El fet que Barça i Milan s'hagin enfrontat en la fase de grups permet analitzar els 180 minuts i imaginar quina mena de partit es pot veure en aquesta eliminatòria de quarts de final, ja sigui pels errors que uns i altres no voldran tornar a cometre, com per les accions d'èxit que miraran de repetir. Al Barça li convé insistir en el guió de control de joc, de certa pausa, de molta possessió del Camp Nou, amb els matisos de joc profund, de molta arribada, de ritme trepidant que es va veure a San Siro. La gràcia serà aconseguir una proposta com la de Barcelona, sense caure en l'horitzontalitat, o com la de Milà, sense morir d'estrès.
Defensa de 3, de 4 o "mixta" Tant al Camp Nou com a San Siro, Guardiola va apostar per una combinació entre el 3-4-3 i el 4-3-3, ja fos per exigències del guió o per iniciativa tàctica. Busquets, incrustat com a central o incorporat de migcentre, va ser la peça més mòbil i la que va permetre la mutació entre un dibuix i l'altre. En menor mesura, Alves a Barcelona (lateral-interior) i Keita (interior-migcentre) a San Siro també van habilitar la dualitat tàctica. Des del novembre, Guardiola ha perfeccionat el mecanisme i té moltes més variants per seguir mantenint la idea de combinar diferents organitzacions defensives. |  De blau, el Barça: 4-3-3, amb matís Alves. Valdés; Abidal-Busquets-Mascherano-Alves; Keita-Iniesta-Xavi; Pedro-Messi-Villa De vermell, el dibuix del Milan: 4-3-1-2 |
Riscos en la transició
Tot i completar 180 minuts de moltíssima concentració i èxit en l'execució d'aquest doble guió (amb predomini, però, del 3-4-3), el Barça va evidenciar alguns problemes durant la transició defensiva. Una pèrdua de pilota, sobretot en fase de creació, obria un contraatac ferotge del Milan, hàbil en la invasió dels forats que es creaven entre lateral i banda i entre lateral i central. El 0-1 de Pato al Camp Nou és un exemple de la feblesa defensiva blaugrana en el passadís interior entre centrals si no es coordina bé tota la línia, i l'1-1 d'Ibra a San Siro demostra que, contra dos puntes, l'arribada d'un migcampista obert (en aquella jugada, Seedorf) és un problema pel dilema que provoca en el central més obert (Puyol) si el replegament dels migcampistes no és bo (Thiago n'era el responsable).
Tot i completar 180 minuts de moltíssima concentració i èxit en l'execució d'aquest doble guió (amb predomini, però, del 3-4-3), el Barça va evidenciar alguns problemes durant la transició defensiva. Una pèrdua de pilota, sobretot en fase de creació, obria un contraatac ferotge del Milan, hàbil en la invasió dels forats que es creaven entre lateral i banda i entre lateral i central. El 0-1 de Pato al Camp Nou és un exemple de la feblesa defensiva blaugrana en el passadís interior entre centrals si no es coordina bé tota la línia, i l'1-1 d'Ibra a San Siro demostra que, contra dos puntes, l'arribada d'un migcampista obert (en aquella jugada, Seedorf) és un problema pel dilema que provoca en el central més obert (Puyol) si el replegament dels migcampistes no és bo (Thiago n'era el responsable).
