo confirmaron.
Atacar sin complejos
El Wolfsburg, empujado por su brillante doble pivote, no tuvo miedo en ninguna transición defensa-ataque. Sabía que tendría más bien pocas ocasiones pero tenía claro que esas llegadas no podían ser aisladas. Que había que vaciarse para ir hacia adelante (imagen 1). Kessler, Jakabfi y Goessling lo entendieron desde el principio, y fueron un muelle que recogía y se estiraba durante todo el partido. A su favor, además, tenían esa ligera sensación de fragilidad que deja el Olympique cuando no domina del todo, como sucedió en Londres. Renard y Georges, siendo excelentes, sufren posicionalmente cuando una delantera les busca las espaldas. Y Pohlers esperó a que Goessling o Kessler dividieran, sacaran una central de sitio para caer a su zona (imagen 2). Lo hizo magistralmente, sincronizada a la perfección con Jakabfi (lista para caer al otro lado, para compensar el ímpetu de sus pivotes y para calcular la pérdida). El Wolfsburg supo sufrir y tuvo en sus botas, incluso, un par de goles para evitarse el suspense final. Pero, sobre todo y entre tanto trabajo defensivo, tuvo esa capacidad única de estar fresca atacar muy bien.

[ publicado en ProtagonistasDelJuego.com ]
0 Comments

La 'moto' del bayern corre més que la del Barça

19/4/2013

0 Comments

 
El Bayern de Munic, com el Barça, té moltíssims recursos ofensius. I, també com el Barça, aposta per un futbol d'atac atractiu i coral. Els camins que recorre un i altre equip per arribar al gol són diferents perquè, òbviament, els jugadors no tenen característiques iguals en les dues plantilles. Però hi ha una intenció tàctica que es repeteix a l'equip de Tito Vilanova i de Jupp Heynckes: el paper protagonista dels dos laterals. La simetria dels atacs des de les bandes.

En tots dos equips, els laterals són una sortida de pilota molt exprimida i es busca connectar amb ells a partir del mig del camp, amb un rol marcadament ofensiu. Les seves arribades a línia de fons són habituals i l'entesa amb els extrems (per fer un 2c1, per aprofitar un espai quan l'home de banda es mou per dins, o per intentar una paret) és màxima. L'equip els necessita per trobar amplitud i profunditat. I ells responen.

Les estadístiques de la UEFA destapen que, en aquestes funcions, el rendiment dels laterals del Bayern de Munic és superior al dels del Barça.

Philipp Lahm

MINUTS JUGATS

810
METRES

94676m (117/1')
PASSADES

667 (76%)
CENTRADES

6 (2 bones)
XUTS

2/2

david alaba

572
68981m (121/1')
396 (77%)
4 (cap bona)
6/13

DANI ALVES

694
62432m (90/1')
658 (79%)
14 (3 bones)
2/6

JORDI ALBA

717

MINUTS JUGATS
69807m (97/1')

METRES
680 (84%)

PASSADES
4 (2 bones)

CENTRADES
4/5

XUTS
La sensació és que el profit que el Bayern de Munic sap treure de la mobilitat dels seus laterals és superior a la del Barça. La intenció de les seves passades en els quatre jugadors és similar, com demostren aquestes dades de Squawka.
Alaba intenta que el 58,5% de les seves passades vagin cap endavant (la majoria busquen Ribéry) i Lahm ho prova en el 53,4% dels casos. Alves és més atrevit que l'alemany (56%) i Jordi Alba, el que menys dels quatre (50%).
0 Comments

Los 11 de la Primera División femenina

1/9/2012

0 Comments

 

