Entrevista concedida a Teresa Rovira i publicada el passat 25 de febrer al seu blog. http://amblapilotalspeus.blogspot.com/2009/02/natalia-arroyo-tothom-amb-les-seves.html
Natalia Arroyo: tothom, amb les seves petites coses, m’ha condicionat a ser, o a no ser, la futbolista que avui sóc.
Natalia Arroyo ha passat per equips de nivell com Barça i Espanyol, i actualment juga al Levante las Planas de Nacional. Llicenciada en comunicació audiovisual cada dijous és la veu de la secció de futbol femení del programa "Catalunya futbol" de Radio Marca Barcelona.
Quina és la teva trajectòria futbolística?
Vaig començar jugant un any a futbol sala a l’equip del barri, perquè no coneixia cap equip de futbol “gran” prop d’on vivia. Em van parlar del Barça i ja a la temporada 1996/97, amb 10 anyets, vaig començar a jugar allà. Per edat, vaig passar quatre temporades a futbol-7, fins que em va tocar donar el salt. A partir de llavors, vaig estar al C, després al B fins arribar a l’A amb 16 anys. Just vaig debutar per la primera de les fases d’ascens del Barça a Superlliga... Vam perdre contra el Leioa, que després es convertiria en l’Athletic de Bilbao. La progressió era bona, amb convocatòries a la Selecció Catalana. Va ser una època on tot m’anava sortint bé... Amb el Barça, quan es va consumar l’ascens després de tres temporades de buscar-ho, es va optar per gent més veterana i, per garantir-me minuts, em van fer tornar al B. Després d’una molt bona temporada al filial i quan tot apuntava que tornaria a l’A, vaig patir una greu lesió de genoll. Per sort, tot va anar bé i vaig recuperar-me aviat i sense molèsties, però continuava al B. Em va sorgir la possibilitat de donar el salt a Superlliga, que era el meu màxim objectiu futbolístic, amb l’Espanyol. Estava molt il·lusionada. El cos tècnic d’aleshores va confiar en mi i allà vaig poder viure una experiència única: jugar la UEFA Women’s Cup i debutar a Superlliga. Van ser dos temporades al màxim nivell que vaig gaudir moltíssim, tot i no haver aconseguit tenir continuÏtat... A més, vaig patir una altra lesió important, al canell... No vaig tenir sort. Aquesta temporada, buscant recuperar la confiança i tenir minuts, he retornat a la Nacional amb el Levante Las Planas, on, malauradament, he tornat a patir una greu lesió, ara a l’altre genoll. El què vingui ara ho desconec... De moment, recuperar-me bé, tant físicament com d’ànims, i ja es veurà.
Parlem del futbol femení.. On creus que arribarà el futbol femení i què li falta al futbol femení per avançar?
És complicat dir-ho, perquè depèn de molts factors. Futbolísticament, quant a qualitat, a potencial de jugadores, a planters i clubs, l’evolució està sent molt positiva, hi ha hagut grans canvis des que moltes començàvem. Hi ha molt més nivell, i “la gent” ens va prenent més seriosament perquè veu que som, sense ser-ho oficialment, professionals. Les plantilles estan compromeses, hi ha molta il·lusió per tots els passos endavant que es van fent. Ara, fins i tot, es pot parlar de fenòmens de fans, d’ídols entre jugadores de futbol femení, i això és bonic. Ara bé, hi ha moltes coses que haurien de progressar al mateix ritme per aconseguir que el futbol femení s’ampliï més enllà del propi cercle que el coneix i el disfruta. La repercussió mediàtica ha de ser més gran, s’han d’afiançar molt més projectes a grans clubs, més tornejos internacionals, s’han de superar barreres econòmiques a nivell de patrocinadors, sous de jugadores, més convalidacions per compaginar estudis o feina amb la pràctica esportiva... Mentre tot això no estigui més al nostre abast i s’impliquin persones al·lienes a l’entorn directe del futbol femení, haurem de dependre del mecenatge, de la bona voluntat, de l’altruisme d’uns quants (que sempre són els mateixos).
El millor equip d'Espanya ara per ara?
Seré poc original: una barreja dels quatre ‘grans’ d’ara mateix. Un projecte com el de l’Espanyol, una plantilla com la del Rayo, l’afició i el compromís d’un club com l’Athletic, l’experiència del Llevant... Ara per ara, però, sembla clar que, per resultats i dinàmica d’aquest últim any, el Rayo és l’equip més fort.
Una persona que t'ha marcat dins aquest món?
