Fa molt de temps que vaig sentir aquesta anècdota sobre el per què de l'ús dels dos cognoms per parlar dels àrbitres als mitjans de comunicació. Em va fer gràcia, però no sabia del tot si era certa o no. Ara, remirant uns articles, m'he topat novament amb la curiositat i he pensat que, sense creure del tot en les senyals, potser retrobar-me amb "el mite dels àrbitres amb dos cognoms" volia dir que havia de compartir-ho amb algú. I bé, aquí us deixo el text que explica millor que jo de què va tot això. No té pèrdua!

¿Por qué en España se llama a los árbitros de fútbol por sus dos apellidos?
yaestaellistoquetodolosabe 19 de desembre de 2008

Brito Arceo, Bueno Grimal, Iturralde González, Pérez Burrull, Pérez Lasa, Rodríguez Santiago, LLonch Andréu, Turienzo Álvarez, Mejuto González, Andújar-Oliver, Lamo-Castillo, Urío-Velázquez, Japón-Sevilla, Díaz-Vega, Rodríguez-Marchante, etc…


Todos ellos árbitros españoles que han desempeñado gran parte de su carrera en la primera división de la Liga Profesional de Fútbol… y todos ellos conocidos y citados por sus dos apellidos.


Así como la mayoría de los futbolistas son conocidos por tan solo el nombre, un apellido, mote o incluso por el nombre y primer apellido, el colectivo arbitral español es conocido por sus dos apellidos.


Algunas fuentes consultadas me han indicado que en algunos sectores se cree que el empleo de los dos apellidos es por que podría ayudar a imponer autoridad en el partido, pero el reglamento no dice nada al respecto, ni el verdadero origen del porqué es ese.


El porqué real de esta curiosidad se remonta a principios los años 70 (finales de los 60). Hasta entonces a los árbitros se les conocía por su primer apellido, pero apareció en el arbitraje español un joven cuyo apellido era Franco y de inmediato las autoridades decidieron que no se le podía ofrecer a la prensa motivos para hacer titulares del tipo "Franco lo hizo muy mal", "¡Qué malo es Franco!", "Franco no vale para nada" y aunque siempre referidos al árbitro, esa segunda intención, ingenio e ironía que tanto afloró bajo las plumas de ilustres periodistas en aquellos años era una peligrosísima arma de doble filo. Con esos titulares, Franco (el dictador que gobernaba el país por entonces), podría sentirse humillado, así que la censura previamente ordenó que a partir de aquel momento a los árbitros se les llamase por sus dos apellidos. Desde entonces la prensa deportiva tomó como costumbre el citar a los árbitros por sus dos apellidos aunque hay que destacar que la Real Federación Española de Fútbol cuando hace pública las designaciones de árbitros, siempre facilita sus nombres completos.


El árbitro en cuestión era Ángel Franco Martínez del colegio murciano, que actualmente ostenta el cargo de Vicepresidente del Comité Técnico de Árbitros y que fue considerado en los años 70 como uno de los mejores árbitros españoles, llegando a arbitrar un partido en el Mundial de Argentina 78.


He contactado en 3 ocasiones con el Comité Técnico de Árbitros, aprovechando que el Sr. Franco Martínez es su Vicepresidente, con tal de que me diesen por cierto o desmintiesen el motivo por el que a los árbitros en España se les conoce por los dos apellidos, pero no he recibido contestación alguna a mis correos.

No necessàriament mirar als Estats Units ha de ser la solució o exemple a imitar. Però, en aquest cas, fa certa enveja veure vídeos com aquest i experimentar l'emoció amb què s'organitzen esdeveniments esportius als USA. I en aquest cas, de futbol femení. La Women's Professional Soccer és la nova lliga que es juga allà, substituïnt a l'antiga WUSA (Women's United Soccer Association) que va fer fallida econòmica en 2003.

Potser no cal ni tant, ni tan poc. Però no deixa de ser curiós veure com es juga sobre línies de futbol americà, com el públic segueix els partits des de la gespa, a l'estil Formula 1, o el circ mediàtic que envolta a la competició. Només juguen 7 equips, i les distàncies que separen als clubs espanten.

Si teniu una estona, passejeu per la pàgina web oficial i somnieu, per una vegada, que assolim a Espanya la meitat del seguiment que se li fa allà al 'soccer'. www.womensprosoccer.com. Ve de gust, eh?!

El temps dirà si la WPS, tal i com està estructurada, ha après de les errades comeses a la WUSA; si el format espectacle-esport també funciona amb el futbol; si Alemanya no acaba acaparant totes les estrelles mundials... El temps dirà si la WPS és d'envejar, o és un mirall massa maco i massa ric on no fixar-se.

Gràcies als companys d'IWC, ja està disponible el reportatge que el Futbol Cat va emetre pel 33 el dilluns 14 de desembre de 2009 sobre la nostra expedició a la Índia, per posar en marxa el projecte solidar de la Mumbai School International Women's Cup.

Confio en què el vídeo mostri prou fidelment què i com van viure durant aquells dies a Mumbai. Des de l'impacte de la ciutat: primers dies de brutícia, sorolls, olors, moltíssims cotxes, moltíssima gent, moltíssima contaminació, moltíssim de tot, fins al punt d'estressar; darrers dies de colors, ambient, mirades, coses a fer, preguntes a fer, fins al punt d'enamorar-te...

Els entrenaments amb les noies: començar des de zero, resumir el "tot" del futbol a allò més bàsic, il·lusionar a unes nenes alegres, agraïdes, entregades...

No pot faltar l'espai de les cel·lebracions: ens donaven les gràcies sense adonar-se que els protagonistes no érem nosaltres sinó ells, elles, l'escola, el projecte. Van ballar, cantar, ens van pintar, ens van rebre amb música, aplaudiments, passadissos, i cordialitat, molta generositat, el seu res entregat pel teu tot.

I per últim, la cloenda, amb els seus partits de colors del Barça, Estartit, Espanyol o Atlético de Madrid, davant l'atenta mirada de tota l'escola, i alguna que altra llàgrima que ens fa desitjar que aviat arribi aquest "demà" on toqui tornar i reviure tot plegat.