FC Barcelona

Vigente campeón, se ha reforzado con internacionales sub-19 para ganar fondo de armario y variabilidad en su dibujo táctico, que parte de un 4-3-3 y asimila sobre la marcha el plan B en 4-2-3-1. La alta posesión de balón, su capacidad de desborde individual y su orden son las principales fortalezas del equipo de Xavi Llorens.
Imagen
Los distintos perfiles de jugadores de que dispone le facilitan un cambio de guión drástico sobre la marcha. Corredera y Karol cumplen a la perfección con la idea de extremos profundas y de juego por fuera. Las apuestas de Olga o Alexia aportan distintos matices: un toque de punta con la primera, una garantía de posesión y juego interior con la segunda. Y por dentro, Sonia de falsa 9.
En el centro del campo, las posibilidades son múltiples, con Miriam, Vicky y Unzúe como apuesta más veterana y contrastada. La fuerza con la que suben las sub-19 Guti, Gili o Virginia, más Zaira del filial, llenan de energía el motor creativo blaugrana.
En la línea defensiva es donde menos se ha reforzado el equipo, que mantiene sus intenciones de contar con dos laterales de inercia ofensiva y dos centrales que asumen riesgos con la defensa adelantada.
Bajo palos, la joven Esther Sullastres reemplaza a Sarasola para pelearle el puesto a Laura Ràfols.

Athletic Club

Se quedó a las puertas de todo: subcampeón de Liga y de Copa, el equipo de Juan Luis Fuentes vuelve a empezar el año siendo candidato a estar arriba. Ha reducido su plantilla sin que su 11 titular se resienta e incluso ha incorporado a dos jugadoras que serán importantes: Leire (At. Madrid) i Eunate (Lagunak).
Muchas de sus jugadoras son tan polivalentes que pueden alterar el dibujo (a priori, 4-2-3-1) y cambiarle el sentido. Pero se espera que siga optando por una punta que fije la defensa (Murúa, sobre todo) y tres mediapuntas de mucha movilidad: por dentro Erika y sus llegadas, y Guru, Ibarra y Nekane desequilibrando por fuera para llenar el área de balones.
La estabilidad de todo el bloque seguirá yendo a cargo de los pulmones Olabarrieta y Flaviano, el doble pivote que lo domina todo: robo, pase, equilibrio. Les darán aire Orueta, Silvia e incluso Eunate.
La solidez defensiva seguirá siendo su característica principal, con las técnicas Leire, Iraia y Saioa como laterales y el criterio, visión y planta de Irene y Orueta de centrales, a la espera del retorno de la lesionada Tzibi y la confirmación de una Arranz con pocos minutos.
En la portería, Ainhoa y refuerzos del filial.
Imagen

RCD Espanyol

Su triunfo en la Copa de la Reina le subió la autoestima para afrontar la segunda etapa de Luis Carrión al frente del equipo con ilusión real de luchar por el título. El fichaje de Sandra Vilanova da solidez al bloque del año pasado, que seguirá completándose con la calidad de las jóvenes. De base, apostará por el 4-2-3-1.
Imagen
Puede parecer algo corta su plantilla pero el conjunto blanquiazul sigue presentando un once de lo más competitivo, plagado de internacionales. Arriba, su goleadora Maripaz seguirá liderando un ataque que espera la recuperación de la rápida Willy y el crecimiento y consolidación del talento joven de Débora, Brenda, Pomares, Clàudia o Sara Navarro (lesionada), además de Sara Serna, para ser peligroso por banda.
El centro del campo, conformado en esencia por el trío Meseguer, Vilanova y Monforte, será el epicentro de todo: equilibrio defensivo, luz para la transición ofensiva.
Atrás, la sólida pareja de centrales Gimbert y Torrejón liderará una defensa muy joven en los laterales, con Núria y Pereira llamadas a ser protagonistas (con permiso de la portuguesa Sonia).
Y la encargada de proteger la portería seguirá siendo Mariajo, que ayudará a formar a Mireia Nagel, del filial.

Rayo Vallecano

El relevo en el banquillo, con la llegada del joven Dani Limones, parece que va a darle al bloque rayista el soplo de aire fresco que necesitaba para terminar de definirse. Conserva el núcleo fuerte de las últimas campañas y se ha reforzado con jugadoras del filial y algunos fichajes que le dan gol y alternativas en el juego, vertical pero de toque.