És complicat... Sóc una mica de tots i totes. Són tants anys que passes per diferents etapes, tant personals com futbolístiques, i hi ha molts entrenadors, companyes, fisios, rivals, que t’ensenyen molt, que et posen reptes. Tot depèn del teu moment, tothom ha sigut important, cadascú a la seva època. Uns t’ajuden, i uns altres t’ho posen difícil... No sabria dir-te un únic nom: suposo que tothom, amb les seves petites coses, m’ha condicionat a ser, o a no ser, la futbolista que avui sóc.
I de la teva professió... Futbol i periodisme, la barreja perfecte?
Potser sí. I jo afegiria un altre factor: ser dona. M’has fet pensar en una frase que m’han dit recentment i que, depèn de com te la miris, és positiva per mi. Em diuen que tinc el perfil ideal, aquesta barreja perfecte que dius. Tinc, diuen, el que es busca ara mateix en esports als mitjans de comunicació: m’agrada el futbol i l’he conegut en primera persona; sóc periodista i m’agrada la meva feina, i sóc dona, i no em fa por ni una càmera ni un micròfon. Potser tenen raó i actualment és una tripleta idònia, que estem en una època on, ni que sigui per discriminació positiva, busquen aquesta combinació...
Com has arribat a Radio Marca?
Un cop acabada la Universitat, volia agafar rodatge als micròfons, hores de vol, que es diria, i seguir formant-me. Els esports m’apassionen, i Ràdio Marca és una referència. Vaig contactar amb ells i vam trobar un filó amb el futbol femení que era interessant tant per ells com per mi. I aquí estem.
Com enfoques la teva participació al Catalunya Futbol? Donar a conèixer el futbol femení?
És un espai molt curtet, de cinc minuts, que no dóna per explicar gairebé res. “Parlar de futbol femení”. Aquesta definició és tan àmplia i donaria per parlar de tants i tants equips, i grups, i lligues, i jugadores, que encara fa més ràbia comptar només amb cinc minuts. No pretenc fer la gran entrevista, ni descobrir res que els que estem a dins no coneixem, però intento tractar temes o parlar amb els que apareixen menys i que la gent miri més enllà del futbol femení “mediàtic”. Que vegin que hi ha més enllà. La opció fàcil seria parlar només de Superlliga, de l’Espanyol, però elles ja tenen, a la seva manera, els seus espais on promocionar-se. Però clar, l’actualitat mana a la ràdio, i no sempre trobo continguts d’interès alternatius. Costa documentar-se, hi ha encara poques vies per fer un seguiment acurat de tots els equips a Catalunya i no caure en els de sempre... Sap greu, però el temps dóna el que dóna. Espero que, mica en mica, l’espai es consolidi i poguem aparèixer més dies, o tenir més minuts dins el programa. L’aposta per fer aquesta secció és el primer pas per aspirar a tenir un espai propi a la ràdio. Tant de bo.
I per acabar: Una jugadora?
En podria dir moltes, però seré fidel a la primera que m’ha vingut al cap ara: Mely, capitana del Rayo, i exjugadora del famós Playas de Calvià de Mallorca. La vaig patir quan jugava d’extrem i jo estava, aquell dia, de lateral. És ràpida, té caràcter, amb una tècnica fantàstica, visió de joc inmillorable, polivalent... Pensa ràpid i pensa bé. En les últimes temporada l’han anat reconvertint de central, de vegades de pivot, i és una de les millors marcadores de la Superlliga. Contundent, molt segura, i amb una sortida de pilota amb criteri i solvència.
Què t'ha aportat el futbol?
Tot just ara et diria que lesions, cicatrius i moltes hores de rehabilitació, però seria injust reduir-ho a això. M’ha fet créixer, madurar com a persona. M’ha obligat a ser responsable, sacrificar-me, mantenir una disciplina pròpia, controlar la pressió, insistir, lluitar, tenir capacitat de superació... i tots aquests valors que la pràctica d’un esport de competició t’aporta. He tingut la sort de jugar a alt nivell molts anys i m’ha donat experiències úniques: molts amics, viatges inoblidables, convocatòries i concentracions, partits màgics... Els amics que no són del món del futbol sempre m’han dit que em perdia coses pel compromís d’entrenar, jugar, viatjar... Potser tenen part de raó, però si hagués de tornar a triar, repetiria perdre’m aquests altres moments-no futbolístics, per moments-futbolístics. Porto tota la meva vida amb això, forma part de mi.