 Ibrahimovic té tendència a repetir moviments de recolzament, apropant-se a companys posseïdors de la pilota. El seu acompanyant en atac (Robinho o El Shaarawy) aposta pel moviment oposat, amb desmarcatges més profunds i verticals. El suec, però, també repeteix estratègicament la caiguda a la banda com a mesura d'incomoditat als centrals | Ibra i les segones jugades El Milan de San Siro va ser molt més perillós que el del Camp Nou i va construir tot el seu perill sobre la figura d'Ibra, amb joc directe o, també, amb atacs més posicionals. El davanter suec va exprimir el poder d'atracció que genera la seva enorme planta i el morbo de la seva condició d'exblaugrana per desorientar i, en alguna ocasió, desordenar la defensa del Barça. Eren moltes les ajudes defensives per frenar-lo i això deixava desatesos els jugadors perifèrics, que eren els receptors desitjats. Tothom pendent d'Ibra i, al seu voltant, la resta d'atacants, com voltors, pendents de la caiguda, de la segona jugada, del refús que la lluita amb el suec sempre provoca. |
Explotar les bandes
Per mirar de prioritzar la possessió de la pilota, en un partit i en l'altre, Guardiola va mirar d'encabir el màxim de migcampistes possibles en l'alineació. Busquets com a central al Camp Nou, Thiago d'extrem a San Siro. Concentrat tothom per dins, bloquejades algunes combinacions interiors, el Barça va trobar aire per fora. Alves va donar profunditat al Camp Nou (amb el risc defensiu d'aquesta estratègia), com també van intentar Pedro i Villa en les seves posicions "naturals", i Thiago a Milà va trobar-se situacions d'1c1 amb Zambrotta que un extrem pur hagués pogut aprofitar més. El Milan aposta per l'acumulació d'efectius en les zones interiors i deixa força exposats els seus laterals. Pot ser el dia de la versió més vertical de Cuenca o, fins i tot, de Tello si les apostes més experimentades de Pedro o Alexis no funcionen.
Per mirar de prioritzar la possessió de la pilota, en un partit i en l'altre, Guardiola va mirar d'encabir el màxim de migcampistes possibles en l'alineació. Busquets com a central al Camp Nou, Thiago d'extrem a San Siro. Concentrat tothom per dins, bloquejades algunes combinacions interiors, el Barça va trobar aire per fora. Alves va donar profunditat al Camp Nou (amb el risc defensiu d'aquesta estratègia), com també van intentar Pedro i Villa en les seves posicions "naturals", i Thiago a Milà va trobar-se situacions d'1c1 amb Zambrotta que un extrem pur hagués pogut aprofitar més. El Milan aposta per l'acumulació d'efectius en les zones interiors i deixa força exposats els seus laterals. Pot ser el dia de la versió més vertical de Cuenca o, fins i tot, de Tello si les apostes més experimentades de Pedro o Alexis no funcionen.
Buscant les superioritats
En molts moments, el Milan va pressionar el Barça ben amunt, sobretot en el partit com a local. Taponada la sortida pels centrals i també l'opció interior de Busquets, el Barça va haver d'iniciar més en llarg. Allà el Milan mirava de congregar-hi el màxim d'efectius possibles. La distribució dels seus quatre homes al mig en una mena de rombe fa difícil que el Barça pugui treure profit de l'habitual avantatge que l'esglaonament dels seus interiors (amb 3-4-3) genera en els equips que es defensen en línia. Potser Guardiola aposta per repetir la idea de quadrat insinuada a Mallorca. L'opció de sortir amb Alexis en punta i dos extrems més o menys rigorosos en la seva espera en màxima amplitud podria donar marge a Messi a crear el desequilibri numèric necessari per desencallar l'engranatge defensiu del Milan, sobretot un cop superada la primera fase de pressió italiana.
En molts moments, el Milan va pressionar el Barça ben amunt, sobretot en el partit com a local. Taponada la sortida pels centrals i també l'opció interior de Busquets, el Barça va haver d'iniciar més en llarg. Allà el Milan mirava de congregar-hi el màxim d'efectius possibles. La distribució dels seus quatre homes al mig en una mena de rombe fa difícil que el Barça pugui treure profit de l'habitual avantatge que l'esglaonament dels seus interiors (amb 3-4-3) genera en els equips que es defensen en línia. Potser Guardiola aposta per repetir la idea de quadrat insinuada a Mallorca. L'opció de sortir amb Alexis en punta i dos extrems més o menys rigorosos en la seva espera en màxima amplitud podria donar marge a Messi a crear el desequilibri numèric necessari per desencallar l'engranatge defensiu del Milan, sobretot un cop superada la primera fase de pressió italiana.
RSS Feed