UD Levante

Casi en el último suspiro se cayó de la Copa, pero el conjunto de Antonio Contreras empieza con la ambición de colarse entre los grandes, aunque haya perdido a una jugadora importante como Alexia. Construido desde atrás, las granotas volverán a pelear cada partido con el rigor de sus veteranas y el desparpajo de las jóvenes arriba.

Atlético de Madrid

Terminó el pasado año rozando la última plaza copera, yendo de menos a más, una dinámica que arrastra desde hace un par de campañas. Ha bebido prinicipalmente de la Sub-19 para completar una plantilla muy joven pero de muchísimo talento. El proyecto que dirige Jesús Núñez parece de futuro pero es muy de presente.

Real Sociedad

También en Zubieta habrá cambio de entrenador. Unai Gazpio arranca su proyecto con las intenciones claras: compromiso y trabajo cada minuto del partido para volver a construir una Real rocosa y disciplinada que compita bien. El bloque se mantiene e incorpora un par de jóvenes, además de Naiara Beristain del Athletic.

Sporting de Huelva

Prainsa Zaragoza

CD Sant Gabriel

El toque japonés está de moda en el futfem y amenaza con estarlo también en el Municipal Ruiz Casado. A las órdenes de Takahisa Shiraishi ('Taka'), el Sant Gabriel se lanza en un proyecto joven y ambicioso, de objetivos a corto y largo plazo. Buen trato de balón, riguroso juego posicional y un fútbol atractivo son sus intenciones.

CF Olivenza

UD Collerense

Valencia CF

Desde la llegada de Cristian Toro, el Valencia se convirtió en un equipo peleón, bien trabajado y con gente joven de calidad. Su consolidación en Primera se está gestando a pasos lentos pero seguros. Terminó el año con cierta tranquilidad y, con el toque austríaco de sus fichajes, dará continuidad a esa inercia esta temporada.

CD Lagunak

FC Levante Las Planas

En su tercer año al frente, y debutando en la élite, Albert Sánchez ha ampliado su plantilla con más de una decena de futbolistas nuevas, la mayoría de Segunda División, para hacer realidad el objetivo de la permanencia. Competitivo, técnico y muy motivado, será un equipo que se hará fuerte en casa y lo peleará todo fuera.

Sevilla CF

( en proceso de ampliación ... )
0 Comments

Destapando al rival... del Espanyol: Rayo

7/6/2012

0 Comments

 
Semifinal 2 - 21.30h (Esport3)

El Rayo Vallecano (4-2-3-1) es un equipo imprevisible. En lo bueno y en lo malo. Si está entonado, es uno de los equipos más letales de España. Profundo como pocos, rico en matices ofensivos. Pero si no tiene su día, puede cometer errores impropios de un equipo de su categoría. Estos tres aspectos son, a mi parecer, lo más destacado del Rayo de cara a su duelo contra el Espanyol.
1. Desajustes defensivos y mal inicio de partido
Cierta descoordinación en la basculación defensiva lo convierte en un equipo algo vulnerable en el eje de la defensa, tanto por avanzar demasiado la línea como por vivir con excesiva distancia entre centrales. Le cuesta algunos minutos situarse en el partido (y saber si va largo, si va abierto, etc) y eso lo suele pagar con algún gol encajado demasiado pronto (el último ejemplo, contra el Atlético de Madrid, pero este año también le ha pasado contra el Barça o el Espanyol en la primera vuelta).
Imagen
Imagen
2. Espalda de laterales
Las laterales son, quizás, su zona más vulnerable. Aunque Burgos es una defensa más que fiable en los duelos, rocosa en el marcaje y que utiliza muy bien el cuerpo para taponar regates de jugadoras más hábiles o rápidas, sufre posicionalmente por descompensaciones colectivas. Demasiado arriba a veces o demasiado expuesta en una presión algo blanda, cede unos valiosos metros a su espalda. En la otra banda, Anita es demasiado irregular.

