Sé que no descobreixo res si afirmo que el mercat de fitxatges de Superlliga està estancat. Està limitat a una sèrie de jugadores, ja consolidades, que circulen pels clubs espanyols. 'Cracks' conegudes, noms citats temporada rere temporada, figures i puntals dels seus equips que canvien de colors amb massa facilitats. Si un equip vol fitxar, té una agenda repetitiva cada campanya. Avui dia encara està vigent la llibreteta negra de telèfons de fa deu anys.
No aconsegueixo concloure si això és bo o dolent. Una part de mi diu que és lògic, que no surten figures cada dia i que tot té un cicle de 8-10 anys a l'elit. D'aquí que el 2010 sonin cracks que ja es buscaven al 2005. I si a sobre al futfem espanyol tothom fa contractes d'una sola temporada, acaba sent impossible planificar llargues etapes.
Però el "dimoniet" que duc a dins no deixa d'insistir-me que alguna cosa falla si tots els noms es mouen d'una revolada i desapareixen d'un equip de sobte. Un any, mig any. I pum. Què ha passat al Rayo? Per què, de cop, el club anuncia que 11 jugadores més míster deixen la disciplina? Encara resultarà que era cert allò que es xiuxiuejava arreu: massa gall per un galliner.
També em ve a la ment el Llevant de fa dos anys, que també va haver de renovar-se forçosament. En aquell cas, les veus parlaven de diferències econòmiques entre club i jugadores. Sous que rebenten per les arques d'uns clubs que encara no es planifiquen i improvisen amb un futbol que cada dia s'assembla més al professional -però fins que no ho reconeguem com cal, això només carregarà amb les conseqüències negatives d'aquesta condició-.
Aleshores va ser el Rayo i l'Espanyol qui se'n van aprofitar més i millor; ara tornen a ser les periques qui més ràpid i bé s'han mogut. Però potser l'arrel de tot això sigui que se'ns està anant el cap. A les jugadores, que potser demanen massa. Als clubs, que un dia donen i l'endemà no -perquè ja no volen, o perquè, de cop, no poden-. A la federació, que configura plans de competició caòtics que multipliquen les despeses dels clubs.
I amb tot què tenim?
1. Jugadores amb qui avui es compta i amb qui demà no. Per pressupost, per amistats, per estudis... Inestabilitat.
2. Futbolistes que aprenen de la tele que s'ha de demanar molt i més, i van en pack allà on se'ls pagui millor -i, sí, de passada, on tinguin un projecte esportiu atractiu, però primer va el que va primer, no ho neguem-.
3. Equips de diner fresc que es fan forts un any i es debiliten el següent quan volen els euros. Poca continuïtat als projectes esportius.
4. Clubs que primer donen baixes i després no saben d'on treure les altes. Plantilles amb el cul pelat.
5. Cada dia se'm fa més petita la boca quan defenso el futbol femení noble, pur, lliure d'influències, verge, no esquitxat pels diners... En algun lloc ens hem desviat del camí.
(i sé que el sac no és prou gran per encabir-hi a tothom; que algú es salva; que molts intenten mantenir l'essència d'això... però a dies això no em val per les poques, les quantes que se n'obliden i desvirtuen tot aquest discurs de sempre i d'ahir)
No aconsegueixo concloure si això és bo o dolent. Una part de mi diu que és lògic, que no surten figures cada dia i que tot té un cicle de 8-10 anys a l'elit. D'aquí que el 2010 sonin cracks que ja es buscaven al 2005. I si a sobre al futfem espanyol tothom fa contractes d'una sola temporada, acaba sent impossible planificar llargues etapes.
Però el "dimoniet" que duc a dins no deixa d'insistir-me que alguna cosa falla si tots els noms es mouen d'una revolada i desapareixen d'un equip de sobte. Un any, mig any. I pum. Què ha passat al Rayo? Per què, de cop, el club anuncia que 11 jugadores més míster deixen la disciplina? Encara resultarà que era cert allò que es xiuxiuejava arreu: massa gall per un galliner.
També em ve a la ment el Llevant de fa dos anys, que també va haver de renovar-se forçosament. En aquell cas, les veus parlaven de diferències econòmiques entre club i jugadores. Sous que rebenten per les arques d'uns clubs que encara no es planifiquen i improvisen amb un futbol que cada dia s'assembla més al professional -però fins que no ho reconeguem com cal, això només carregarà amb les conseqüències negatives d'aquesta condició-.
Aleshores va ser el Rayo i l'Espanyol qui se'n van aprofitar més i millor; ara tornen a ser les periques qui més ràpid i bé s'han mogut. Però potser l'arrel de tot això sigui que se'ns està anant el cap. A les jugadores, que potser demanen massa. Als clubs, que un dia donen i l'endemà no -perquè ja no volen, o perquè, de cop, no poden-. A la federació, que configura plans de competició caòtics que multipliquen les despeses dels clubs.
I amb tot què tenim?
1. Jugadores amb qui avui es compta i amb qui demà no. Per pressupost, per amistats, per estudis... Inestabilitat.
2. Futbolistes que aprenen de la tele que s'ha de demanar molt i més, i van en pack allà on se'ls pagui millor -i, sí, de passada, on tinguin un projecte esportiu atractiu, però primer va el que va primer, no ho neguem-.
3. Equips de diner fresc que es fan forts un any i es debiliten el següent quan volen els euros. Poca continuïtat als projectes esportius.
4. Clubs que primer donen baixes i després no saben d'on treure les altes. Plantilles amb el cul pelat.
5. Cada dia se'm fa més petita la boca quan defenso el futbol femení noble, pur, lliure d'influències, verge, no esquitxat pels diners... En algun lloc ens hem desviat del camí.
(i sé que el sac no és prou gran per encabir-hi a tothom; que algú es salva; que molts intenten mantenir l'essència d'això... però a dies això no em val per les poques, les quantes que se n'obliden i desvirtuen tot aquest discurs de sempre i d'ahir)
RSS Feed
