La gestió dels espais i el temps en el contraatac nord-americà és brutal. Tot i que la conducció de Carli Lloyd és un pèl arriscada i excessiva (jugar amb Shannon Boxx hagués sigut millor solució), la 10 nord-americana aconsegueix donar la pilota a Rapinoe en bones condicions. Aquesta deixa córrer la pilota mentre mira i pensa què farà. Quan fa el control, llarg, perquè té espai –habilitat pel moviment d'Alex Morgan, que marxa de la zona– per avançar sense oposició, ja té clar que farà una centrada allà on la farà. Ho sap, per tres coses: 1) perquè és una acció que està repetint de forma sistematitzada en el tram final del matx; 2) perquè interpreta que serà la millor solució a la situació de companyes i rivals, i el minut de joc en què ens trobem (minut 122) i 3) perquè Wambach li fa veure, amb un gest amb la mà, on la vol i com.
És just en el moment en què totes dues jugadores connecten les mirades, quan l'acció comença a tenir èxit. L'execució tècnica de la centrada de Rapinoe és brillant: centrada des de tres quarts de camp, en diagonal, i a segon pal allà on fa mal a portera i defensa (horrorosament col·locades, per cert), amb la tensió necessària perquè voli perfecta i plana per ser rematada amb potència. El moviment de Wambach també és excel·lent, tant en l'inici de la jugada, estirant el camp i aprofitant la situació de la lliure, com en la part final, ajustant el temps d'atacar la pilota i la posició per caçar la centrada en el moment exacte i entrant per l'esquena de la rival.
D'aquest gol em quedo amb dues idees:
1.- La importància de fer una centrada amb intenció (obvietat, però cada diumenge ho trobo a faltar)
2.- Quan dues mirades es troben al camp, només la tècnica pot espatllar una jugada.