3. Talento individual y chispazos de lujo
A partir de tres cuartos de campo, el Rayo sigue siendo un equipo de muchísimo talento. Natalia, Jenni y Jade son un tridente potentísimo, con gol y mucho peligro. Del trabajo de Jade arriba, yendo en profundidad y luchando entre centrales, se aprovecha una Natalia que se maneja libremente, rompiendo al espacio en diagonal o mezclando por dentro con Jenni para buscar portería, desde fuera del área o con internadas para definir 1c1. Saray, desde el doble pivote, alimenta a ambas. El extremo derecho es menos fijo y tiende más a hacer ayudas defensivas a su lateral, perdiendo poder ofensivo por allí.
Imagen
0 Comments

Destapando al rival... del Barça: Athletic

7/6/2012

0 Comments

 
Semifinal 1 - 19.30h (Esport3 / Marca TV)

Que el Athletic Club (4-2-3-1) consiguiera alargar la liga hasta la última jornada demuestra su potencial mucho más que cualquier elogio que se le pueda dedicar a este equipo compensado, vertical e intenso. El conjunto vasco domina muchos tiempos pero es en la revolución, en la agitación de partidos de ida y vuelta donde vive más cómodo. Ante el Barça querrá evitar la pausa azulgrana.
1. Intensidad defensiva y orden
Ni la baja de Tzibi y el obligado reciclaje de Arrate ha quitado contundencia a la zaga vasca. Iraia y Eli son dos laterales "bajitas", de mucho toque y dureza defensiva, que se pegan al extremo contrario y hacen bueno eso de "si pasa balón, no pasas tú". Por dentro, Irene aporta elegancia a un tándem junto a Arrate compenetrado al milímetro. Quizás la velocidad sea su punto más débil, pero lo compensan con anticipación y buena coordinación de sus basculaciones. Aunque la clave de todo, se encuentra en el trabajo oscuro de su doble pivote, equilibrado en presión y repliegue.
Imagen
Imagen
2. Verticalidad y amplitud ofensiva
Por bandas, Guru y Nekane suelen ser dos estiletes que desnudan las defensas rivales con su atrevimiento y profundidad. Hábiles en el 1c1 y listas en el desmarque, exigen muchísimo a su lateral y la obligan a mantenerse siempre atenta. Las fijan. Por dentro, la pareja Murua-Erika se mueve en vertical con un descaro que, aunque previsible a veces, sigue siendo letal si las asisten bien.
3. Poder aéreo
Parece una obviedad destacarlo viniendo de un equipo del norte, pero sigue siendo una de sus armas infalibles: el juego aéreo, el poderío físico, el salto, la pelota dividida. Cada falta lateral es peligrosa, cada córner. Y también cada balón colgado y todo lo que se genera a partir de la lucha arriba (caídas, segunda jugada, etc). En largo, en horizontal, que el balón vuele al área es susceptible de ser gol tratándose del Athletic.
Imagen
0 Comments

Tres claves de la final de la Champions femenina: OL-Frankfurt

16/5/2012

0 Comments

 
Fotos © UEFA.com
El Olympique de Lyon o 1.FFC Frankfurt será campeón de Europa el jueves. Se retarán a partir de las 18.00h en el Olympiastadium de Munic. Aquí, algunas claves de la final.
  • Variabilidad ofensiva del OL
El OL cuenta con las dos máximas goleadoras de la competición, Le Sommer y Abily, y las dos mejores asistentes, Schelin y Thomis (aunque esta última está sancionada). Tiene infinitos recursos ofensivos, muchas y distintas armas por donde sorprender a su rival. Si le dejas sin aire para correr, te golpea en pocos metros; si le muerdes arriba, te sale rapidísimo en una transición de dos, tres toques. Llega en conducción con Le Sommer, desequilibra a través de Dickenmann, dispara ferozmente desde la frontal con Abily, se mueve al espacio con Schelin... Pueden ser demasiados frentes que tapar para un Frankfurt a veces excesivamente blando en defensa, sobre todo si le sorprenden en pleno despliegue ofensivo. 
  • Duelo Garefrekes-Bompastor en banda
Moviéndose en silencio y con inteligencia desde la derecha, Garefrekes ofrece profundidad para ganar línea de fondo y llenar de balones a Landström, Maroszan o Crnogorcevic, y aporta gol con llegadas a segundo palo. El Frankfurt carga mucho el juego sobre ella, más que sobre Behringer. La defenderá, atacándola, Bompastor, de zurda exquisita y deliciosa visión de juego. Ella, muy profunda siempre, refuerza los ataques del OL desde atrás, les da criterio y salida. La capacidad que tengan una y otra de encontrar el equilibrio entre explotar sus cualidades naturales y no quererse controlar más de la cuenta será determinante para garantizar la fluidez de ambos equipos.
  • Ritmo de juego y el tempo de Kim Kulig
Parece lógico pensar que, siendo un equipo poderoso en el cuerpo a cuerpo y con jugadoras muy potentes, el Frankfurt sobrevivirá mejor que el Olympique  a un duelo físico, a un ritme de juego ágil, a un partido dinámico de ida y vuelta. Pero lo cierto es que al OL le van bien casi todas las velocidades. Si el técnico alemán se decide a abrir mucho el partido, morirá ahogado. Si lo cierra demasiado, también. Le conviene que pase poca cosa. Que Kim Kulig pueda estar al 100% para llevar la batuta en el medio del campo alemán parece decisivo para intentar imponer las pausas en el estrés y el vértigo en la calma.

Publicado en martiperarnau.com
0 Comments

L'equilibri del 4-3-3 adorm l'atac del Milan

3/4/2012

0 Comments

 
La meva visió del Barça-Milan en una cadena de 5 tweets (una mica allargats).

1| Barça prioritza atac a defensa i surt 3-4-3. Carril dret per a Alves; Busquets pendent de les ajudes defensives als centrals. Problemes posicionals per cobrir Ibrahimovic i l'efecte que provoca en les segones jugades sobre els arribadors.

2| En atac, sortida en tromba del Barça 0-15'. Envaeix camp del Milan. Cadena d'ocasions clares, en paret, conduccions o xuts des de la frontal de l'àrea. Gol pausa una mica el joc, l'estabilitza.

3| Barça s'obsessiona amb tenir el control del joc, apareix el Milan vertical. Caos en transicions, pressió boja per recuperar en primera fase i a dalt, cert desordre. Arriba l'1-1, de Nocerino. Barça torna a accelerar, penal balsàmic. 2-1.

4| Pep posa seny i equilibra amb 4-3-3. Alves recupera lloc al lateral, Iniesta cau a l'extrem, Cesc passa a interior i Cuenca canvia de banda. Equip estable, possessió més segura, menys por a pèrdues. El Milan tira de joc directe però xoca contra els dos centrals i una millor situació posicional.

5| Apareix Iniesta. 3-1 de seguida. Barça passa a gestionar amb maduresa el temps, la pilota i les transicions (surt Keita, al final). El Milan vol córrer per remuntar, el Barça resisteix i s'adapta a jugar als contraatacs. Messi en té unes quantes, també en 1c1 Thiago, Adriano, Iniesta. Més arribades pel 4-1, que opcions de 3-2. Classificació a semis.
0 Comments

La pausa del Camp Nou i l'acceleració de San Siro

27/3/2012

0 Comments

 
El fet que Barça i Milan s'hagin enfrontat en la fase de grups permet analitzar els 180 minuts i imaginar quina mena de partit es pot veure en aquesta eliminatòria de quarts de final, ja sigui pels errors que uns i altres no voldran tornar a cometre, com per les accions d'èxit que miraran de repetir. Al Barça li convé insistir en el guió de control de joc, de certa pausa, de molta possessió del Camp Nou, amb els matisos de joc profund, de molta arribada, de ritme trepidant que es va veure a San Siro. La gràcia serà aconseguir una proposta com la de Barcelona, sense caure en l'horitzontalitat, o com la de Milà, sense morir d'estrès.

Defensa de 3, de 4 o "mixta"

Tant al Camp Nou com a San Siro, Guardiola va apostar per una combinació entre el 3-4-3 i el 4-3-3, ja fos per exigències del guió o per iniciativa tàctica. Busquets, incrustat com a central o incorporat de migcentre, va ser la peça més mòbil i la que va permetre la mutació entre un dibuix i l'altre. En menor mesura, Alves a Barcelona (lateral-interior) i Keita (interior-migcentre) a San Siro també van habilitar la dualitat tàctica. Des del novembre, Guardiola ha perfeccionat el mecanisme i té moltes més variants per seguir mantenint la idea de combinar diferents organitzacions defensives.
Picture
De blau, el Barça: 4-3-3, amb matís Alves.
Valdés; Abidal-Busquets-Mascherano-Alves; Keita-Iniesta-Xavi; Pedro-Messi-Villa
De vermell, el dibuix del Milan: 4-3-1-2

Riscos en la transició

Tot i completar 180 minuts de moltíssima concentració i èxit en l'execució d'aquest doble guió (amb predomini, però, del 3-4-3), el Barça va evidenciar alguns problemes durant la transició defensiva. Una pèrdua de pilota, sobretot en fase de creació, obria un contraatac ferotge del Milan, hàbil en la invasió dels forats que es creaven entre lateral i banda i entre lateral i central. El 0-1 de Pato al Camp Nou és un exemple de la feblesa defensiva blaugrana en el passadís interior entre centrals si no es coordina bé tota la línia, i l'1-1 d'Ibra a San Siro demostra que, contra dos puntes, l'arribada d'un migcampista obert (en aquella jugada, Seedorf) és un problema pel dilema que provoca en el central més obert (Puyol) si el replegament dels migcampistes no és bo (Thiago n'era el responsable).
Picture
Ibrahimovic té tendència a repetir moviments de recolzament, apropant-se a companys posseïdors de la pilota. El seu acompanyant en atac (Robinho o El Shaarawy) aposta pel moviment oposat, amb desmarcatges més profunds i verticals. El suec, però, també repeteix estratègicament la caiguda a la banda com a mesura d'incomoditat als centrals
Ibra i les segones jugades

El Milan de San Siro va ser molt més perillós que el del Camp Nou i va construir tot el seu perill sobre la figura d'Ibra, amb joc directe o, també, amb atacs més posicionals. El davanter suec va exprimir el poder d'atracció que genera la seva enorme planta i el morbo de la seva condició d'exblaugrana per desorientar i, en alguna ocasió, desordenar la defensa del Barça. Eren moltes les ajudes defensives per frenar-lo i això deixava desatesos els jugadors perifèrics, que eren els receptors desitjats. Tothom pendent d'Ibra i, al seu voltant, la resta d'atacants, com voltors, pendents de la caiguda, de la segona jugada, del refús que la lluita amb el suec sempre provoca.
Explotar les bandes

Per mirar de prioritzar la possessió de la pilota, en un partit i en l'altre, Guardiola va mirar d'encabir el màxim de migcampistes possibles en l'alineació. Busquets com a central al Camp Nou, Thiago d'extrem a San Siro. Concentrat tothom per dins, bloquejades algunes combinacions interiors, el Barça va trobar aire per fora. Alves va donar profunditat al Camp Nou (amb el risc defensiu d'aquesta estratègia), com també van intentar Pedro i Villa en les seves posicions "naturals", i Thiago a Milà va trobar-se situacions d'1c1 amb Zambrotta que un extrem pur hagués pogut aprofitar més. El Milan aposta per l'acumulació d'efectius en les zones interiors i deixa força exposats els seus laterals. Pot ser el dia de la versió més vertical de Cuenca o, fins i tot, de Tello si les apostes més experimentades de Pedro o Alexis no funcionen.
Buscant les superioritats

En molts moments, el Milan va pressionar el Barça ben amunt, sobretot en el partit com a local. Taponada la sortida pels centrals i també l'opció interior de Busquets, el Barça va haver d'iniciar més en llarg. Allà el Milan mirava de congregar-hi el màxim d'efectius possibles. La distribució dels seus quatre homes al mig en una mena de rombe fa difícil que el Barça pugui treure profit de l'habitual avantatge que l'esglaonament dels seus interiors (amb 3-4-3) genera en els equips que es defensen en línia. Potser Guardiola aposta per repetir la idea de quadrat insinuada a Mallorca. L'opció de sortir amb Alexis en punta i dos extrems més o menys rigorosos en la seva espera en màxima amplitud podria donar marge a Messi a crear el desequilibri numèric necessari per desencallar l'engranatge defensiu del Milan, sobretot un cop superada la primera fase de pressió italiana.
0 Comments

El Barça esprem la flexibilitat tàctica a Mallorca

24/3/2012

0 Comments

 
Ja des de l'alineació, el partit entre el Mallorca i el Barça a l'Iberostar Estadi prometia ser un duel tàctic apassionant. Les variants que s'insinuaven amb l'onze blaugrana eren múltiples i, a la pràctica, el partit no ha decebut. Pep Guardiola ha espremut la flexibilitat tàctica dels seus jugadors i ha sigut capaç de jugar tres o quatre partits en un, corregint sobre la marxa, exhibint una adaptabilitat absoluta. El partit ha sigut una pissarra en moviment, un ball de posicions, un joc de matisos ric. Riquíssim. Repassem els punts més destacats:
  • El Barça ha sortit amb 3-4-3. Puyol per l'esquerra, Mascherano per la dreta i Piqué a l'eix centrals. Com a migcentre, Busquets, amb Thiago ben a prop. A l'altre interior, però molt més amunt, Cesc i Messi de mitjapunta. A dalt, Alexis ha ocupat el centre de l'atac, amb Pedro a l'extrem dret i Iniesta a l'esquerra. El d'avui, però, ha sigut un 3-4-3 amb un mig del camp organitzat com un quadrat (2-2) i no com un rombe (1-2-1).
  • L'amplitud de Pereira i Castro ha fet sortir molt els laterals, massa lluny de zona. El Mallorca ha estirat el Barça, l'ha fet córrer. Descontrolat, l'equip blaugrana s'ha quedat sense joc de posició. Ha viscut immers en cert caos.
  • Thiago i Busquets han començat formant una mena de doble pivot, repartint-se cobertures. Cadascú tenia la missió de responsabilitzar-se d'una parcel·la del camp, per mirar de protegir els laterals, però no s'han acabat de coordinar bé. Alguna possessió llarga ha calmat l'equip, l'ha ordenat, però el Mallorca ha seguit jugant molt profund, obligant el Barça a replegaments histèrics i estressants.
  • Abans del 0-1, Guardiola ha rectificat i estabilitzat l'equip redibuixant-lo i adaptant-lo al 4-3-3: Busquets ha passat a actuar de central, incrustat entre Piqué i Mascherano; Thiago de migcentre; Iniesta ha baixat per fer d'interior amb Cesc. Messi s'ha situat a l'eix de l'atac i les bandes han quedat en mans d'Alexis i Pedro. En definitiva, el Barça ha guanyat control, ha hagut de córrer menys.
  • L'expulsió de Thiago als dotze minuts del segon temps ha tornat a alterar el dibuix. Pep Guardiola i Tito Vilanova s'han vist obligats a introduir canvis progressius per fer una altra mutació tàctica. Primer, Montoya ha entrat per Cesc al 60' per fer una línia defensiva pura amb quatre homes específics (sent rigorosos, excepte Mascherano); poc després, Keita ha reforçat el mig en substitució de Pedro; i al final, i amb un escenari apte per córrer, Tello ha entrat per caçar alguna contra.
  • Amb tot, el partit ha servit per veure la capacitat del Barça d'adaptar-se a tot, de jugar un multipartit de fases diferents: un joc estressat, a contracorrent en el parcial entre els minuts 0 i 20'; el domini posicional, la pausa, el futbol-control entre el 20 i el 55'; un futbol madur i pràctic, de salvar la possessió i dissimular la inferioritat numèrica entre el 57 i el 90' i un tram vertical, ràpid, contracolpejador entre el 70 i 90'.
0 Comments

Despullant tàcticament l'INAC Kobe Leonessa

30/1/2012

0 Comments

 
L'INAC Kobe Leonessa és l'actual campió de la Nadeshiko League i la Copa Emperador. És l'equip més en forma del Japó i té a la seva plantilla a set internacionals que aquest estiu es van proclamar campiones del món al Mundial d'Alemanya 2011, entre elles a la flamant Pilota d'Or femenina, Homare Sawa.

A continuació i, després de visionar diversos partits, descric les principals característiques del seu estil de joc. L'amic Pablo, de protagonistasdeljuego, m'ha ajudat a completar l'anàlisi.
SISTEMA DE JOC
Acostumen a formar un 1-4-3-3 força tradicional. L'onze tipus és amb Kaihori (1) sota pals, defensa per Nasu (6), Tanaka (4), Kai (2) i Kinga (5); pivot defensiu per Sawa (8), la coreana Ji So Yun (7) i la golejadora Ohno (10) com a interiors; i el trio d'atac amb Nakajima (19), Minamiyama (11) i Kawasumi (9)

LATERALS PROFUNDES
La manera de desplegar l'1-4-3-3 és molt atrevida, alegre. Troben la profunditat sobretot per les laterals, que són molt ofensives. Tant Nasu com Kinga trepitgen fàcil el camp rival per participar del joc combinatiu de l'equip, desdoblar-se amb les extrems i crear superioritats numèriques en banda. No tenen por a pujar les dues alhora en fase inicial de l'atac. Quan la jugada ja es posiciona clarament en un costat, l'altra recupera posicions defensives

DESEQUILIBRI INTERIOR
Ohno i Ji So Yun són dues futbolistes habilidoses, elèctriques, amb moltíssima capacitat de desbordar per dins. Tenen arribada en conducció i màgia per l'última passada interior. La seva visió de joc habilita a les tres puntes i, escudades per una sòbria Sawa, són les que canvien el ritme de joc al mig del camp.

DISTÀNCIA ENTRE LÍNIES
Tot i la forta disciplina tàctica que tenen, sobretot en la forta pressió sobre pèrdua (que poden fer per la gran acumulació de jugadores a camp rival), tenen tendència a partir-se en dos. Les dues centrals són l'element més separat de la resta de l'equip, les úniques que no acompanyen l'atac, com si juguessin a part. Es despengen i deixen una distància entre línies que les fa vulnerables als contraatacs.

COMBINACIÓ i JOC A L'ESQUENA
És un equip que intenta sortir jugant des de darrere, amb preferència pel joc combinatiu, pels atacs posicionals. Però ho combinen amb automatismes més directes. El joc en llarg, estratègic a l'esquena de la defensa rival perquè les extrems guanyin línia de fons, l'assumeixen sobretot Sawa i les centrals.

PROTEGIR LA PORTERIA
Fan replegament intensiu i el fan a la parcel·la central, regalant les bandes quan els atacs rivals superen els tres quarts de camp. A partir d'allà, miren de concentrar el màxim de jugadores dins l'àrea per refusar centrades i sentir-se més fortes en el joc aeri, un factor en què la seva poca alçada les fa aparentment dèbils.
Picture
Picture
Picture
Picture
Picture
Picture
0 Comments
<<Previous

    Entrenant-nos

    No existeix el jugador perfecte, per complet que sigui; ni l'entrenador ideal, ni el periodista més hàbil... Sempre hi haurà algun aspecte, alguna característica del joc que no dominem. Aquest espai anirà en busca de l'aprenentatge continuat- que no de la perfecció-, i mirarà d'oferir regularment documents d'interès per a tots.

    Arxiu

    May 2013
    April 2013
    September 2012
    June 2012
    May 2012
    April 2012
    March 2012
    January 2012
    November 2011
    October 2011
    September 2011
    February 2011
    January 2011
    December 2010
    November 2010
    July 2010
    June 2010
    May 2010
    April 2010
    March 2010
    December 2009
    September 2009
    June 2009
    May 2009
    April 2009
    March 2009

    Categories

    All
    Coaching
    Dades Futfem
    Entrenament
    Lesions
    Regats
    Tactica

    RSS Feed

Powered by Create your own unique website with customizable templates.